Transcorreguts més de 20 anys de la revolució neoconservadora que va portar a la caiguda del mur de Berlín primer i a la preponderància dels mercats sobre la societat després, cal preguntar-se sobre el seu llegat. Perquè difícilment podem entendre el món actual sense dirigir la mirada a aquest passat immediat, en el qual Reagan i Thatcher, amb el suport espiritual de Joan Pau II, no tan sols van derrocar el mur de Berlín sinó que van destruir el consens socialdemòcrata en el qual s’havia basat la política europea des de la postguerra. Consens consistent en un pacte entre el capitalisme i el socialisme per mantenir la cohesió social al voltant d’un capitalisme de rostre humà, en el qual l’Estat intervenia per redistribuir la riquesa i les oportunitats i per assegurar el benestar més universal possible. La crisi dels anys 30, “resolta” amb la guerra més total i destructiva que el món ha conegut mai, va deixar pas a desitjos de pau i reconstrucció. Després de la crisi i la guerra subsegüent va quedar la idea que la intervenció estatal resultava clau per sortir de les crisis cícliques del mercat. I no només això, sinó que, a més, assegurava una cohesió social després d’una època caracteritzada per la crisi econòmica i pel conflicte ideològic.
En aquest pacte, tant el món del capital com el del treball van renunciar a un programa màxim. Es tractava de reconstruir Europa i el món del capital va entendre que calia fer concessions perquè existia una amenaça creïble a l’altre costat del teló d’acer. Així mateix, en el món econòmic dominava la idea que la intervenció estatal en l’economia era absolutament necessària per conjurar les tendències autodestructives del capitalisme.
Aquest contracte social va ser substituït per un nou discurs centrat en la desregulació de l’economia, la privatització del públic i la disminució de la despesa social. Mentre els neoconservadors criticaven tant la falta de llibertats i d’eficàcia econòmica del comunisme com ara la “decadència moral” de les societats occidentals, els seus amics neoliberals feien negoci comprant els antics monopolis públics a preu de saldo. El hauria d’haver estat reformes necessaries d’un sistema que no era perfecte però sí necessari es va convertir en un demantellament del sistema d’equilibris i contrapesos del capitalisme.
A Espanya aquesta construcció de l’Estat del benestar a penes comença amb els governs socialistes precisament quan a la resta d’Europa s’estava posant en dubte. Per això a Espanya mai ha aconseguit el lloc que ha tingut en altres països europeus. La disminució salarial, la desigualtat en el repartiment de la renda i la reducció dels impostos van propiciar que s’acumulessin grans capitals que es van convertir en crèdits al consum. La gent comprava ara fonamentalment a crèdit. Tothom es va endeutar animat per una cultura consumista, clarament insostenible. Com a conseqüència de la liberalització comercial, aspectes com ara la mà d’obra barata, l’explotació laboral -incloent la utilització de mà d’obra infantil- o l’absència de cap respecte pel medi ambient es van convertir en “avantatges competitius” arruïnant alhora la indústria europea. Es va afavorir així noves potències imperials com a ara la Xina, convertida en la nova fàbrica del món i en el nou creditor d’occident. Els qui parlaven apocalípticament de la decadència cultural i moral d’occident són els mateixos que han debilitat la seva sobirania econòmica. La responsabilitat de la jerarquia catòlica en aquest procés és gran, centrant el seu discurs en una moral familiar i personal pretèrita que ha privatitzat el cristianisme, desconnectant-ho de la necessària referència social. Pretenent “salvar” la societat ha desviat l’atenció dels processos socioeconòmics que estaven fent el món més injust. Processos que, a més, són a la base del canvi moral que posteriorment han criticat els neoconservadors. Tot s’ha tornat més precari i inestable, no tan sols el treball, sinó també la moral i la família. En comptes d’un lideratge moral per a “temps moguts” centrats en la lluita per un món més just, intenten restaurar la moral d’un món que ells indirectament han contribuït a destruir. Els dirigents eclesiàstics estan sent còmplices d’aquest procés, accelerant paradoxalment el procés de secularització. Les seves “demostracions” de masses no són sinó un miratge que els separa cada vegada més de la resta de la societat.
Mentrestant, la crisi financera continua galopant i el món del capital i les finances continua insistint en el fet que per sortir de la crisi neoliberal necessitem, per descomptat, més neoliberalisme. Tot sigui per al benefici d’uns pocs i la pèrdua de la majoria. Encara que el neoliberalisme hagi estat derrotat per la realitat, continua tenint el poder. Necessitem elaborar un nou contracte social més enllà de l’Estat nacional, que haurà de ser necessàriament postneoliberal. El procés ja està en marxa: es tracta de discernir l’oportunitat, sumar esforços i situar-nos en un context de mires ampli, europeu i internacionalista. Junts podem!
