Asseure’s tot sol amb el misteri

  • por

pag24_personal1_web-26.jpgAna María Schlüter em rep a la petita i lluminosa ermita on viu, a prop de Zendo Betania, el centre de zen que creà ja fa més de 25 anys a Brihuega, Guadalajara. Em convida a un te mentre anem comentant el llibre que acaba de publicar, Cantos rodados (PPC), on narra el seu periple vital fins descobrir el zen i crear aquest centre.

En llegir-lo, sembla que tot a la seva vida li ha anat empentant suaument fins aquí, començant per la pluralitat de la seva família germano-espanyola i catòlic-luterana, els seus estudis a Alemanya, Espanya i Holanda…

A mi el que em va marcar va ser veure que hi ha gent molt bona, molt honesta, que no tenia cap fe, el què em va fer pensar: per què uns “veuen” i altres tenen ulls i no veuen? I això ha estat com un fil roig constant. Em va fer cercar, mentre estudiava a Alemanya i Holanda, com es pot ajudar a obrir aquest ull per a percebre aquesta realitat trascendent.

Vostè troba en el zen la via per a despertar aquest tercer ull.

La dimensió espiritual és una dimensió inherent a la naturalesa humana, així com tenim una dimensió física i intel·lectual. Fa cinquanta anys això sonava estrany, parlar d’espiritualitat era parlar de quelcom piadós i no és això, és quelcom realíssim. I que s’ha de cuidar. Ara, com bombolles que surten del fons d’un estany, aquesta dimensió està volent treure el cap. S’ha de cultivar bé, sense caure en il·luminisnes ni en moviments que es desinteressen de la societat. Per a què serveix el matrimoni espiritual?, diu Santa Teresa als setens estatges. “Per a que neixin sempre obres, obres”; i això és el distintiu de la fe cristiana i també d’un zen madur. El meu mestre zen deia que si una il·luminació (o despertar) és autèntica, fa que la persona es doni cada cop menys importància a ella mateixa i l’hi doni a l’altre.

És el zen una via per a treballar la nostra naturalesa espiritual?

No és una via per a treballar-la perquè realment una planta no es treballa, se li posen les condicions per a que creixi. Però el creixement està a l’arbre, no el posa el jardiner.

pag24_personal2_web-30.jpgCom definir, doncs, el zen? És una tècnica?

No és una tècnica, és un art. A la paraula zendo, la partícula “do” vol dir art. Zen-do és l’art del zen, com cha-do és l’art del te. És un camí espiritual que ajuda a viure des del profund. El zen és un dels camins que va més directament a l’arrel; en l’ideagrama del zen, la part principal significa “a soles” i el radical al·ludeix a tot el que no s’explica amb el cap. De manera que ho podríem traduir com “a soles amb el misteri”. L’art del zazen consisteix en asseure’s tot sol amb el misteri. Sense entretenir-se amb pensaments, encara que siguin molt bons. Durant aquella mitja hora, simplement estic asseguda a soles amb el misteri.

Sembla un camí àrid.

És àrid, és com entrar al desert, només hi ha sorra i les dunes semblen iguals. Com al Càntic Espiritual: “No agafaré les flors ni temeré les feres i passaré els forts i les fronteres”. O sigui, no agafo les coses agradables que em vinguin al pensament; ni temeré les feres: no em faig enrere davant d’allò obscur que surt de mi, segueixo endavant sense por. I passaré els forts, és a dir, els nostres propis dimonis. És un camí àrid però en ell hi ha oasis increibles.

És un camí per a totes les persones?

Per a tothom qui hi estigui disposat i no pateixi una malaltia psíquica greu, perquè és un camí inherent a la nostra pròpia naturalesa. Sant Joan i Santa Teresa, que n’estaven convençuts, es dedicaren, amb perill de la seva vida, a ajudar les persones a arribar a aquest nucli diví, dit en llenguatge cristià, a trobar-se allà amb Ell.

Què ha trobat com a cristiana en el zen?

Jo el vaig descobrir en una cerca espiritual, per a cultivar una experiència mística. No trobava enlloc com fer-ho i quan vaig trobar el zen vaig trobar una manera de fer-ho. El que vaig trobar va ser com cultivar en una mateixa quelcom que tu saps que ha de ser cultivat però no en tens ni idea de com, perquè tot el que se’ns ensenya, en general, és de cap. Després, amb el temps, vaig descobrir que a la galàxia del budisme zen es té una visió de l’univers que no és igual però tampoc contradictòria sinó complementària de la perspectiva cristiana. És la perspectiva de veure a la realitat la seva dimensió de misteri. Al que porta la pràctica del zazen és a asseure’s en aquella realitat de misteri. En la nostra perspectiva cristiana és el que Jesucrist descobrí quan el bateja Joan: “Tu ets el meu fill estimat”, és a dir, que aquell misteri és un misteri d’amor i d’allí el nostre llenguatge cristià, que sempre és personal, mentre que al budisme és a-personal, no impersonal. I aquesta és una diferència entre la galàxia budista i la galàxia cristiana, però al mateix univers on tots estem. Perquè, com deien els grecs i després reprengué Sant Pau, tots som, ens movem i existim en Ell.

En el cristianisme s’ha afavorit la pregària mental en front a la via contemplativa. Com prega Ana María Schlüter?

Jo practico el zazen en uns moments i en altres em dirigeixo a Ell, amb altres paraules que sorgeixen del propi cor, de gratitud, de lloança, d’encomanda, “deixo això a les teves mans…”. No està renyit asseure’s tot sol amb el misteri amb altres moments en què es lloa o s’expressa confiança. Però en el zazen no entra cap expressió religiosa. El que denota el seu origen budista és que està centrat en el misteri.

Què pensa una mestra zen cristiana que li falta o li sobra al cristianisme?

Al cristianisme no li falta res, el que ens falta a nosaltres és viure’l. Crec que és una benedicció tenir ara a Francesc com a bisbe de Roma, perquè el que fa és portar-nos de nou a l’Evangeli –que és el centre- i hi ha moltes floritures que no ajuden a què se’l vegi bé. De manera que a la fe cristiana el que li falta és la vivència. Quelcom que no sigui conceptual sinó pràctic: que no em parlin de marques d’aigua sinó que tinc una ampolla i en bec. Després, no tancar-se –i això també ho diu Francesc- pensant que no podem aprendre de ningú. Essent el que som i desenvolupant-ho molt bé, perquè la fe cristiana té quelcom molt important i únic a aportar, però també el budista zen té quelcom molt important a aportar i no es pot dir si és més o menys important el de cadascú, perquè parlem de coses que no es poden mesurar. Però aprendre uns dels altres, potser no és el que fa Jesús amb la dona de Canaan quan diu que no ha vist fe tan gran en tot Israel i la posa com a exemple?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.