“Les persones que saben equilibrar raó i emoció són aquelles que millor viuen”

  • por

pag15_movimientos_web-15.jpgJavier Tirapu Ustarroz, neuropsicòleg clínic en el servei de rehabilitació del Complex Hospitalari Públic de Navarra, ha merescut el premi nacional de Neurociència Clínica. Els seus estudis s’han centrat preferentment en aspectes com ara la intel•ligència, la consciència, les emocions i el cervell social. Entre els seus llibres destaca Per a què serveix el cervell (Desclée, 2008).

Què és, materialment, el cervell humà?

Una massa de la grandària d’un coco, amb forma de nou, del color del fetge recent cogut, la textura d’un paté i unes cèl•lules, una mica especials, que es diuen neurones; una matèria gelatinosa, que pesa aproximadament un quilo i quatre cent grams i que fa uns 200.000 anys arribà a pesar un quilo i mig, però quan l’ésser humà es va fer sedentari el cervell s’empetití una mica. Una pregunta, irònica, que gosaria fer és si ara, amb els ordinadors i la domesticació humana creixent, la mida del cervell no continuarà minvant. El cervell continua sent un problema, però ja no és un misteri per a la ciència.

Cervell i ment són la mateixa cosa?

Sí, ho són. El nostre equip clínic porta molts anys estudiant pacients i atenent processos que es donen en el funcionament del cervell, com ara el llenguatge, l’atenció, la memòria, el control de moviments o la percepció sensorial. S’ha acabat amb una idea cartesiana i mentalista de l’ésser humà, com si el cervell i la ment fossin diferents. Per un cantó, es pensava en el cervell com a quelcom material i, d’altra banda, en la ment com a quelcom immaterial. Dues qüestions ens preocupaven: si la ment podia existir al marge del cervell i què és allò que ens fa humans. Ara a mi em preocupa una tercera qüestió: què és allò que fa tan inhumà l’ésser humà. Però la qüestió central és que ens hem passat tota la història definint conceptes: la intel•ligència, l’autoconsciència, la identitat única i irrepetible de cada persona. Per tal d’intentar esbrinar què és quelcom no cal intentar definir-ho; és millor disseccionar-ho i conèixer els seus components i comportament, saber allò que hi ha al seu interior.

Què és això del cervell social?

Una manera més senzilla i directa de parlar d’allò que altres diuen la “cognició social”. Respon a la qüestió de com treballa el nostre cervell per processar informació envers altres éssers humans. La conclusió és que l’ésser humà és un ésser social per naturalesa i que l’estructura del seu cervell no ha canviat des de fa 50.000 anys. Des d’aquell temps vivia en grups perquè sempre ha necessitat el grup per tal d’ésser més eficaç i sobreviure. Segons Darwin, el principal objectiu del cervell és gestionar la nostra vida, és a dir, garantir la supervivència i la qualitat d’aquesta supervivència. No podem viure en soledat. I està demostrat que les persones solitàries tenen més depressions i problemes del sistema immunitari, més predisposició a la demència i, fins i tot, els costa més guarir i cicatritzar qualsevol ferida en el seu cos. És curiosa una coincidència: en el nostre temps qualsevol persona té relació estable i certa confiança amb un màxim de 150 persones; aquest nombre de 150 era també el màxim per a una comunitat prehistòrica que, a partir d’aquesta xifra, es fragmentava creant un altre nou grup de convivència; i també, segons un estudi recent, són grups de 150 els que mantenen una relació estable a Facebook.

Quin és l’origen del nostre cervell social?

Quelcom que no sembla massa noble ni elevat: la competència, dins del grup, per l’aliment i pel sexe. Però ja al Paleolític els homes s’anaven a caçar a força distància per tal d’abraçar molt d’espai, mentre les dones es quedaven reunides a les coves. I les dones desenvoluparen millor el cervell social; elles tenen més empatia, més capacitat de posar-se al lloc de l’altre que els homes. La vida social ha amplificat aquestes diferències que vénen de fàbrica. Sembla, segons alguns autors, que els humans començaren a fer servir el seu cervell social quan desenvoluparen estratègies per enganyar altres de la seva mateixa espècie. Enganyar és quelcom adaptatiu i, de vegades, mentir sembla una cosa bona segons la intenció perquè pot evitar mals pitjors, com ara fortes violències. A vegades, parlem de “mentides pietoses”.

Quina part del cervell gestiona els sentiments religiosos?

Sembla que els sentiments religiosos es relacionen amb el còrtex cerebral, on resideix allò que ens fa humans. Els ximpanzés no creuen en Déu. El que sabem és que, culturalment, l’ésser humà s’ha dotat de diverses necessitats tals com ara cooperar i tenir valors morals. Jo acostumo a dir que “estic segur que Déu existeix; només que, per a alguns, Déu ha creat l’home i, per a altres, l’home ha creat Déu”. Però existeix perquè l’ésser humà s’ha dotat d’un sistema de creences. Sabem científicament que les epilèpsies del lòbul temporal dret produeixen experiències religioses intenses, místiques. Hi ha algunes tesis que plantegen que Teresa d’Àvila i Joan de la Creu eren epilèptics del lòbul temporal dret. Hi ha experiències tan interessants com ara la meditació profunda, igual en el budisme que entre monjos i monges catòlics que porten molts anys meditant, que aconsegueixen que una part del cervell paralitzi la zona cerebral a la qual arriben tots els senyals del cos i aconsegueixen sentir-se com buits, absolutament en pau.

Què passa amb les nostres emocions?

Un bon cervell social sap percebre bé les emocions dels altres tot mirant, per aquest ordre, ulls, cara i cos, que transmeten allò que l’altre està sentint. Hi ha sis emocions bàsiques: alegria, tristesa, por, fàstic, ira i sorpresa. Es donen en totes les cultures del món i en totes elles es dóna la mateixa expressió facial i corporal per expressar-les. Les nostres emocions no tenen la funció de fer-nos feliços, sinó la de garantir la nostra supervivència. Aquells que saben equilibrar raó i emoció són les persones que viuen millor.

Què té a veure tot això amb la vida i la solidaritat?

Bé. Jo he escrit que “el sentit de la vida és tenir les necessitats satisfetes per poder-se preocupar pel sentit de la vida”. A qui s’estigui morint de fam ara mateix a Etiòpia no crec que l’interessi massa el sentit de la vida ni la cognició social. Sobretot, els humans pretenem dues coses: cercar el plaer i evitar el dolor. Aprenem pels càstigs i premis que rebem. Si ens premien, és més probable que fem alguna cosa i, si ens castiguen, és menys probable que ho fem. Però el cervell humà té dues característiques pròpies: cap altra espècie té la capacitat de portar el passat al present com ho fa la nostra memòria, ni de generar futurs anticipats; el nostre cervell és un simulador virtual capaç de concebre i projectar diferents futurs per a la nostra vida personal i comunitària. A més, el nostre cervell és un simulador d’allò que pensem que passa en altres ments i es pot preguntar què poden saber determinades persones d’un assumpte o quines opinions o creences tindran; amb això ens fem prejudicis sobre elles. El millor del cervell social és l’empatia, aquest desig de què els altres no pateixin. I aquell que tingui curiositat i ganes d’aprendre, a la fi, serà intel•ligent.

Podem tenir alguna guia d’aprenentatge?

Diré tres màximes que em convencen. Un ésser intel•ligent i savi és qui pensa tot el que diu i no diu tot el que pensa. Si vols conèixer els altres, coneix-te millor a tu mateix i si vols conèixer-te millor a tu mateix, posa tots els afanys en conèixer els altres. Finalment, com escrigué Balzac, «la soledat és meravellosa, però és imprescindible tenir a prop algú que t’ho recordi».

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *