«Les idees violentes han quedat vençudes, però no cal exigir humiliació a les persones»

Jonan Fernández és director de Baketik, centre d’estudis, investigació i divulgació sobre l’ètica dels processos i conflictes personals, socials i educatius, ubicat a Arantzazu (Guipúscoa). Durant catorze anys va ser coordinador d’Elkarri, moviment que ha exercit tasques de mediació i ha treballat pels drets humans, el pluralisme i la pau al nostre país.

Baketik ha estat parlant de «reconciliació de la convivència». Quin contingut té aquesta idea?

Després del cessament de l’activitat armada d’ETA i del final ordenat i definitiu de l’organització hi ha tres processos necessaris: la reparació a les víctimes, el tancament d’un conflicte polític i la reconciliació. En el món en general i en els àmbits universitaris i de les relacions internacionals, quan acaba un procés de violència en un territori, es parla de la necessitat de realitzar un procés de «reconciliació de la convivència». En el nostre cas hi ha qui prefereixen que es parli d’assolir «Concòrdia», perquè creuen que la idea de «reconciliació» apel•la a l’íntim religiós, es refereix a un estat idíl•lic inexistent de convivència sense contradiccions, o no resol el conflicte polític. Sigui quina sigui la paraula que designi el procés, del que es tracta és d’aconseguir un valor superior: que es restauri un equilibri social trencat i que es torni a una convivència conciliada.

Després de cinc dècades de violència i violacions dels drets humans, quina tasca espera a la nostra societat?

Cal fer una reflexió i donar una resposta activa a tres preguntes que tenen a veure amb el passat, el present i el futur. Aquestes tres preguntes són: què ha passat i per què?, Què cal fer ara? i com evitar que aquest horror torni a passar? És tota la societat la que ha de donar a aquestes preguntes una resposta clara, comprensible, fidel a la veritat, que convidi a conviure. I aquesta resposta ha de ser compartida per tots o no servirà, perquè no n’hi ha prou amb la resposta d’una majoria, ha de ser una resposta que inclogui a tots.

Assolir concòrdia o reconciliació, què significa?

Es tracta de realitzar un procés que permeti recuperar una convivència basada en el respecte i l’acceptació mútues. No significa que uns i altres tornem a ser amics. La qüestió és, ni més ni menys, que tornem a respectar-nos i acceptar-nos. Aquesta és una responsabilitat de tota la societat i dels seus agents representatius. A les víctimes hem de deixar-les en pau; elles no tenen el deure de construir aquesta reconciliació, sinó que han de beneficiar-se d’aquest procés realitzat per la societat.

Quins objectius concrets cal assolir?

Hi ha un objectiu personal, un altre de social i un altre de polític, que jo resumiria en tres paraules: reparar, humanitzar i conciliar. Reparar és l’objectiu personalitzat i urgent que es concreta en reconèixer, alleujar i solucionar, en la mesura del possible, el dany produït a les víctimes. Humanitzar és l’objectiu social i prioritari, que consisteix a apedaçar els estrips que s’han produït en el teixit social per les violacions de drets humans, els odis, els prejudicis o les mirades receloses. Conciliar és l’objectiu polític i estratègic per al futur, que tracta d’aconseguir una convivència basada en un consens suficient.

Quant de temps pot portar això?

Requereix temps. S’ha de començar aviat, però no precipitar el final per evitar tancaments interessats. Cal fer-ho amb cura i profunditat perquè el que la generació present tanqui malament pot tornar a plantejar-se en la segona generació. Faran falta almenys cinc anys, però alguns experts pensen que aquest procés en pot costar deu o quinze. Cal suscitar, recrear i posar en comú una mirada crítica al passat, constructiva al present i preventiva al futur. Aquests tres temps constitueixen els eixos del procés de reconciliació.

Com es fa una mirada crítica al passat?

Reconeixent el dany provocat a les víctimes i procedint a la seva valoració ètica mitjançant l’elaboració d’informes «mai més» semblants als realitzats a Argentina, a Sud-àfrica o a Guatemala. Cal presentar tots els fets sense excepció: en primer lloc els que han significat violacions de drets humans, les 842 víctimes mortals i més de 3.500 persones ferides per accions d’ETA; dels 73 morts, 670 ferits i 40 segrestats o desapareguts pel GAL i el Batalló Basc-Espanyol; els 84 segrestats per ETA amb resultat de mort en 14 casos, els milers d’extorsionats mitjançant l’impost revolucionari, les més de 2.000 persones escortades per amenaces, les més de 6.000 denúncies per tortures atenent els informes d’organitzacions internacionals independents que asseguren que «la tortura va ser sistemàtica durant la dictadura i no va ser merament episòdica durant la democràcia». Però també altres fets que suposen incompliments de lleis o han produït dolor intens: els prop de 200 policies i membres d’ETA suïcidats o morts en enfrontaments o per trets ocasionals d’armes, els 4.300 atemptats de la «kale borroka» o amb artefactes casolans, els sofriments dels familiars de les víctimes d’ETA i de les 9.000 famílies de persones empresonades i allunyades. No es pot excloure ni diluir cap forma de violència. A cadascú li courà la part de veritat que menys li interessa que es presenti. Cal saber que, en els diagnòstics, no serà possible una interpretació política única sobre les causes del que ha passat. Però sí que serà possible -i desitjable- una valoració ètica i prepolítica compartida dels fets que pot conduir a la formulació d’una «ortoversió» semblant a aquesta: «El que ha passat va passar perquè hi va haver qui va anteposar el valor de la seva causa política o la raó d’Estat a la dignitat humana. En el futur, cap causa ha de situar-se per sobre del valor superior de la dignitat humana «.

Com aconseguir un final ordenat de la violència?

El cessament de la violència ha de ser cert, amb data determinada, irreversible i sense contrapartides. No s’ha de pretendre un final amb vencedors i vençuts. Les idees violentes i les faltes de respecte amb la dignitat i els drets humans han de quedar vençudes. Però no cal exigir humiliació a les persones. Cal articular amb generositat, dins del que la llei permet, mesures legislatives, judicials, penitenciàries o d’indult per a les persones preses. Cal un canvi de mentalitat i actituds i l’abandonament d’un llenguatge hostil, en els fòrums judicials, en els mitjans de comunicació, en la tasca educativa. I és necessari el compromís individual i comunitari. Ser capaços de superar el nosaltres dels «meus» per intentar el nosaltres amb els «altres». I analitzar la nostra motivació ètica o partidària: el nostre objectiu és de convivència o de vindicació?

I el perdó?

El sol•licitar i oferir perdó és fonamental, però ha de ser voluntari. El mínim obligatori hauria de ser el compromís de no repetició d’accions violentes. L’autocrítica ha de néixer de la llibertat personal i seria molt convenient que tothom que ho desitgi ho pugui fer individualment, sobre qüestions concretes i no genèriques.

Quines actituds hem de tenir cap a les víctimes?

Ajudar i no perjudicar. Ajudar el més important: superar la victimització i el victimisme. Consensuar i no instrumentalitzar la relació amb elles i les decisions polítiques cap a elles. I no alimentar falses expectatives sobre els seus drets.

Què fer perquè l’horror no torni a passar?

Prevenir. Cal consolidar en la societat una pedagogia ètica per a la convivència. I en la política cal acordar una metodologia democràtica per als conflictes, amb dos principis: el primer és que «cap causa, ni els mitjans elegits per a la seva defensa o materialització, pot anteposar al valor de la dignitat humana, de la persona i de la vida «. I el segon és que «cap causa defensada democràticament i que compti amb un suport majoritari suficient pot ser vetada en la seva materialització».