“Una religió de rituals sagrats fa impossibles la igualtat i la llibertat”

José María Castillo, ex-professor a la Facultat de Teologia de Granada, és autor de 30 llibres de cristologia, eclesiologia, ètica i espiritualitat. Recentment ha rebut un homenatge, en el qual s’ha dit d’ell que és “pare i mestre de la teologia popular” i “teòleg no només clar sinó, a més, subversiu”. El papa Francesc, al qual envià el seu darrer llibre, La laïcitat de l’Evangeli, li ha acusat rebut amb una elogiosa carta escrita per ell mateix.

Per què parla vostè de l’Evangeli com a conflicte?

Perquè el conjunt de relats que conformen el seu gran relat fa palès que l’Evangeli és la història d’un conflicte. I, per cert, d’un conflicte mortal. És el conflicte –o enfrontament- de Jesús amb la religió. És un conflicte continu des del començament de la seva vida pública fins al final, executat i torturat fins a l’escarni i el menyspreu, penjat com un subversiu entre dos “lestai”, que no eren dos lladres sinó dos “rebels polítics”, com diuen els textos de Marc i Mateu.

Amb quins sostingué Jesús aquest conflicte?

Jesús no va tenir cap enfrontament amb els romans, amb els pagans ni amb els odiats recaptadors d’impostos. Tampoc no el va tenir amb els marginats pecadors, amb els que compartia taula i tovalles; ni amb les discriminades dones, les prostitutes i adúlteres. El seu conflicte va ser amb els sacerdots de l’alt clergat, els rabins –mestres de les lleis religioses- i els fariseus observants de lleis i ritus.

Com apareix Jesús a l’Evangeli?

Jesús fou un home profunda i radicalment religiós. Deia sempre a Déu “el Pare”, tenia intimitat total amb ell i resava constantment, però no consta que resés mai al temple. Jesús representa la forma més radical de relació amb Déu. Però ell veia que el perill més gran per a aquesta relació estava , precisament, en la religió, fins i tot en “el déu de la religió”: el “déu” que es fa servir per guanyar diners, obtenir privilegis, fer carrera, justificar conductes que s’han d’amagar, pujar a l’escala social, oprimir a les persones i, sobretot, per aconseguir i exercir el poder més gran.

Fins a on arribà el conflicte?

El conflicte de Jesús amb la religió arribà fins a l’últim extrem. Fins a l’abandonament de Déu; del Déu al qual la religió promet que ens portarà. A aquest conflicte es referia el pastor luterà Dietrich Bonhoeffer quan escrivia, poc abans de ser assassinat pels nazis l’any 1945 al camp de concentració de Flossenbürg: “Déu ens fa saber que hem de viure com a éssers humans que aconsegueixen viure sense Déu. El Déu que està amb nosaltres és el Déu que ens abandona! (Mc 15,34) (…) Davant Déu i amb Déu vivim sense Déu”. És a dir, vivim sense “aquesta religió”. Això és el que van intuir els místics, com Eckhart, quan escrigué en el seu sermó sobre les benaurances: “Li demano a Déu que em lliuri de Déu”.

En quins termes està plantejada avui aquesta qüestió?

Tot es juga, abans i ara, en una religió d’amor i de bons fruits o una religió de “rituals sagrats”. Una religió, sigui la que sigui, de llocs i persones sagrades, d’obediència cega, d’amenaces i càstigs, que tranquil·litza consciències si s’acompleixen determinades normes i ritus; una religió entesa i viscuda d’aquesta manera fa impossibles la igualtat i la llibertat; una religió que en nom del “diví” allò que fa és anul·lar “l’humà”: drets humans, dignitat, felicitat humana… Tal religió, amb l’aparença de ser “el més sublim” és, en realitat, “el més perillós”. És un “solemne muntatge” que, en nom de Déu, fa odiós a Déu i destrossa tota possible religiositat.

Quina novetat suposen els evangelis per a l’activitat religiosa i el culte?

Als evangelis no apareixen els termes grecs que es feien servir a l’antiguitat per parlar de religió: “deisdaimonia” (temor de Déu, superstició, religió), “eusebeia” (profund respecte, pietat, religió), “threskeia” (religió d’observança, pietat, culte), “leitourgia” (litúrgia) o “ierourgia” (activitat dels sacerdots). El cristianisme, fonamentalment, no exigeix un comportament cultual especial. Jesús no anul·là la religió, sinó que la desplaçà. És a dir, la mediació per a la trobada amb Déu ja no hi és al temple, als sacerdots, als rituals i al sagrat. La mediació per a la trobada amb Déu està a la vida honrada, transparent, que contagia bondat i coherència en tots els àmbits de la vida.

Aleshores, per a què la religió?

Jesús fou un home profundament religiós i profundament lliure. La seva llibertat mai va estar al servei dels seus propis interessos, sinó al servei de la vida i la felicitat de tota mena de persones. Per a ell havia tres prioritats: la salut de la gent, la taula compartida en convivència d’iguals i unes relacions justes i igualitàries. Però no idealitzà l’humà i comprengué que sempre està fos amb les seves limitacions. Per això Jesús comptà amb el Pare i resà tant al Pare. Perquè l’inhumà apareix a totes hores. I el conflicte ens acompanya al llarg de tota la història, segons ha demostrat Wolfgang Sosky en escriure el seu brillant tractat “sobre la violència”. D’aquí que a mi em sembli una mica estúpida –o una fatxanderia- la proposta, ara tan freqüent, de què ja no ens calgui la religió per a res.

Què fer amb els rituals i el llenguatge religiós cristià?

Ambdós s’han d’actualitzar, amb llibertat i audàcia, per tal d’expressar i transmetre l’experiència religiosa, mitjançant paraules i gestos comprensibles per a la gent d’avui dia. I han d’inculturar-se en la diversitat de llengües i formes culturals. Els ritus són símbols i vehicles de comunicació necessaris en la vida profana i en l’expressió religiosa. Per exemple, una mirada, un petó, saludar-se, encaixar les mans… són rituals i mediacions precises per comunicar-nos.

Jesús és Déu?

Crec que el més correcte és dir que Déu es revela i es dóna a conèixer en Jesús. En parlar d’aquest tema prefereixo no fer servir el verb “ser” proper al pensament de la filosofia de la Grècia clàssica. Prefereixo el verb “esdevenir”, proper a l’antropologia jueva. La bíblia hebrea no fa servir un llenguatge metafísic, sinó un llenguatge històric d’allò que succeeix. Els evangelis fan servir un gènere literari narratiu. El pensament de Pau en les seves cartes està impregnat de la cultura metafísica hel·lenística.