La famosa «X» de l’IRPF

Començo aquesta reflexió amb dos pressupòsits de caràcter personal: jo poso tan a gust les dues «X» en la declaració de l’IRPF, però m’agradaria que no hi fossin. Seguidament va l’intent d’explicar aquesta aparent contradicció.

Com sabem, en la declaració de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques es poden marcar dues caselles, una o cap. En una s’hi indica «Església Catòlica» i en una altra, «Altres fins d’interès social». D’aquesta manera, els contribuents poden orientar una petita part dels seus impostos a uns fins prèviament establerts. Sort que la Conferència Episcopal va aconseguir evitar la situació inicial en què la «X» s’havia de posar de manera alternativa i en que el finançament de l’Església es trobava enfrontada a la de «La lluita contra la pobresa». Amb tot, aquesta situació, que permet convertir els pressupostos en quelcom mínimament participatiu, ha donat lloc a un ampli debat, parcialment demagògic, que convindria aclarir.

L’origen d’aquesta disposició s’ubica en uns acords signats entre l’Església i l’Estat a l’inici de la democràcia i que preveien un període transitori fins que l’Església pogués autofinançar-se, partint del model franquista, en el qual l’Església era tractada com una part més de l’aparell estatal. Inspirant-se en l’experiència alemanya, en la qual l’administració tributària prestava un servei anàleg a les Esglésies Catòlica i Evangèlica, a Espanya es va argumentar que Hisenda disposava d’un sistema molt més eficaç de recaptació i que hi hauria molts espanyols desitjosos de contribuir amb el finançament de les activitats de l’Església Catòlica però que, per tal de no freqüentar les seves celebracions litúrgiques ni mantenir sòlids vincles amb les parròquies, no trobarien una manera pràctica de fer la seva aportació econòmica. En el seu moment l’Església va assumir el compromís de donar passos progressius per a assolir el seu ple autofinançament i poder prescindir d’aquesta «crossa financera», cosa que no ha passat fins ara i que sembla que tant ella com l’Estat donen per inassolible.
Mentrestant, aquesta situació ha esdevingut polèmica. Tot just aquestes mateixes setmanes hem assistit a propostes de Bildu, d’Esquerra Republicana de Catalunya o del PSOE demanant una modificació de l’status quo actual i a diferents instàncies eclesials demanant marcar la «X». Els termes del debat em semblen esbiaixats. Sense pretendre esgotar els arguments podem assenyalar que els contraris a l’aportació estatal acostumen a assenyalar el següent:

• Espanya és un Estat laic i ha d’haver-hi una separació total entre l’Estat i l’Església.

• Són les persones creients les que han de finançar les seves creences i no el conjunt de la ciutadania.

• Els cristians i cristianes estarien contribuint menys que la resta a pagar les despeses públiques generals, al detreure la seva part dels ingressos totals.

• L’Església s’estaria privilegiant del suport de l’Estat a concerts educatius, sanitaris o socials i d’un tractament fiscal inacceptable (no pagar l’IBI, per exemple).

• La crisi econòmica hauria agreujat la situació. Si estem patint tantes retallades en béns i serveis públics, per què no retallar l’Església?

• Algunes persones, fins i tot, desqualifiquen completament l’Església o el fet religiós i s’oposen a que l’Estat alimenti una institució socialment indesitjable.

En el costat contrari es troben els qui afirmen el següent:

• L’Estat finança nombroses activitats amb orientació ideològica particular per considerar que contribueixen al bé comú i no només l’Església.

• Som lliures de posar o no la «X» i, per tant, l’Estat només fa una funció tècnica que recull el sentir d’una part de la ciutadania.

• El que aporta l’Església al benestar social del país és molt superior al que rep econòmicament per l’efecte multiplicador de les persones voluntàries.

• De fet, l’Església no suposa una càrrega sinó un estalvi per a les arques públiques. Si l’Estat hagués d’assumir la seva acció social li sortiria molt més car.

• Moltes activitats de l’Església no són estrictament religioses i contribueixen al patrimoni cultural, moral, artístic o intel•lectual d’un país.

• El caràcter de dret internacional dels acords amb la Santa Seu no permet alteracions unilaterals.

