El passat 14 d’octubre el president de la Generalitat, Artur Mas, compareixia davant els mitjans de comunicació reconeixent la impossibilitat de seguir endavant amb la consulta emparada en el decret del parlament autonòmic. Aquesta convocatòria quedava avortada en ser recorreguda la llei davant el Tribunal Constitucional pel Govern central. Aquell mateix dia, Mas anuncia que la ciutadania catalana podrà votar en una consulta alternativa, amb la doble pregunta formulada, constituint les meses electorals amb voluntaris i sense garanties legals. La idea anunciada és realitzar un succedani en locals propis, en tots els municipis catalans, amb «milers de taules de votació». A més d’amb unes 20.000 persones voluntàries, també compten amb el suport d’associacions civils, especialment l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural.
Les reaccions no s’han fet esperar i els diferents actors polítics ja han mostrat les seves cartes. Des de la petició de declaració unilateral d’independència d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) o la convocatòria de «eleccions plebiscitàries”. El líder d’Unió, Duran i Lleida, ha iniciat contactes amb el Partit Socialista de Catalunya (PSC) per aïllar ERC. El president Rajoy veu una oportunitat perquè s’hi imposi «el criteri del diàleg i la llei», tot i que, que se sàpiga, no s’està donant cap tipus de contacte entre administracions.
La foto fixa a Catalunya a hores d’ara: frustració i decepció dels sentiments de la ciutadania, ruptura entre el bloc sobiranista, manca de diàleg entre el Govern central i la Generalitat per canalitzar els desitjos votar.
Com abordar ara aquesta nova volta de rosca en la cruïlla? Les posicions estan molt enrocades i uns i altres apel·len als sentiments. Què fer com a cristians i cristianes? Doncs no convertir-nos en «creients aigualits», terme que encunyava el propi papa Francesc per definir qui es diuen creients però que no s’impliquen en els canvis i transformacions del seu entorn social. Servir de ferment per canalitzar els ànims cap a les legítimes aspiracions de la ciutadania. La política, en sentit ampli, ha de facilitar el pacte amb les diferents sensibilitats, que vagi més enllà dels partits polítics i les seves sigles. El que passa a Catalunya ens afecta a tots i totes.
Adela Cortina i Victòria Camps, totes dues catedràtiques de filosofia moral, creuen que toca millorar la democràcia, buscar nous mecanismes de participació que facilitin nous marcs de convivència i fomentin la justícia social. «Optar per un model d’Estat o un altre no és una exigència urgent, sinó una qüestió important, que pot i ha de plantejar-se a llarg termini», sosté Camps. En el mateix sentit es pronuncia Cortina: «En els últims temps, els debats del nostre país se centren preferentment en el model d’Estat que podem voler per al futur proper: si volem una estructura autonòmica, autonòmica reformada, federal o la disgregació sense més. Naturalment, la urgència de discutir sobre aquestes opcions ve provocada per la imminència de la consulta catalana i tot el que implica, però cal preguntar si el tema per si mateix és tan urgent o ho és molt més el de la justícia social».
L’actual polarització dificulta el diàleg serè, dins de Catalunya i de Catalunya amb la resta de l’Estat. Cal refredar ànims i emocions. I crear un clima que permeti el diàleg real, del qual només s’autoexcloguin els i les extremistes. Les persones cristianes, arribades a aquesta tessitura, haurien de posar els mitjans per promoure un servei de concòrdia, tractant sempre de ser signe de fraternitat.
«Res és sagrat, excepte les persones i, per als creients, també Déu», puntualitza Adela Cortina. «Les constitucions poden canviar però, si sembla convenient fer-ho, cal pensar molt bé cap a on es vol anar».
