Va ser el 8 de novembre, no té la data gravada. S’enrecorda, això sí, del que es va esdevenir, però ella no desa a la memòria les dades de més de 6.000 persones mortes, més de 2.000 desaparegudes i catorze milions d’afectades. Ella no sap que els vents assoliren una velocitat de fins a 315 quilòmetres per hora i el nivell del mar augmentà més de deu metres, enduent-se 1’2 milions d’habitatges. Ella sap que casa seva ara és un centre d’evacuació. Un dels 1.587 que hi ha distribuïts per Tacloban i altres de les poblacions afectades a les províncies de Samar i Leyte i per altres zones de Visayas, al centre i sud de les Filipines. Ella sap el que va passar però no ho desa a la memòria perquè només vol saber de l’ara i ara porta a les mans una bossa amb llaminadures i dolços nadalencs que ha estat capaç de recol·lectar, gràcies a la seva habilitat i energia intactes. S’ha calat, la seva pell rogenca brilla amb instants de gotes d’aigua. El seu pèl mullat, també el seu vestit malva esquitxat de flors, tota ella sembla aliena a una pluja que no cessa, a fang que s’acumula i a la humitat que s’enganxa als ossos enmig de la destrucció i la tragèdia. Ella abraça la seva bossa de dolços com el seu tresor més preuat. Tampoc no sap de les abundàncies del Nadal en països llunyans, què en sabrà ella, que agafa la seva bossa com un pirata el botí o com una mare el seu nadó o com una nena, molt més afortunada que ella, els seus regals de Reis.
En bellesa no la guanya ningú. Aquesta és la metàfora d’un poble, la gràcia i desgràcia de la gent de les Filipines. Agafen els seus instants de felicitat enmig de la tragèdia com aquesta nena agafa la seva bossa a la foto. Després d’ella, després de cadascun d’ells, està un país per reconstruir, quilòmetres d’intempèrie, desprotecció, malnutrició i brots de malalties, tendes de campanya i runes per tot arreu del paisatge. Reconstruir la vida passarà per instrumentalitzar amb mitjans per arrencar noves collites a la terra i apedaçar xarxes i embarcacions per a sortir a pescar i tornar a posar en peu els petits negocis de subsistència i començar de zero, començar de nou, perquè no és la primera vegada que comencen i una urpada s’emporta allò ja iniciat. Mentrestant, ells agafen engrunes que els arriben i somriuen.
Mira a poc a poc el seu somriure, tens la foto al teu davant, a ningú no li intimida que te la quedis mirant, ella no t’ho recriminarà, ni sa mare ni son pare, si és que els té. Guaita. No trobaràs ni un trencament en aquest somriure, ni una esquerda, ni mitja vacil·lació. Grandesa i misèria d’un poble castigat que s’entesta a somriure.
Fins aquí la instantània d’aquesta nena «sense nom», amb nacionalitat filipina, al voltant del desastre provocat pel tifó Haiya. Permet-me ara afegir unes consideracions. La primera, sobre la resiliència que tanca aquesta mirada. Es diu del poble filipí que és un poble resilient. El concepte de resiliència social o grupal, segons Oscar Chapital, consisteix en què un grup, estructura social, institució o nació, formi estructures de cohesió, de pertinença, d’identitat i desenvolupi formes d’afrontament d’esdeveniments i situacions que posen a risc el grup i la seva identitat. No sé fins a quin punt això estarà estudiat a la població filipina, però la veritat és que hi ha molts testimonis de persones de les organitzacions internacionals d’ajuda humanitària que ho afirmen a propòsit d’aquest devastador tifó. Es podria dir que la nostra protagonista duu resiliència en el seu ADN. Es necessita molta resiliència per a tornar a les escoles sense parets i posar en marxa hospitals mig derruïts, per a netejar terres i canals de reg de sediments, per desenrunar vies de comunicació després del duríssim cop emocional d’haver perdut éssers estimats, el propi habitatge i l’entorn quotidià. Es tracta de reconstruir tot un entorn, infraestructura i paisatge, contra el poder del vent, el mar i la pluja. Hi ha experts en catàstrofes naturals assessorant els governs locals filipins, hi ha moltes organitzacions involucrades en aquesta ajuda humanitària, hi ha diners destinats i centenars de milers de caixes amb aliments bàsics i estris… Però tot és insuficient, romanen zones rurals, milers de famílies, que no compten amb l’assistència necessària i costarà anys reconstruir els danys d’un dia de tragèdia, com diu Jens Laerke, portaveu de l’oficina de l’ONU per a la Coordinació d’Assumptes Humanitaris.
A més a més, segona reflexió, mirant al fons de la imatge, hi ha el dramàtic factor causal que fa que aquest tifó, un dels més devastadors de la història, no sigui el darrer. Per la seva ubicació geogràfica, Filipines és un país lligat a un destí tràgic de successió de desastres naturals que, d’altra banda, no són només naturals. L’escalfament global està afegint una força «artificial», provocada per l’alt consum dels països industrialitzats, que agreuja el que acostumem a anomenar un desastre «natural». És a dir, l’escalfament global intensifica els efectes de desastres naturals semblants a aquest, el que genera més víctimes, pitjors conseqüències. La temperatura de l’oceà Pacífic tropical, d’on vénen la majoria dels tifons, s’ha anat escalfant cada cop més i l’alta evaporació de les aigües afavoreix els fenòmens extrems com ara el tifó Haiya. D’això se n’ha parlat a Varsòvia, en la 19ª Conferència del Canvi Climàtic, de l’11 al 22 de novembre de 2013, tres dies després que s’esdevenís el desastre del Haiya. Malgrat tot ha estat una cimera fracassada, un cop més la prevalença d’interessos dels països industrialitzats, de les grans companyies multinacionals, ha impossibilitat acords de màxima urgència dirigits a frenar l’escalfament global.
A la vista d’això, el poble filipí haurà de ser resilient, no li quedarà més remei que forjar aquesta identitat. A nosaltres, espectadors i espectadores aliens, ens queda el remei, el remei de comprendre les causes d’aquests fenòmens, d’incidir en els mitjans del nostre abast perquè les polítiques internacionals canviïn, de conèixer de mà dels mitjans de comunicació la repercussió en les víctimes, de col•laborar amb alguna de les diverses organitzacions que actuen sobre el terreny i, finalment, de manera decisiva, de comprometre’ns amb un consum conscient i responsable.
