Juan Maria Uriarte, biscaí de Frúniz, llicenciat en teologia i psicologia, fou nomenat bisbe auxiliar de Bilbao en 1976 i, en 2000, bisbe de Sant Sebastià, diòcesi de la qual va estar al capdavant fins 2010. Actuà com a mitjancer en les converses que el Govern de José María Aznar mantingué amb ETA durant la treva de catorze mesos entre 1988 i 1989. La seva darrera publicació, a l’editorial Sal Terrae, és La Reconciliación (2013).
Vostè ha treballat molt per la pau. Què li ha mogut a escriure ara un llibre sobre la reconciliació?
Per sobre de tot, la meva pertinença viscuda i sentida al meu poble. Ella m’ha fet molt sensible a la seva condició de comunitat plural, enfrontada, marcada molt de temps per la violència i necessitada de reconciliació. També la meva passada responsabilitat episcopal en les diòcesis de Bilbao i San Sebastià, epicentres d’atemptats terroristes, on em va tocar patir molts i aprendre, tot tenint tracte freqüent i empàtic amb víctimes de diferent signe. Tinc, a més, una viva consciència que contribuir a la reconciliació pertany de ple a la vocació de l’Església, de tota la comunitat cristiana. Ha influït també el paper que, a petició d’ETA i del Govern espanyol, vaig haver de jugar en un moment determinat. Així mateix, la meva reflexió i les meves lectures sobre processos de pau a tot el món i el meu tracte amb els diferents actors de la confrontació. Aquest llibre és una aportació modesta, però no voldria que fos irrellevant. Crec que les seves propostes reclamen atenció, per tal d’assumir-les, rebutjar-les o matisar-les.
Com veu la temperatura social davant del tema?
Penso que una societat reconciliada es construeix des de sota –a la família i a l’escola- i es consolida amb aprenentatges que joves i adults hem d’assimilar. Circulen versions excessivament idealistes o despectives respecte a la reconciliació. Hi ha qui pensen i senten que “no está el horno para bollos”. Encara hi ha molt de patiment, moltes ferides obertes, molta passió no assossegada, moltes ideologies granítiques i molts interessos creats. Percebo en la ciutadania i, dins d’ella, en la comunitat cristiana, una consciència afligida i preocupada, però massa passiva, respecte a la paràlisi del procés de pau. Però ja és temps de realitzar, almenys a escala menor, accions reconciliadores. Existeix abundant reflexió i experiència i coneixem les dificultats i possibilitats. Calen persones i grups anticipadors de la realitat futura desitjada, necessària i possible. Qui tenim aquesta esperança i ens atrevim a fer propostes estarem exposats a la crítica. Que sigui benvinguda si ajuda a millorar-les.
Quines resistències troben la idea i pràctica de reconciliació?
El mateix nom de “reconciliació” no agrada a alguns perquè el consideren una cosa interpersonal, privada o religiosa i prefereixen termes més suaus com ara “convivència pacífica”. Però n’hi ha d’altres resistències més frontals. Per a uns, reconciliació s’oposa a “justícia”, que exigeix que “qui l’ha feta la pagui”. Per altres, reconciliar-se requeriria establir una amistat impossible amb els antagonistes d’ahir. Segons alguns, suposaria posar-nos d’acord a l’hora d’identificar l’origen i la naturalesa de la confrontació armada iniciada per ETA i que ha perdurat 50 anys. Això avui no és possible. Bastants dels qui han perdut en ella persones estimades consideren que reconciliar-se amb els seus agressors constitueix una infidelitat envers els seus que en foren les víctimes. Moltes víctimes entenen que allò que se’ls demana pretén imposar-los un perdó que no poden o no volen atorgar. Molts agressors consideren que penedir-se i demanar perdó és una humiliació pública que els resulta summament costosa i els treu del pedestal en el qual els seus més pròxims els havien col·locat.
Què significa reconciliar-se?
Segons el noruec Johan Galtung, un dels periodistes en Ciències de la Pau, reconciliar-se consisteix en un procés en el qual els grups enfrontats deposen una forma de relació destructiva i assoleixen una forma de relació constructiva.
Com són aquestes diferents relacions?
