“A la indústria farmacèutica el que no és rentable no es fa”

  • por

pag24_personal1_web-5.jpgFa uns anys, estàvem començant el segle, vaig haver de visitar l’Hospital Carlos III. Per aquelles dates estava realitzant juntament amb la Carmen Sarmiento la sèrie per a TVE de “Els Exclosos”. Viatjàvem a uns quants països d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. De tots aquells països ens vam endur a les nostres maletes records i regals per a no oblidar la gent i les experiències que allí havíem viscut. No sabíem que en el nostre equipatge portàvem quelcom més que el que voluntàriament havíem adquirit: algun paràsit viatger que després ens visitava i ens acompanyava un temps més. Els més entesos en aquesta matèria em van aconsellar anar a l’Hospital Carlos III i visitar el doctor Sabino Puente. I allí hi vaig anar. En arribar em vaig trobar amb una sala d’espera plena de color, predominava el negre, negre dels africans i africanes que esperaven pacientment a què el doctor Puente els rebés. L’espera era llarga pequè el doctor Puente els dedicava tot el temps necessari, sense les presses del seguit de visites i els temps restringits. Els acompanyava a fer-se les proves, anàlisis, radiografies… i a alguns, n’he estat testimoni, els pagava l’entrepà a la cafeteria perquè no tenien amb què esmorzar.

Després he tornat en vàries ocasions acompanyant amics, companys, familiars… i la realitat amb la què m’he anat trobant ha estat la mateixa: immigrants, algun missioner o missionera, algun cooperant i turistes que, igual que jo, s’havien emportat algun record no desitjat.

El Sabino és un home entranyable, quan el coneixes creus que et tracta d’una manera especial per ser tu, fins que descobreixes que tracta d’una manera especial a tot aquell que es dirigeix a la seva consulta i requereix dels seus serveis. La seva jornada comença a les vuit del matí. Ell està allà abans d’aquesta hora. Els que el coneixem ja ho sabem i també sabem que, si el necessitem de veritat, ell farà un forat per poder veure’ns al llarg del dia. No escatima ni un minut del seu temps pels seus pacients, que aviat acaben convertint-se en amics.

“La Unitat de Medicina Tropical de l’Hospital Carlos III pertany al Servei de Malalties Infeccioses i es creà a principis del segle XX, quan Espanya tenia colònies a l’estranger i era necessari tractar de malalties exòtiques els que viatjaven a aquestes zones d’Àfrica i Amèrica. En aquells temps la Unitat estava ubicada al famós Hospital del Rey, antecessor de l’actual Hospital Carlos III i del que heretà tota la seva experiència en aquesta matèria”. Podem llegir a la web del Portal de Salut de la Comunidad de Madrid. És a aquest Hospital del Rey al quà Sabino arriba el 1974 i on comença el seu contacte amb la medicina tropical. “No tenia el volum d’ara però ja es veien bastants casos d’emigrants i viatgers”, ens explica. “Quan vaig començar ja hi havia metges amb bastanta tradició en la medicina tropical, entre d’altres el doctor Gregorio Baquero. Em vaig començar a relacionar amb ells, amb els paràsits, amb la clínica… li vaig agafar el gustet i ‘em va entrar el cuquet’, mai millor dit en un lloc com aquest”, afegeix somrient.
pag24_personal2_web-6.jpg
El 1991 viatjà per primera vegada a Guinea, on ha tornat en repetides ocasions i amb qui manté una relació molt especial. “Jo he viatjat a Guinea moltes vegades, però la que ha passat per aquí ha estat gairebé tota Guinea Equatorial”.

“Em sento molt amb sintonia amb Àfrica en general i he de dir que em sento més africà que Europeu” afirma amb convenciment. “Allí he trobat persones que m’han enamorat. M’impressiona sobretot el respecte que tenen als seus ‘vells’, als seus grans. El sentit de la família, com són d’acollidors, el que tenen ho comparteixen i si no tenen res comparteixen una cançó, un somriure i això és el que em té enamorat d’Àfrica i la seva gent i d’aquí neix aquesta relació especial amb ells. Aquí hem perdut moltes d’aquestes coses”, continua dient.

Quan fem aquesta entrevista als carrers de Madrid, un dia rere un altre, es veuen immersos en una marea blanca d’homes i dones que clamen per una sanitat pública. En arribar al Carlos III, el primer que em crida l’atenció és la manca de pacients: no hi ha africans, ni africanes, no hi ha cooperants, turistes ni missioners o missioneres, no hi ha pacients… Enmig del hall hi ha un fèretre i en ell descansa, encara que no amb molta pau, la sanitat pública. La vetllen, pacientment, metges, infermeres… el personal del Carlos III que veu perillar el futur d’aquest hospital. No són els seus llocs, encara que algun d’ells és possible que no vegi renovat el seu contracte; el que en aquests moments els preocupa és l’atenció que aquest hospital està desenvolupant des de fa tant de temps.

“Encara que són moltes i estranyes les malalties que es diagnostiquen a la Unitat de Medicina Tropical de l’Hospital Carlos III, la que els experts consideren més greu és el paludisme, també conegut com a malària. Actualment l’Hospital Carlos III diagnostica i tracta al voltant del 40% dels casos de paludisme que es donen a la Comunitat de Madrid. El centre compta amb parasitòlegs experts en malària i l’hospital disposa de Servei d’Urgències per a casos greus de paludisme obert les 24 hores i amb capacitat per a realitzar un estudi de malària de manera immediata”. Això ho podem llegir al Portal de salut de la Comunitat de Madrid i a això fa referència Sabino quan comenta que, si el tancament del Carlos III es fa per motius econòmics, això és un sense sentit. L’experiència acumulada durant tots aquests anys els ajuda a realitzar un diagnòstic ràpid, de vegades amb unes poques preguntes, en casos que d’altra manera poden passar-se un llarg període de temps fent proves innecessàries.

Sabino es queixa del poc temps que poden dedicar a la investigació: “Estem pensant en ficar-nos en alguns projectes, som un equip de sis persones, però estem donats a l’assistència al cent per cent i no sobra temps per a la investigació”. Això s’uneix també al tema dels recursos econòmics. “No es donen recursos per a aquestes malalties perquè no afecten generalment a la població del Nord, són les malalties oblidades”. Hi ha una malaltia prototipus que és el Mal de Chagas, que afecta a Amèrica Llatina, especialment a Bolívia, on hi ha una alta incidència d’aquest mal. “No obstant això, no es dediquen recursos al seu estudi fins el punt que el laboratori que comercialitzava els medicaments el va vendre a un altre laboratori i hem estat un any sense poder administrar cap medicament als pacients amb aquesta malaltia”.
pag24_personal3_web-2.jpg
“A la indústria farmacèutica el producte o és rentable econòmicament o no es fa. Si el VIH no hagués afectat a tot el món segurament no s’hagués investigat”. Actualment hi ha fàrmacs i la SIDA s’ha convertit en una malaltia crònica, “encara que hi ha moltes persones, sobretot en els països del Sud, que no tenen accés a aquests medicaments, convertint-se en una malaltia mortal quan aquí ja té el seu tractament”.

I amb la ment posada en totes les persones que potser en un futur proper no podran accedir a aquests tractaments a causa de les retallades, acabem la nostra conversa amb l’esperança que el Carlos III segueixi prestant el servei com ho ha fet fins ara.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.