Alfabetització científica i religió: reflexions des de l’educació per a la ciutadania

  • por

pag3_puntodevista.pngTradicionalment, les religions i la teologia han estat força allunyades del món de les ciències de la naturalesa, si no enfrontades. Generalment clergues, catequistes, estudiants de teologia o de ciències religioses solen provenir d’àmbits culturals en els quals les “ciències” (sobretot allò que en el segle XIX es deia “ciències experimentals, naturals o ciències de la naturalesa”: física, química, biologia, geologia) es percebien com a un camp misteriós i llunyà dels interessos religiosos o pastorals.

De fet, es revisen les guies didàctiques de les disciplines teològiques de les facultats, no acostumen a estar massa presents els reptes que les ciències naturals i socials plantegen a les que podem dir, en un sentit molt general, “ciències religioses”.

Encara que es van introduint aspectes de bioètica, els problemes que el desenvolupament de la ciència moderna presenta a les religions no acostumen a tenir una presència ni tan sols testimonial en els programes de formació teològica o religiosa. No obstant això, als països anglosaxons la teologia sembla ser més sensible a aquesta problemàtica i en aquests darrers anys la producció científica dels teòlegs ha augmentat considerablement.

En els darrers anys del segle XX ha aparegut un concepte que creiem d’interès que es torni a prendre per al marc educatiu d’una facultat de teologia. Aquest concepte és el d'»alfabetització científica», molt lligat a un altre concepte que, en alguns ambients eclesiàstics, ha creat polèmica: el d'»educació per a la ciutadania» (Tusta Aguilar. Alfabetización científica y educación para la ciudadanía. Narcea, Madrid, 1999. 115 pàg.).

Per a què la gent religiosa deu saber ciències?

La finalitat de l’ensenyament de les ciències ha anat variant al llarg de les darreres dècades a mesura que s’ha anat aconseguint una equitat més gran en l’ensenyament, és a dir, a mesura que s’ha anat estenent l’educació a nivells més amplis de la població.

En un principi es considerava -i encara avui es continua considerant d’una manera implícita per part d’un elevat percentatge del professorat- que la finalitat de la formació científica era formar futurs científics. En aquest moment, segons la meva opinió, els objectius de l’esmentat ensenyament han d’ésser educar científicament la població per tal que sigui conscient dels problemes del món i de la seva possibilitat d’actuació davant dels mateixos, de la seva capacitat de modificar situacions fins i tot àmpliament acceptades.

El significat que té per a mi aquesta educació científica queda reflectit en les paraules següents de la professora Berta Marco (Alfabetización científica y educación para la ciudadanía. Madrid: Narcea, 1999): «Formar ciutadans científicament cults no significa avui dotar-los només d’un llenguatge, el científic -en si mateix ja força complex- sinó ensenyar-los a desmitificar i decodificar les creences adherides a la ciència i als científics, prescindir de la seva aparent neutralitat, entrar en les qüestions epistemològiques i en les terribles desigualtats ocasionades per un ús dolent de la ciència i els seus condicionants socio-polítics».

Alfabetització científica i educació per a la ciutadania

Aquesta educació científica està directament relacionada amb dos conceptes que desenvolupa àmpliament Tusta Aguilar en «Alfabetización científica y Educación para la ciudadanía». Què vol dir-se amb «alfabetització científica»? Durant molt de temps s’ha estat i es continua estant molt preocupat pel tema de l’alfabetització, és a dir, per aconseguir uns nivells mínims de coneixements en la població. L’alfabetització científica suposa el mateix, però des del camp científic.
Cal que la població tingui uns nivells mínims de coneixements científics per tal de poder participar democràticament en la societat, és a dir, per poder exercir una ciutadania responsable. Cal una alfabetització científica per aconseguir una «educació de la ciutadania», que significa que la població sigui capaç de comprendre, interpretar i actuar sobre la societat, és a dir, de participar activa i responsablement sobre els problemes del món, amb la consciència que és possible canviar la societat en la qual vivim i que no tot està determinat des d’un punt de vista biològic, econòmic i tecnològic. Jo crec que estem vivint una època de determinisme que porta els homes i les dones a sentir una certa impotència, que implica inactivitat, davant els problemes del món.

Alfabetització científica i formació religiosa

Aquests plantejaments repercuteixen en la formació religiosa, en la catequesi i en la vida cristiana. Avui, més que mai, la cultura que ens envolta té una fe cega en la ciència. Si abans, davant d’una malaltia, es posava una espelma a algun sant, avui preferim anar a l’ambulatori o a l’especialista. En una cultura més secular, ens refiem més d’allò que digui l’expert que d’allò que puguin fer els sants. No ha estat freqüent, fins a dates molt properes, que els teòlegs (tant estudiants com llicenciats en teologia o en ciències religioses, professors de religió o professors de teologia) hagin sabut dialogar amb el món científic. Aquest ha pogut percebre’s des dels àmbits teològics o eclesiàstics com a un àmbit misteriós de coneixements difícils poc propers al món de les religions.

Des del nostre punt de vista, l’anomenada alfabetització científica és una exigència de l’educació per a la ciutadania (amb minúscula, perquè no es refereix a l’assignatura sinó a quelcom més ampli com ara formar persones: ciutadans lliures, responsables i solidaris). Si durant els anys vuitanta del segle XX els educadors es decantaven cap a la ciència-tecnologia-societat, en la dècada dels noranta l’interès es centrà en l’educació científica per a tothom com una exigència de la plena participació de tots i totes en una societat lliure. S’arribà al convenciment per part de les instàncies educatives que l’anomenada «alfabetització científica», l’extensió a tothom d’uns coneixements bàsics de ciències, formava part essencial de la cultura dels nostres dies. «Ciència per a tothom» semblava ser l’eslogan de moda. Dotar els i les estudiants d’un llenguatge i d’unes eines que els capacitin per dialogar amb les mentalitats científiques en època d’hivern de creences avui es considera una tasca de gran importància.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.