Continua creient en la utopia. Sap que no és fácil, però confia en canviar el rumb del sistema en què vivim, que “ens està portant a la catàstrofe”. No perd l’esperança en la força dels moviments socials com a contrapoder i assegura que “el principi de tot està en la indignació”. És Michael Löwy, sociòleg i filòsof marxista, coautor fa una desena d’anys del Manifest Ecosocialista. Recentment visità Madrid per participar en unes jornades organitzades per la revista Papeles de relaciones ecosociales –editada per FUHEM Ecosocial- i la revista Viento Sur; la seva visita fou una oportunitat per entrevistar-lo per a alandar.
Què és l’ecosocialisme?
És una idea que ve des de fa uns pocs anys i que darrerament ha pres una forma més sistemática i é tractat en nombrosos fòrums internacionals. La idea de l’ecosocialisme és senzillament que un socialismo que no sigui ecològic no està a l’alçada dels desafiaments del segle XXI.
D’on parteix aquesta idea?
Partim de l’anàlisi marxista que el capitalisme no pot existir sense expansió, sense productivisme desfrenat, sense lluita feroç per les ganàncies, per la competitivitat, sense el consumisme, etc. Aquesta és la lógica del sistema i funciona així. Per tant, el sistema condueix inevitablement a la destrucció del medi ambient, dels equilibris ecològics, de la natura… Aquest procés destructiu ha culminat en l’escalfament global, que és una amenaça sense precedents per a la humanitat. Això posa en perill no el planeta, sinó la vida al planeta. Hi ha responsables de govern que reconeixen que el problema existeix, però d’altres són negacionistes. Aleshores necessitem cercar alternatives radicals amb les arrels del problema, que és el sistema capitalista, industrial, tal com s’ha desenvolupat en els dos darrers segles i, en particular, la seva forma neoliberal de les últimes dècades. Això és el que ens està portant a la catàstrofe. Es tracta de proposar alternatives anticapitalistes. Això és l’ecosocialisme, que s’oposa al plantejament reiterat de què no hi ha una altra solución.
Quina seria la solució?
El problema no és només canviar, fer una producció més feble, més verd, no; es tracta de canviar el paradigma de civilització: les relacions de producción, l’aparell productiu, la forma de consum, el mètode de transport, etc. Tot ha de canviar de forma radical. El que planteja l’ecosistema són nous paradigmes, de manera que els canvis no quedin a mans d’uns pocs: banquers, empresaris, tecnòcrates, buròcrates…, sinó en l’acció propositiva de la gent.
Realment serveixen per a alguna cosa les reunions, com ara les de Doha?
Sí. Per demostrar la incapacitat dels sistema per resoldre el problema. No és només la mala voluntat i la estupidesa; és un problema sistèmic, al qual no hi ha manera d’enfrontar-se decididament.
Més radicalitat
S’ha diluït la cultura política de l’esquerra?
Diria que a l’inrevés: que el plantejament tradicional de l’esquerra ha estat insuficientment radical. Bona part de l’esquerra durant el segle XX deia que la revolució és canviar les relacions de producció, crear la seguretat social i, amb allò, permetre el lliure desenvolupament.
Nosaltres, els ecosocialistes, diem sí: hem de canviar aquests plantejaments, però això no és prou. Hem de canviar el mateix engranatge productiu perquè tota la seva estructura, les seves fonts d’energia –petroli, carbó, gas…- és el que està portant a la catàstrofe. S’ha de canviar tot l’aparell productiu i el patró de consum. És un canvi més radical, més total. Aquesta és una proposta revolucionària. Una revolució que s’ha de fer de manera diferent i és per això que m’agrada citar una frase de Walter Benjamin, que deia que “la revolució és la mà de la humanitat que apreta els frens del tren de la història”. Tots estem en el tren de la civilització capitalista, industrial, moderna… I aquest tren camina a una velocitat creixent cap l’abisme. La revolució consisteix a parar aquest tren suïcida.
Aquesta teoria revolucionària no és utòpica?
Sí, és clar. És una proposta, és un projecte, és una aposta. És clar que no podem quedar-nos creuats de braços. Hem de pensar què fer aquí i ara en la lluita contra aquests perills i com fer-ho. Hem de combinar les lluites socials i les ecològiques, així com recolzar el desenvolupament de molts moviments socioecolòlgics.
En aquests moments de crisi, veu factible la construcció d’un ecosocialisme europeu?
Antonio Gramsci deia que “hem de combinar el pessimisme de la raó amb l’optimisme de la voluntat”. El pessimisme de la raó ens diu que Europa està enfilant cap al mal camí: crisi, austeritat, retallades socials, anul·lació de la qüestió ecològica… Les coses van cada vegada pitjor. Si permetem que això continuï així, acabarem malament. Ara ens cal l’optimisme de la voluntat. L’esperança està en què la gent es realitzi, que lluiti, que aguanti, que faci propostes… S’ha de participar i comprometre’s tot sabent que són apostes que s’han de fer, encara que amb el risc de perdre-les.
Centres de contrapoder
En aquest sentit, l’àmplia xarxa de moviments socials està actuant com un contrapoder?
La crisi està afavorint una onada d’indignats. La indignació és molt important perquè sense ella no es fa cap cosa gran. La indignació s’ha de recolzar, desenvolupar-la, enquadrar-la i permetre que prengui caràcter estratègic. Espanya i Grècia són els països on aquesta onada d’indignació té més força. És important que es formin “centres” de contrapoder perquè l’últim punt d’anàlisi és que hem de canviar el poder, que continua a mans de determinades èlits. La indignació és el primer pas per a qualsevol canvi.
Quan començà la crisi es parlà molt que s’havia de canviar el sistema, però res no ha canviat. Per on hauria de començar el canvi?
S’ha de lluitar per tal d’imposar algunes mesures elementals, que són les primeres passes en la transició a un ordre nou. Tot s’està fent en nom del deute, que és com un déu que exigeix sacrificis humans. S’ha de dir que no; no admetem aquesta “religió” perquè el deute no és nostre. El govern de l’Equador ho va fer. També s’ha de tractar que la banca no rebi ajuts perquè l’únic que fa és especular. S’ha de transformar el crèdit en servei públic sota la gestió democrática de la población. S’ha de fer un programa de mesures que ens porti a un canvi.
Tot sembla indicar que estem en una crisi de civilització.
Sens dubte. La crisi econòmica i ecològica són símptomes d’una crisi de civilització. La civilització capitalista està en crisi, però no podem pensar que s’enderrocarà per si mateixa. Ha d’haver una voluntat política, democràtica i popular per tal d’acabar amb aquesta sèrie de principis establerts.
