«Oír missa sencera… » (i II)

Hem de ser conscients que, quan parlem de «oír missa sencera tots els diumenges i festes de guardar» estem referint-nos a un precepte o manament, com així es diu, de l’Església. És veritat que Jesús diu al grup de persones que s’havien reunit amb ell per a celebrar la Pasqua jueva que la celebració d’aquella tarda era especial en el sentit que significava el pas cap a la llibertat veritable i definitiva. I que aquells aliments tan comuns, com eren el pa i el vi, simbolitzaven a partir d’aquell moment el seu cos lliurat i la seva sang vessada. Els recorda, finalment, que cada vegada que facin aquell mateix gest, partir, repartir i compartir el pa i beure el vi de la copa, no faran un gest més ni tampoc no recordaran una història passada; estaran revivint aquella mateixa experiència de lliurament i de llibertat .

En cap moment els ordena totes les vegades que han de fer aquell gest; senzillament, els diu que celebrar-ho ha de suposar per a les seves vides una exigència i un compromís cap a la llibertat de «tots» els homes i dones (en contraposició a «molts», segons algunes proposicions teològiques actuals).

És veritat que les primeres comunitats es van adonar molt aviat que celebrar aquell gest suposava per a elles entroncar-les de manera directa amb la manifestació més profunda de l’amor de Jesús. I, per tant, tenia sentit celebrar-ho el primer dia de la setmana, recordant -segons la tradició- el moment en què la mort va donar el pas definitiu a la vida, l’egoisme a l’amor, la violència a la pau, etc.

No obstant això, cal dir que així com hi ha nombrosos passatges, especialment de Sant Pau, on es recorda als i a les fidels la manera digna de celebrar l’Eucaristia i els abusos que han d’evitar ( 1Co 11, 17-34 ), són molt pocs, en canvi, en els quals apareix que es reuneixen el primer dia de la setmana; em ve al cap concretament el passatge de Act. 20,7 «El primer dia de la setmana estàvem reunits per a la fracció del pa i Pau, que havia d’anar al dia següent, va començar a conversar amb ells. Però el seu discurs es va allargar fins a mitjanit«.

A què espera, doncs, la jerarquia eclesiàstica per a eliminar el terme «obligatori» pel que fa a la celebració de l’Eucaristia? «És que es quedarien buides la majoria de les esglésies», responen molts. Aquesta és la raó? No se’ls ha acudit pensar que les aglomeracions d’antany, pel que conec del nostre país, eren igualment anòmales? Hi ha moltes coses o realitats de la vida que no entenen de precepte i, fins i tot, estan en contradicció directa amb l’obligació; una d’elles, per a mi, és el fet de celebrar qualsevol esdeveniment i, en el cas a què em refereixo, per a una persona cristiana, celebrar el gest sublim de l’amor per part de Jesús.

Sóc conscient que el repte no és fàcil i que no consisteix tampoc en dir «a partir d’ara no és obligatori” allò que fins aquell moment sí que ho era. Possiblement s’hagi d’arribar molt més enllà, començant per revisar moltes actituds, molts rituals, molts llenguatges, etc., que tenen molt poc a veure amb aquella Pasqua que Jesús va celebrar amb els seus. I, potser, d’aquesta manera, allò que era obligatori i que resultava -en general- avorrit i tediós, començaria a ser descobert no com una cosa «divertida», ja que tampoc no es tracta d’això, sinó com una experiència la celebració de la qual anima, il·lusiona i resulta capaç d’introduir la persona en una dinàmica de veritable transcendència.

Si se’m permet, m’atreviria a dir que, al costat del fet de l’obligació, una altra de les coses de les quals se li hauria d’ advertir a la persona cristiana és d’aquesta mena d’actitud individualista enfront del fet religiós en general i, de manera especial, respecte als sagraments. I, entre ells, molt concretament respecte a la celebració de l’Eucaristia. El tema és profund -ho sé- i pot arribar a aixecar butllofes; però penso que, de vegades, les persones necessitem cops forts que ens ajudin a sortir de l’avorriment i de la rutina en què en hem instal·lat. En aquest cas, crec que el fet de descobrir el sentit meravellós de la celebració de l’Eucaristia i sentir la necessitat de fer-ho ho mereix .