Hi ha algun esdeveniment internacional que assoleixi més repercussió que un mundial de futbol o que unes olimpíades? Sembla difícil, si ens atenim a les xifres: 3.600 milions de persones varen seguir en algun moment els Jocs Olímpics de Londres de 2012. Que l’esport desperta passions arreu del món no és cap descobriment, el que vull aquí és convidar a dirigir la mirada més enllà del terreny de joc.
Els esdeveniments esportius han esdevingut un altre suculent pastís per al món dels negocis i les finances. La construcció d’infraestructures –ja siguin carreteres, estadis, hotels o viles olímpiques- és una part destacada del negoci. I ja sabem que, a hores d’ara, en els grans negocis tot s’hi val. Ho saben prou bé les famílies desallotjades al Brasil o els treballadors migrants explotats a Qatar. Brasil acull aquest estiu el Mundial de Futbol i el 2016 els Jocs Olímpics. Qatar serà la seu del Mundial de Futbol de 2022.
Desallotjaments forçosos al Brasil
Milers de famílies de zones humils de Rio de Janeiro han estat desallotjades dels seus habitatges a la força per deixar espai a estadis, autopistes i zones residencials. Inevitable? En aquest cas s’hauria d’haver actuat amb diàleg i respecte, negociant amb les persones afectades i assegurant un reallotjament adequat i una compensació que els hi permeti continuar amb les seves vides en condicions dignes. Un trasllat sense traumes.
La realitat és ben diferent. Amnistia Internacional ha recollit l’experiència d’alguns dels protagonistes. Edilson, resident de Restinga, a Rio de Janeiro, descriu així el drama que els ha tocat viure: «A les 10 del matí hi havia màquines, agents de policia i antiavalots amb armament pesat. Varen començar a desallotjar les cases. Si algú es negava a marxar, començaven a enderrocar la seva porta amb el buldòzer. Els agents entraven a casa teva, et treien a la força i després la demolien». Llegint testimonis com aquest, em pregunto on queden els valors olímpics i l’esperit esportiu. Em temo que la voracitat de les finances també els ha engolit.
Amnistia Internacional, juntament amb comunitats i activistes locals, varen demanar (ja fa un parell d’anys) al Comitè Olímpic Internacional (COI) que no mirés cap a una altra banda davant d’abusos d’aquesta magnitud comesos «en nom de l’esport». Una condemna pública i enèrgica dels desallotjaments forçosos és el mínim que es podria esperar. Però no s’ha produït. El COI sembla més interessat en la bona imatge dels jocs i en els fastos de les inauguracions, que en el que succeeix a la rebotiga.
Perquè, a més, els problemes no es limiten als desallotjaments forçosos. Davant de les entusiastes celebracions inicials després de la designació del Brasil com a seu de tots dos esdeveniments, han sorgit protestes ciutadanes. El darrer estiu, durant la celebració de la Copa Confederacions, més d’un milió de persones varen sortir al carrer en diverses ciutats brasileres. Entre els motius de les protestes estava l’enorme despesa en infraestructures relacionades amb el mundial i els jocs. La ciutadania sortia al carrer indignada en veure que les seves necessitats bàsiques quedaven desateses mentre es destinaven ingents quantitats de diners i recursos als preparatius per als esdeveniments esportius. Poden gaudir amb l’esport i estar orgullosos que el seu país hagi estat l’elegit, però la desproporció en l’assignació d’esforços i recursos resulta intolerable.
Qatar: explotació enmig de l’opulència
Qatar és un dels països més rics del món. També és un dels que rep major quantitat de migrants pel que fa la població del país: arriben a superar el 90% de la mà d’obra. Amb els preparatius pel Mundial de Futbol de 2022 s’espera que hi arribi un milió i mig de persones per treballar en la construcció de nous estadis i infraestructures. Tractant-se d’un país tan ric, podria considerar-se una bona oportunitat de treball per a persones provinents de zones empobrides. Però això és només un miratge.
«Qatar és una presó per als treballadors migrants». Així de contundent va mostrar-se l’equip d’Amnistia Internacional que es va desplaçar a Qatar per a investigar la situació sobre el terreny. El que van trobar va ser explotació i abusos generalitzats.
Salaris baixos que es paguen amb endarreriment o que mai no arriben; extenuants jornades laborals, àdhuc en el calorós estiu de Qatar, pèssimes condicions d’higiene, salut i seguretat laboral, accidents freqüents que deixen al seu pas morts i discapacitats; treballadors que viuen amuntegats en allotjaments precaris sense serveis bàsics com ara llum, aigua o sanejament.
Per si això fos poc, la legislació els deixa desprotegits i atrapats. Desprotegits perquè els migrants no poden integrar-se en els sindicats, que només estan permesos per als treballadors del país. Atrapats perquè hi ha una llei de patrocini que exigeix als treballadors estrangers el permís del seu ocupador per a sortir de Qatar o per intentar canviar de feina. L’empresari pot requisar el passaport i si se’ls ocorre deixar la feina o intentar sortir del país sense el seu permís, poden acabar a la presó.
«Si us plau, hi ha alguna manera de sortir d’aquí?». És l’angoixant pregunta que un treballador nepalès va fer a l’equip d’Amnistia Internacional. Duia diversos mesos sense rebre el seu salari i sense poder abandonar el país.
Veiem que la història es repeteix. Igual que en el cas del Brasil, que tindrien pes per aturar els abusos, miren a una altra banda. El Govern de Qatar, les grans empreses de construcció d’altres països que subcontracten petites empreses locals, la FIFA, els patrocinadors… Tots dirigeixen la seva mirada a la posada en escena del Mundial i l’immens negoci que l’envolta. La rebotiga quedaria oculta si no fos per les organitzacions de drets humans que il·luminen la foscor i s’entesten a defensar els drets de totes les persones, especialment de les més vulnerables.
Pot trobar més informació sobre el treball d’Amnistia Internacional a Treat us like we are human: migrant workers in Qatar.
http://www.amnesty.org/es/library/info/MDE22/011/2013/en
