Xerrant amb un teòleg

  • por

pag6_iglesia2_web-7.jpgJosé Ignacio González Faus és un teòleg espanyol, nascut a València. Jesuïta. Ordenat sacerdot en 1963. Professor de la facultat de teologia de Barcelona des de 1968. Un expert coneixedor de la situació a Llatinoamèrica. Artífex de la creació de “Cristianisme i Justícia”. Persona de vegades incòmoda per a alguns sectors, per allò de dir la veritat, escriptor de diversos llibres, entre els quals cal mencionar La humanitat nova. Assaig de cristologia, Projecte de germà. Visió creient de l’home, El rostre humà de Déu: de la revolució de Jesús a la divinitat de Jesús, Un altre món és possible… des de Jesús, etc. Amb José Ignacio farem un “diagnòstic a l’Església” des del seu punt de vista com a teòleg.

José Ignacio, com a teòleg, què hem de fer per a aconseguir una humanitat nova?

Només una cosa: caminar cap a ella. Humanitat Nova és la humanitat divina de Jesús. Nosaltres, com a imatge de Déu i recapitulats en Crist, portem una marca d’aquesta novetat a la què Jesús apel•lava quan va dir “Sigueu misericordiosos com el Pare celestial” i a la què moltes revolucions van apel•lar quan parlaven de construir “l’home nou”. Mai arribarem a ser-ho, però el que importa és que caminem en aquesta direcció i no en la contrària.

Té inconvenient l’Església a fer-se un diagnòstic per a corregir errors del passat i del present?

Té un enorme inconvenient. I alguna cosa d’això es va veure en el mode d’ocultar els casos de pederàstia. La institució (o sigui, els seus responsables) creu que reconeixent-se pecadora (i perdonada) perdria crèdit davant dels fidels. Com a molt s’atreveix a demanar perdó per coses del segle XVI. I fins i tot això va molestar a la cúria quan ho va fer Joan Pau II…

El Vaticà II va suposar una posada al dia per a l’Església catòlica. Què ens en queda avui, del Vaticà II?

Molt poc. Ni acceptem que l’Església sigui “poble de Déu”: poble d’iguals, imatge de la Trinitat, ni acceptem la col•legialitat, ni que l’Església no té resposta per a molts problemes nous, ni la necessària reforma de la cúria romana… Aquests i d’altres ideals del Vaticà II estem intentant desmuntar-los sense reconèixer-ho. De manera semblant a com l’economia d’ “els mercats” va desmuntant el nostre Estat del benestar, dient que només vol reformar-ho…

Què hauríem de recuperar?

Moltes coses que aquí no cabrien. De moment bastaria que, en primer lloc, l’Església fos de veritat “Església dels pobres” -com va dir Joan XXIII- i no una Església dels rics que atén una mica els pobres. Més una profunda reforma de papat i jerarquia que implicaria una gran transformació de la cúria romana reclamada pel Vaticà II (i que la mateixa cúria li va avortar a Paulo VI quan va intentar fer-la), una recuperació de la primitiva tradició de l’Església pel que fa al nomenament de bisbes i un impuls més seriós cap a la unitat dels cristians tal com va demanar Jesús…

Fa l’efecte que ens trobem davant d’una Església massa conservadora, estancada en si mateixa. Necessitem una altra posada al dia?

Ja està dita en la resposta anterior: el gran pecat de l’Església d’avui és “l’eclesiocentrisme” que encara s’estreteix més en un “jerarcocentrismo masculí”. La gent de fora té la impressió que només ens anunciem a nosaltres mateixos en compte d’anunciar Jesús i el Déu de Jesús. I quan anunciem aquests fa l’efecte que és perquè vingui la gent a nosaltres. Joan Pau II va dir que “el camí de l’Església és l’home”. La impressió que donem és que, per a nosaltres, el camí de l’home és l’Església. La qual cosa seria herètica.

Som una Església envellida, la joventut és la gran absent. Com atraure-la i recuperar-la?

En aquests moments el problema dels joves no és de quantitat (ja els hem perdut com vam perdre els obrers en el s. XIX) sinó de qualitat. Des d’aquesta òptica no sóc tan pessimista: crec que hi ha una joventut, reduïda en nombre, però d’una qualitat cristiana que em donen vint voltes a mi quan tenia la seva edat (i això que jo ja era llavors jesuïta).

Església catòlica i ecumenisme: on estem?

Estancats. I fa la sensació que els dirigents de totes les esglésies se senten còmodes en aquest estancament. La meva impressió és que després del Vaticà II es van donar importants passos endavant (acords en punts teològics, convivència i estima entre nosaltres), que després s’han quedat en paper mullat. Sospito que la unitat vindrà més “des de baix”. Si em permet una anècdota personal, vaig tindre una alumna protestant amb la qual he continuat tractant i avui és pastora. Acostuma venir a veure’m cada any i una vegada em va dir alguna cosa així: “qui hauria de dir-li a Luter que jo tindria un director espiritual jesuïta…!

I la postura i relació amb les altres religions?

Tema molt llarg i que està començant ara. Per tant, el primer és acceptar que només podem dir paraules provisionals. A mi no em convenç això que tots coincidim en Déu, perquè les visions de Déu poden ser enormement diferents. Diria que tots coincidim en la recerca de Déu. I el cristià ha de saber dues coses: quins són els seus irrenunciables (dit molt ràpidament: la creu de Jesús que recapitula a totes les víctimes de la terra i la resurrecció que ens inclou a tots, o sigui, el Déu del Magníficat). Però, des d’aquí, comprendre que avui, per a un cristià, és voluntat de Déu que les altres religions siguin camí de salvació per als seus fidels.

Quins han de ser els reptes del futur per a l’Església catòlica?

Per a no allargar-me més, permet que em rameta a un llibre vell de “Cristianisme i Justícia”: Església, d’on véns, a on vas? És de fa 25 anys, però anem a reeditar-lo ara… A més d’això, crec que és molt important recuperar la millor tradició cristiana, perquè és molt rica. I avui molta gent, quan apel•la a “la tradició”, es refereix només al s. XIX…

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *