S’han succeït les concentracions en homenatge a les persones assassinades brutalment al menyspreable atac a Charlie Hebdo per exercir l’humor i la sàtira, tan saludables per a les societats democràtiques.
En record dels altres assassinats també a París. Són dies per honrar, a més, tots els periodistes assassinats arreu del món (més d’una dotzena l’estiu passat a Gaza, precisament, de reporters executats per terroristes durant els últims mesos) per exercir la llibertat d’expressió i fer possible el dret a la informació. Un bon moment també per honrar la memòria de totes les víctimes d’atemptats i massacres a tot el món (32 en un atemptat al Iemen, el mateix dia dels esdeveniments a França). De tota mena de terrorisme, de terror, inclòs el terrorisme d’Estat. Un bon moment per recordar les víctimes de violència terrorista «de grups armats», de fanàtics extremistes, de massacres, d’exèrcits assassins, d’invasions «aliades», de bombardejos, de decapitacions, de drons, de paramilitars… Un bon moment per recordar iraquians, sirians, iemenites, afganesos, palestins, libis, pakistanesos… El que no s’anomena sí existeix, però en nomenar-ho es fa present. Potser hauríem d’aprofitar i tenir presents aquells qui habitualment tenim oblidats. És un bon moment.
Víctimes desiguals
Moltes persones seguim preguntant-nos (potser no és més que una pregunta retòrica), per què el món ignora totes dues mil víctimes de la massacre de Boko Haram a Boga (Nigèria) a les últimes setmanes. Per què no van ser portada dels grans mitjans?
Tot d’una, succeeix que apareixen conclusions indignes que, probablement, no haurien de donar-se a aquestes alçades de la història, però en el segle XXI hi ha víctimes de primera i segona. Sí, un dels dolorosos resultats (més enllà del gran dany de la matança d’éssers humans) és comprovar una vegada més que, encara, unes vides valen més que altres. Dit d’una altra manera, algunes vides, com ara les dels éssers humans a l’Àfrica: sembla que amb prou feines valen.
Anomenin naïf, utòpic, a qui això sostingui… que no sap com funciona el món. Potser sí sàpiga com funciona i li fastigueja. Potser calgui que comencin a repugnar-nos i a soliviantar-nos aquestes disfuncions i mostrem la indignació davant tot acte de terror. Potser calgui que les víctimes a Nigèria, a Síria, també ocupin les portades dels grans mitjans occidentals. Per això, primer de tot, haurem de reconèixer el valor de la vida, de totes les vides. Però com de difícil és desfer-se de l’etnocentrisme i del punt de racisme, reconeguem-ho, que porta implícit, per col·locar la vida al centre. Vocable, el de «vida», que per a altres qüestions alguns ben grapegen…
Honrar amb respecte
Una altra de les qüestions que són com una nafra és la desagradable imatge de veure el responsable de l’anihilament de més de 2.000 vides a la invasió de Gaza el passat estiu, el senyor Netanyahu, en un lloc destacat en la manifestació de París, al costat d’altres polítics (ben escasses les dones polítiques) dels quals alguns tampoc massa honorables. No totes les víctimes mereixen ser honrades de la mateixa manera? No. I no només això. Fins i tot les que tenen la sort de ser honrades han d’aguantar que en el seu merescut homenatge hi hagi botxins en primer pla. Culpables d’altres víctimes, però amb les mans tacades, al cap i a la fi.
Potser no només calgui replantejar-se la necessitat de recordar, honrar, homenatjar, fer presents d’alguna manera, totes les víctimes, sinó a més com fer-ho. Sense insultar. De manera que els protagonistes siguin els morts a què acompanya la ciutadania. Persones que els recorden i mostren la seva indignació per aquests assassinats, per aquesta injustícia. Morts, l’homenatge dels quals mereixeria no ser embrutat pel protagonisme de responsables de greus violències i injustícies. Per responsables, a més, que en els seus propis països les llibertats i drets siguin vulnerats.
Llibertats com ara la llibertat d’expressió, de la qual tants d’aquests líders han fet i fan un ús hipòcrita. Drets com ara el dret a la informació. I ja sabem que si calla el cantor calla la vida, com deia Víctor Jara. Cada dia, en aquest mateix moment i en massa països, professionals de la fotografia o el periodisme, fins i tot bloggers, veuen amenaçat l’exercici del seu ofici (o, fins i tot, ja s’han quedat en el camí) i, al mateix temps, amb això s’amenaça el nostre dret a saber.
Avui, més que mai, calen aquestes persones valentes, testimonis d’allò que passa i creadors d’aquest quart poder que incomoda, que explica el que a alguns, per tot arreu, no els interessa que se sàpiga. Ara hi ha molta gent que, davant el que sembla una callada general, espera escoltar veus audaces que donin llum a altres detalls borrosos. Les armes i els diners no cauen del cel. Caldria assenyalar amb el dit i culpar també els que fan possible que les armes siguin on són, aquells que reparteixen bitllets sabent a qui però no importa. Però no els importa. Les vides tampoc.
Penso en les persones que, potser, morin aquesta mateixa nit, qualsevol nit, per atacs d’avions.
En aquells la vida dels quals, potser, la seva vila sigui atacada per un grup de fanàtics extremistes. En veus silenciades… I m’aterreix. M’espanta que puguem tornar-nos de convivència difícil i que, en la situació actual, això ens faci més fràgils i més mal•leables.