Qui manté una relació destructiva està convençut que la causa que defensa té un valor absolut i per ella pot utilitzar, fins i tot, la violència mortal; l’adversari li sembla només un enemic, sense família ni projectes de futur; i opina que tota la culpa de la confrontació la té “l’altre”, mentre que “el meu grup i jo” som innocents. La relació constructiva repara el passat, assenta el present i prepara el futur.
De quina manera s’estableixen aquestes relacions constructives?
Reparar el passat exigeix que una instància imparcial i competent desvetlli tots els fets greument violents que hem patit o hem causat i que afecten el nucli inviolable dels drets humans i reconèixer el principi ètic que assassinar, torturar, segrestar o envilir un ésser humà no té justificació moral en cap circumstància. Assentar el present significa prendre ara la decisió ferma de no tornar “mai més”, per acció o omissió, a una relació destructiva. I el futur es prepara amb accions pedagògiques i mesures pràctiques que garanteixin aquest “mai més”. Les relacions humanes constructives reclamen una atenció especial a les víctimes, a totes les víctimes.
Quins components té una autèntica reconciliació?
Veritat, justícia, diàleg i perdó. La veritat es recolza en un relat rigorós del passat, dels crims i dels delits comesos en resposta a tals crims; això suposa una investigació imparcial i competent com la que es donà a la Sudàfrica de Mandela. Totes les víctimes tenen dret a que se’ls faci justícia; si no es practica aquesta justícia, l’ordre moral i legal queden desacreditats i roman oberta la via a noves transgressions. Respecte al diàleg, cal preguntar-se per a què, amb quins i en quines condicions ha de donar-se aquest diàleg que generi acords. El perdó generós ofert guareix a qui perdona i el perdó humil demanat alleugereix el sentiment de culpa; cal ajudar i acompanyar víctimes i victimaris en aquesta doble actitud d’oferir i demanar perdó; no pot exigir-se legalment, però és una exigència ètica imprescindible.
Quin ha estat el comportament de l’Església al nostre país?
Per exercir una acció reconciliadora, la comunitat eclesial ha de començar per reconèixer les insuficiències de la seva aportació en el passat. Els màxims responsables de la nostra Església, segons reconeixen en treballs de recerca els seus mateixos crítics, foren els primers en reprovar moralment el terrorisme d’ETA i els que han mantingut durant tot el temps tal reprovació. També, en molt menor mesura, censuraren les violacions flagrants de la lluita antiterrorista, fins al punt de ser vituperats amb l’injust “sambenito” d’equidistància. Però he de confessar que, almenys en el que a mi respecta, fou deficitària, tardana i escassament explícita l’especial sensibilitat deguda al patiment de les víctimes i la clara i exigent consciència de la necessitat de reconeixement, reparació i sanació.
La nostra societat despertà massa tard?
El conjunt de la societat, ciutadans i dirigents, trigaren massa a ficar-se a la pell de les víctimes de diferent signe. Van haver de fer-se barbaritats, com ara la d’Hipercor i l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, per vèncer les resistències provocades per atrocitats, com ara les comeses amb Lasa i Zabala i els assassinats del GAL i arribar a un punt d’inflexió irreversible que condemnés les accions terroristes d’ETA i totes les respostes contraterroristes injustes i delictives. Una societat que no despertà a temps té un deute pendent amb la reconciliació i amb les víctimes. No deu emparar-se en una falsa consciència d’innocència total. La passivitat, fins i tot afligida, no és la resposta proporcionada a aquestes situacions.
Quines tasques han de fer ara els agents socials?
Necessitem que la Universitat investigui els factors que han fet possible el passat ominós que volem cancel•lar per sempre, que faci un estudi avaluatiu de drets humans individuals i col•lectius conculcats i una proposta fonamentada de les vies legals, socials i educatives que assegurin aquest “mai més” que surt avui de les entranyes de la nostra societat. Als professionals del Dret els agrairíem una valoració de la legislació antiterrorista i penitenciària i unes propostes més acordes amb l’humanisme i amb les circumstàncies d’avui dia. L’educació ha d’ajudar l’alumnat a reconciliar-se amb si mateix, a diferir la satisfacció i a tolerar la frustració i ensenyar a dialogar, a defensar el feble, a perdonar i a demanar perdó. Joves i adults precisem il·luminar un pensament crític i autocrític sobre les nostres opcions polítiques, revisar la nostra sensibilitat i praxis polítiques i reforçar-les amb actituds ètiques. El periodisme d’investigació pot contribuir a construir la veritat complerta del què ha succeït i els mitjans de comunicació, amb la seva manera de relatar i valorar, a afavorir la reconciliació en lloc de fer-la més difícil.
