Gustavo Gutiérrez ha complert ja 86 anys i, tot i les xacres i les limitacions de l’edat, la seva veu segueix sent un referent. Se’l considera el pare de la teologia de l’alliberament i va iniciar el seu camí en els barris empobrits de Lima (la seva ciutat natal) on, des de la seva joventut, va estar compromès amb les persones víctimes de les injustícies. El seu treball teològic li va implicar problemes amb el Vaticà i va haver de defensar-se davant la Congregació per a la Doctrina de la Fe, a Roma i a Lima, de les diverses acusacions que se li van fer. A elles va respondre amb el seu assaig La veritat els farà lliures, una defensa de la seva teologia que emfatitzava el seu compromís amb les persones empobrides.
Gustavo sempre ha estat un dels teòlegs més estimats pels lectors i les lectores d’alandar. Vam coincidir amb ell fa uns mesos en un retir celebrat a la capital peruana, després del qual va accedir a concedir una breu entrevista per a la nostra revista.
És sabut que, durant les últimes dècades, les institucions romanes havien girat l’esquena a la teologia de l’alliberament. No obstant això, amb l’arribada al Vaticà dels aires de canvi, de la mà del papa Francesc, es donen passos de fraternitat i de reconciliació. En aquest sentit, la visita el passat mes de febrer de Gustavo Gutiérrez al Vaticà, on va ser rebut per Bergoglio, és un pas molt rellevant. L’oportunitat la va marcar el llançament del llibre Església pobre per als pobres, en el qual el teòleg peruà va escriure dos capítols i el papa Francesc es va encarregar del prefaci.
Estem als començaments d’un nou any i també es diria que d’un temps nou per a l’Església, ho creu així? Com caracteritzaria aquest temps nou?
Com un retorn a la frescor de l’Evangeli.
Quins són en aquests moments els reptes principals que ha d’afrontar l’Església?
Entenc per desafiaments les interpel·lacions que vénen del curs de la història, que criden a un discerniment i conviden a una major fidelitat al missatge cristià. La immensa i inhumana pobresa d’una gran part de la humanitat n’és. La pobresa és una realitat complexa que no es limita a l’econòmic, per important que sigui aquest factor. Esmentaré dos reptes: la secularització -en les seves diferents facetes- i la pluralitat religiosa de la humanitat, que crida al diàleg.
Quina és la principal aportació que l’Església pot fer al món modern? Encara que aquesta aportació admet accent, a Amèrica Llatina o a Europa …
Considerar des de la situació dels marginats i oprimits de la humanitat.
Vostè ha estat fa poc amb el papa Francesc, per a sorpresa de molta gent. Expliqui’ns les seves impressions sobre aquest papa.
Un pastor que reflexiona teològicament sobre el testimoni de l’Evangeli i ho expressa amb senzillesa. I que té un gran sentit d’humor.
Se sent reivindicat per Francesc?
«Reivindicat» no és la paraula. Joiós i esperançat, sí.
El gir de timó a l’Església està sent gran. Però els anteriors papats han marcat molt, es diria que hem emprès una nova singladura però amb la tripulació completa triada pel capità anterior.
L’important és mirar cap endavant i enriquir-se amb l’experiència tinguda sense tornar el cap cap enrere («la memòria és el present del passat», deia sant Agustí) per evitar quedar petrificat.
Passats tots aquests anys, quin creu que ha estat la major aportació de la teologia de l’alliberament a l’Església ia Amèrica Llatina?
Recordeu que l’opció preferencial pel pobre és una opció teocèntrica, centrada en el Déu del Regne.
Com veu el continent? Hi ha veus que parlen d’un declivi d’allò catòlic en favor de certes sectes o grups. Què li preocupa i què li alegra del moment de l’Església llatinoamericana?
M’alegra la fidelitat de molts a la inspiració evangèlica del Concili de Medellín, malgrat les dificultats viscudes, procés en el qual s’inscriu el lliurament martirial de tants amics. Un compromís que té una part important en el moment actual de l’Església
I del món polític i social en general? Són avui les persones pobres més protagonistes de la seva història? Es diria que part del llenguatge de la teologia, al què vostè ha ajudat a donar a llum, ha passat al món polític especialment a Amèrica Llatina, a polítics reformistes: al Brasil, a Equador, a Bolívia …
Considero que sí, però és enorme el que queda per fer. El compromís amb el pobre apunta, finalment, no tant a ser la veu dels sense veu, sinó que els que avui no tenen veu la tinguin.
La relació fe-política sempre és conflictiva o dificultosa, perquè la fe no s’esgota en la política. Però, alhora, el compromís concret passa per implicar-se en política. Com resumiria vostè les premisses d’aquesta relació fe-política en el compromís concret dels catòlics i catòliques?
Ser testimonis del Regne de Déu no és ser testimoni d’una utopia (que és un projecte històric). El Regne és un do que no acollim i fem present i fecund si no assumim els seus valors en el curs de la història. Participar en la construcció d’una societat justa i fraterna és un compromís inevitable per a un seguidor de Jesús. Però sabent que el Regne no s’identifica amb cap èxit històric.
Què poden fer les religions, el catolicisme en concret, per a ser constructores de pau i tancar les portes a la utilització sectària, integrista i fins i tot terrorista de la religió?
Segons la Bíblia, no hi ha pau sense justícia, una justícia que va més enllà de la legalitat i que comprèn la proximitat personal a l’altre. En això pot haver-hi una gran coincidència entre diverses religions.
