Natalia Andújar és musulmana i feminista, directora d’EducaIslam i de la Xarxa Musulmanes, cofundadora de WebIslam… Parlem amb ella via mail. Un plaer.
Comencem pel que portà Natalia Andújar a convertir-se en Ndeye/Natalia Andújar. “El destí va fer que algú com jo, que havia crescut en un ambient agnòstic, en el que la religió tenia una connotació negativa relacionada amb el nacionalcatolicisme, acabés coneixent l’islam en un viatge a Senegal. El detonant va ser la salat (l’oració), vaig presenciar com dos musulmans es postraven i vaig sentir quelcom que no puc descriure amb paraules, va ser una experiència espiritual intensa i profunda. Sempre dic que la meva recerca podia haver-me portat a qualsevol altra tradició religiosa. De fet, comparteixo plenament les paraules del gran místic murcià Ibn Arabi: “El meu cor s’ha tornat capaç d’acollir totes les formes, és prat per les gaseles, monestir per monjos. Temple per a ídols i Kaaba del peregrí, Taules de la Toráh i Llibre d’El Corà. La religió que professo és la de l’Amor i sigui quin sigui el rumb que prengui, la seva motllura, l’Amor és la meva religió i la meva fe.” Vaig arribar per dues vies: una espiritual, experiencial i una altra intel·lectual. Ambdues es complementen i són necessàries. El que més em va atraure va ser la relació directa amb Al-lâh, sense intermediaris, la seva dimensió social, el desarrelament a certes ideologies caduques, la superació de les categories en el tawhid (la unicitat) i una concepció inclusiva de les diferents vies que porta a una mateixa font. No concebo l’islam des d’una perspectiva exclusiva sinó integradora».
Hem de fugir de qualsevol visió essencialista del feminisme i de l’islam
De la conversió a compaginar el seu ser feminista musulmana amb la docència. Ara està en marxa el II Curs sobre Feminisme Islàmic d’EducaIslam. Són compatibles l’islam, la igualdad de gènere i el feminisme? “Existeixen dos bàndols oposats, un que mostra el seu menyspreu i l’altre la seva hostilitat en front al feminismo de les musulmanes. Les reivindicacions de les musulmanes són cada cop més persistents. En tot cas, hem de fugir de qualsevol visió essencialista del feminisme i de l’islam.
Davant del fet que a les grans tradicions monoteistes se’ls sol retreure el ser feudal del masclisme, patriarcat, desigualtat, manca de democràcia… “No s’ha de confondre el patriarcat i les estructures jeràrquiques –perquè les interpretacions dels textos han estat en mans dels homes al llarg dels segles-, amb la dimensió espiritual de les religions. Des del feminisme no s’hauria de defensar una visió essencialista de les religions”.
A la Natalia li agrada recordar la importancia de les dones a l’islam; algunes, autèntiques referents per a ella. “A nivell internacional, Asma Lamrabet, Asma Barlas, Fatima Mernissi, per la seva contribució al pensament islàmic i oposició al patriarcat i Amina Wadud, a més, per la coherència amb la que viu el seu Islam dins de la comunitat musulmana. A nivell nacional, Isabel Romero i Amparo Sánchez (aquesta última escollida vicepresidenta de la comunitat islàmica d’Espanya), pel paper tan important que estan jugant en la normalització de l’islam a Espanya i en la defensa dels valors democràtics”.
“L’equiparació de l’islam amb una religió forània serveix per reforçar l’oposició ells/nosaltres”
“Hi ha moltes forces que lluiten perquè l’islam no es normalitzi a Europa… L’equiparació de l’islam amb una religió forània serveix per reforçar l’oposició ells/nosaltres, civilitzats/bàrbars i, en última instància, per a saquejar països en els que hi ha una majoria de musulmans. Les relacions tenses entre els països del Magrib i els països europeus tenen a veure directament amb els processos de colonització i descolonització, en els que les revoltes actuals estarien insertes”. Revoltes en les que a les dones, “com sol passar, se les utilitza políticament… Les dones han de ser suficientment hàbils com per saber pactar i teixir aliances que comportin uns canvis estructurals profunds”.
En referència a les diferents corrents dins de l’islam, explica: “Hi ha moviments progressistes a diferents llocs: a Sudáfrica, a Canadà-EEUU estan apareixent associacions com Muslims For Progressive Values, a l’Índia Asgha Ali Engineer aboga per una teologia islàmica de la lliberació, etc. Però s’ha d’anar en compte de no caure en certs clixés. Entre els sectors progressistes i conservadors pot haver-hi diferències profundes quant a la comprensió de la religió, però coincidències en la defensa de polítiques lliberals, això vol dir que no qüestionen el paradigma capitalista patriarcal, desigual i injust. No obstant, també ens trobem amb el contrari, hi ha corrents progressistes i conservadores que són crítiques amb aquest paradigma neoliberal: uns abogaran pel socialisme i altres per una tornada a un islam idealitzat”.
Diàleg. Lluites comunes de les dones creients
Quant a la relació amb les altres religions. “Estic implicada en el diàleg interreligiós, sobretot a través de les lluites comunes de les dones creients per la igualtat de gènere. L’estiu passat vaig participar en una setmana cultural organitzada per una associació de dones catòliques. Va ser una experiència meravellosa. Segons comentaven, el fet de conèixer altres experiències espirituals era molt positiu perquè reforçava la seva pròpia fe… Hem d’aprofundir més en la contribució que pot fer cada religió sobre el pluralisme, la lluita contra les injustícies, el tawhid (la unicitat). Evidentment, això no té res a veure amb què es reuneixi un bisbe i un sheij perquè facin proselitisme i reforcin l’estatus quo”. “Una de les crítiques que sento sovint és que costa molt trobar musulmans disposats a participar, més enllà de dur a terme cert proselitisme contraproduent. I aquí és on les dones jugarem un paper destacat: teixint aliances i avançant juntes cap a una reforma de les nostres pròpies religions”.
“La confusió en relació amb les dones és permanent”
Entre les confusions habituals que observa en els mitjans quan es parla de l’islam està allò relacionat amb les dones. Citant a l’antropòloga Ziba Mir Hoseini, “hi ha dos punts en els que els estudis sobre l’islam i el gènere convergeixen. En primer lloc, els textos de la Revelació i el profeta només van modificar una part de les pràctiques patriarcals de l’època de la Revelació (segle VIII) però no unes altres, com ara la poligàmia i el repudi o el divorci unilateral. Les reformes van ser interrompudes amb la mort del profeta. En segon lloc, com més ens allunyem de l’època de la Revelació, més marginades estan les dones i tenen menys influència política”.
És important separar les tradicions culturals d’una religió amb el que és l’islam pròpiament dit, però tampoc es pot “suprimir tota la riquesa cultural del món musulmà en nom d’un islam ‘pur’, deshumanitzat i desconnectat de la relitat. A les occidentals no se’ls exigí que reneguessin de la seva cultura per emancipar-se. No tota tradició cultural és necessàriament negativa! Es tracta de mostrar que el patró a seguir no pot ser un model lliberal-secular, encara que es presenti com a suposadament universal”.
Una reclamació. “La Constitució espanyola, en la que s’inclou la llibertat religiosa, així com els acords de cooperació entre l’Estat i la Comissió Islàmica d’Espanya de 2012, són paper mullat mentre no hi hagi voluntat política perquè es portin a la pràctica els drets que s’hi recullen”.