Què s’ha de demanar als partits polítics i als que han tingut vinculació amb ETA?
Tinc l’esperança que tots els partits sàpiguen valorar i promoure l’immens bé comú social de la reconciliació per sobre de les seves diferències i interessos particulars. A un nombre creixent de ciutadans els costa comprendre que, en una situació en la qual el cessament definitiu de l’activitat violenta d’ETA ha arribat a un punt “sense retorn”, els partits polítics no coincideixin en un consens bàsic per promoure la reconciliació. Cal que els qui han tingut vinculació amb ETA reconeguin una especial quota de responsabilitat en els delits comesos per ella i mostrin la consegüent voluntat de reparació. La immobilitat de les instàncies governamentals no és raó suficient perquè deixin de donar passes decidides, fins i tot “unilaterals”, en aquesta direcció. Se les deuen al poble al qual pertanyen i a tots els damnificats, per la cobertura donada en altres temps a l’activitat armada d’ETA. Aquestes passes estan demanant una transformació d’actituds intolerants tramades durant dècades.
Són possibles canvis en les lleis i les resolucions judicials?
El Codi Civil, en el seu article 3.1, estableix que “les normes s’interpretaran segons… la realitat del temps en el qual han de ser aplicades”. Comentaristes de renom consideren aquest paràgraf com “l’element que més ha contribuït a l’evolució en la interpretació i aplicació de les normes”. Les circumstàncies han canviat qualitativament: fa ja més de dos anys des que ETA no ha comès cap atemptat i la seva voluntat de no cometre’l és considerada com a ferma i provada per la gran majoria de la societat de tots els colors polítics.
Hauria de canviar també l’actitud del Govern?
El Govern d’Espanya observa una reserva tan gran que la seva posició és considerada per molts com a immòbil. Una vegada que l’activitat terrorista ha arribat al seu terme definitiu, atenuar la duresa de la política penitenciària em sembla més conforme amb la naturalesa mateixa del dret. Accedir a un tipus de contacte, almenys indirecte i sempre discret, amb un grup en aquesta situació ajudaria potser a accelerar la seva desaparició i abaixaria la crispació que s’observa a les files del nacionalisme més radical que experimenta grans resistències a donar unes passes davant la immobilitat del Govern. No arribo a veure cap feblesa en aquesta actitud més oberta, sempre que el Govern sàpiga estar al seu lloc i exigeixi que ETA estigui al seu i no en una posició simètrica “de poder a poder” ni de pretesa legitimitat.
Caben mesures de gràcia respecte als presos d’ETA?
Les posicions dels experts en dret no són coincidents. Jo no veig que l’amnistia sigui compatible amb les exigències d’una reconciliació que postula l’aclariment de la veritat i l’aplicació de la justícia. Pel que fa a l’indult parcial o total molts autors són menys exigents. Segons ells, la veritat quedaria salvaguardada. En la seva opinió, l’aplicació de la justícia podria salvar-se, donades les circumstàncies, a la llum del criteri jurídic abans assenyalat pel Codi Civil, article3.1, commutant, per exemple, la pena per exili, serveis comunitaris o sancions econòmiques.
Quin valor cívic i cristià té la reconciliació?
L’esperit reconciliador és una virtut cívica. Hi ha especialistes en ètica que han subratllat el valor antropològic i social de la reconciliació. El professor d’ètica Galo Bilbao és autor d’un treball il·luminador sobre la perspectiva filosòfica del perdó. El perdó és, amb la veritat i la justícia, peça clau per a la reconciliació. Cal reconèixer que el cristianisme ha elaborat un pensament d’una gran riquesa, del qual la font originària n’és Jesús, en el missatge del qual el perdó és un punt central. El seu testimoni i la seva exigència de perdonar i demanar perdó no tenen parangó en la història de les religions. Un autor jueu, Levine, afirma: “El mandat d’amor als enemics és únic i original de Jesús”.