Davant d’aquest foc creuat d’arguments unilaterals no em sento còmode. Crec, per exemple, que no és honest publicitar la «X» a l’Església apel·lant a la seva acció social, ja que bona part d’aquesta es finança, sobretot, a partir dels recursos de l’altra «X» (la d’altres fins d’interès social), a més de per la generositat de les comunitats cristianes i particulars. Certament, el gruix de la partida destinada a l’Església es destina al manteniment de la seva infraestructura estrictament religiosa. Encara que sí que resulta cert que difícilment es podrien realitzar moltes accions socials sense l’existència d’aquesta estructura organitzativa.

En sentit contrari els que s’oposen a tot suport públic a l’Església obliden que moltes institucions socials com ara els partits, els sindicats, les fundacions culturals, els clubs esportius, els diaris o nombroses activitats artístiques són, d’una manera o altra, subvencionades i, sovint, de manera més intensa. Jo crec legítim i convenient que l’Estat doni suport a les entitats que contribueixen a vertebrar la societat, mentre aquesta aportació sigui minoritària en els seus pressupostos. La subvenció majoritària tindria sentit per a les activitats considerades de bé comú en cas d’un alt consens ciutadà i si es poguessin desenvolupar millor des del sector social que des del públic. Una societat en la qual entre els individus i les administracions públiques hi ha una gran varietat d’organitzacions intermitges és més rica, lliure i dinàmica.

Però, si el que he assenyalat fins ara es refereix a la meva consciència ciutadana, la meva consciència creient em porta a anar més lluny per exigència interna. No perquè pensi que l’Estat hauria de negar tot suport econòmic a l’Església -ja que hi pot haver molts camps de mútua col·laboració-, sinó perquè aquesta pugui aproximar-se als criteris econòmics evangèlics, per a guanyar credibilitat davant la societat i per a mantenir la seva llibertat i independència davant del poder polític. Tres condicions imprescindibles per a l’evangelització en els nostres dies.

En concret, jo distingiria dues necessitats econòmiques de l’Església. La primera seria el manteniment del personal i instal·lacions dedicats al culte i altres activitats de la vida comunitària del Poble de Déu. Aquestes necessitats haurien de ser de total autofinançament. La segona es refereix a les activitats de promoció de la solidaritat i a la lluita contra la pobresa (salut, educació, voluntariat social, suport als sectors socials més febles, etc.). En aquest terreny l’Església hauria de tenir el mateix tracte que les fundacions, associacions i ONG sense ànim de lucre, sense cap discriminació per a la seva identitat. La tercera té virtualitats que no posseeixen ni les empreses privades ni les institucions públiques. Finalment tindríem les despeses derivades d’un patrimoni artístic que té un valor incalculable –a través del qual s’alimenta el tòpic de la riquesa de l’Església- i el manteniment del qual és molt onerós. En aquest cas jo proposaria la seva donació a l’Estat amb dret d’ús en el cas que les comunitats cristianes no realitzessin les activitats religioses i mentre això passés. Els béns tindrien un ús cultural general, l’Església faria un gest real de despreniment i el seu manteniment seria compartit.

Aquest plantejament, unit a una transparència completa sobre l’economia eclesial, tindria un efecte molt positiu en la societat. Però, en un context d’envelliment i reducció numèrica del catolicisme espanyol, que, per desgràcia, no ha acabat d’assumir el criteri de l’autofinançament, obligaria a practicar una administració encara més austera (crec sincerament que el clergat cobra poc i que el malbaratament no és la tònica de la institució eclesial) i a repensar com l’exercici dels ministeris eclesials a temps complet ha de donar pas a situacions en les quals molts dels ministres han de ser-ho a temps parcial, en semivoluntariat o mantenint un altre ofici.

Potser els bisbes prefereixin l’assignació de l’Estat a l’autofinançament perquè aquesta pot donar als fidels un pes en la marxa de l’Església que fins ara no han tingut. Cal seguir generant consciència en els creients en el sentit que hem de pagar les despeses de la comunitat per poder prescindir de la «X», evitant, això sí, errors aberrants com la campanya «Com Déu mana» en què se suggeria que Déu volia que poséssim la maleïda «X». Una mica de «si us plau». Que se sàpiga, el que Déu vol és un món de pau, de llibertat, de justícia i d’amor.