Roselia Herrera porta més d’un quart de segle lluitant per la igualtat de drets, primer durant el seu exili a Hondures en els anys del conflicte armat a El Salvador –el seu país- i, després, des del Movimiento Salvadoreño de Mujeres (MSM). Aquesta llarga experiència de treball la porta a la conclusió que “la dona està “lligada” fins que es treu la por a parlar”. Una lligadura que ve donada per la submissió, la violència, el masclisme, la discriminació, la invisibilitat, la baixa autoestima, el tracte indigne, la impossibilitat d’accedir a la terra… I és que “a les dones moltes vegades se’ns ha tractat sense dignitat, se’ns ha vist com un objecte més”, afirma aquesta dona, casada i mare de nou fills,que ha palpat a la seva pròpia vida totes les lligadures mencionades.
Roselia, igual que moltes dones, prengué consciència que aquesta situació no pot continuar. Cada dia és una lluita per a què la societat i els polítics salvadorenys es convencin que les dones són emprenedores, lluitadores, treballadores, que són una part importantíssima del país, que generen bons ingressos econòmics i que, per tant, han de tenir els mateixos drets que els homes. Quelcom que se’ls ha negat generació rere generació.
Reconeix que “la lluita és constant, però lenta”. Segurament és la pròpia submissió en la què viu la dona salvadorenya la que impedeix trencar el tabú que el seu lloc és la casa i que, si participa en alguna organització, està traspassant els límits davant la família i davant la societat. Aquesta situació es dóna, principalment, a les àrees rurals, però també a la ciutat. Segons Roselia, “el nostre treball es centra molt a tractar que aquests tabús vagin desapareixent, perquè som lliures i tenim dret a expressar el què pensem i sentim. Les dones estem organitzades per a aquest fi”.
Una acció constant
L’acció del Movimiento Salvadoreño de Mujeres és constant. Està present en sis departaments del país i en una dotzena de municipis. Es visiten comunitats, es fan tallers sobre diferents temes, es tracta d’incidir en els llocs claus de les institucions públiques per a què se les tingui en compte. Segons assenyala la Roselia, “Es tracta, en definitiva, de fer veure a les dones que tenim els nostres propis drets i que han de superar la por”. Quan se li pregunta com es pot superar aquesta por, conseqüència d’una educació i d’una tradició secular, la Roselia afirma que “és un procés en el què hem de ser exigents amb les dones que acudeixen a les reunions. Demanem que parlin. Els donem confiança, tractant de fer que se sentin segures davant del que faran, encara que no sigui de vegades encertat. Només tenint el valor de posar-se davant d’un auditori comencen a superar aquesta por. La paraula és el primer pas per a créixer i per a assolir un desenvolupament humà integral”.
En aquest primer pas les dones ho expressen tot: violència, excés de treball, manca d’estima, marginalitat total, problemes familiars… i, sempre, una baixa autoestima. Després sorgeix un nou temor i és que les qualifiquin de “chambrosas” (xafarderes). La Roselia sempre tracta d’inculcar-los la idea que “com a dona he d’estimar-me tal com sóc, sense importar-me el que la gent digui darrere”.
Un no pot deixar d’admirar la seguretat que emana aquesta dona que no tingué la possibilitat de formar-se acadèmicament, ja que nasqué en una família pobra, en una comunitat marginada en la què ni tan sols hi havia una escola propera a casa. La seva formació l’hi ha donat la vida, la presa de consciència de les seves possibilitats, la ruptura amb una realitat que no volia. De fet es posà a treballar quan ja havia nascut el seu sisè fill i aquest sortir a l’exterior li fa reconèixer els seus drets.
Després vindria la integració al Movimiento Salvadoreño de Mujeres, que en aquests moments centra la seva feina en sis línies d’actuació: la lluita per la seguretat alimentària; l’accés a la terra, ja que només el 15% és de les dones; tenir una bona salut femenina, segons quines greus malalties no són tractades; accés a un habitatge digne, donat que la majoria dels homes, rere un “conflicte”, el que fan és “córrer” a la dona i als fills de la casa, havent de viure “enganxada” amb els pares o els germans; inclusió de les dones dins dels beneficis del Govern sobre els projectes agrícoles i ramaders, ja que elles no poden cultivar la terra per manca de recursos econòmics.
Violència de gènere
Per últim, està la violència de gènere, un problema greu a El Salvador. Cada mes són assassinades una mitja de 17 dones i són milers les que pateixen agressions sexuals, psicològiques, maltractament, extorsió… La Roselia assegura que “les dones ens sentim insegures, perquè una surt de casa sense saber si hi tornarà. Són assassinades per marits, parelles, amics… tractem de lluitar contra aquesta violència instant al Govern a que implementi una política de seguretat real que, a hores d’ara, no hem aconseguit, de manera que puguem gaudir d’un país alliberat d’aquesta violència”.
En preguntar-li pel futur, la Roselia respon sense titubejar que falta moltíssim per fer, perquè “la majoria dels homes diuen no a tot el què proposem. Molts continuen sense entendre que nosaltres volem la igualtat de drets i molts en l’únic que pensen és en gaudir de més oportunitats, com en els estudis, en recreació, en la presa de decisions, en la propietat de la terra, en l’habitatge… a les dones se’ns aparta. Encara que hi ha avenços, encara cal molta informació i educació”. Quelcom que ella ha fet amb els seus nou fills –sis homes i tres dones-, amb edats entre els 33 i els 16 anys. Encara que reconeix que “una educa a casa i al carrer viuen una altra cosa”, està segura que la violència està desterrada de les seves relacions perquè sempre els ha inculcat que no vol veure el més petit signe d’agressivitat i conclou dient: “Crec que he fet un bon treball amb ells i elles”.
La Roselia està convençuda que les joves seguiran reivindicant els seus drets mentre no els aconsegueixin. Reconeix que, de vegades, s’ha sentit frustrada i cansada, “però sempre ha tingut clar que, si caic, m’he d’aixecar, perquè la lluita ha de ser emprenedora. Hem de lluitar fins vèncer”.
