Família de Natzaret o Sagrada Família

  • por

pag9_iglesia_web-3.jpgUna de les advocacions que la litúrgia de l’Església i la pietat popular acostumen a atribuir a la família de Natzaret (Josep, Maria i Jesús) és precisament la de sagrada. De fet, litúrgicament parlant, una de les festes de Nadal porta precisament aquesta advocació.

No hi tinc res en contra. Però sí que m’agradaria puntualitzar algunes coses per evitar una idealització, equivocada a totes llums, que s’ha fet del nucli familiar de Natzaret.

Val a dir que han estat precisament els evangelis apòcrifs (no admesos com a veritables per part de l’Església) els que més han influït en aquest sentit. També l’art, sobretot la pintura, ha contribuït a idealitzar aquesta família a partir d’escenes on apareixen situacions familiars totalment idíl•liques i irreals. Només cal fer un breu repàs de certes pintures del Renaixement i del Barroc.

En la família de Natzaret, com ara en tota família, més encara, com ara en tot nucli humà, va existir el conflicte. Si algú pensa que m’ho estic inventant o que és una exageració, només cal que vagi a l’evangeli de Lluc i llegeixi el passatge on narra la pèrdua de Jesús al temple de Jerusalem (Lc 2, 41-52).

Per començar, m’agradaria que féssim tots els esforços necessaris de cara a esborrar de la nostra ment el sentit negatiu que a nivell general acostumem a aplicar a la paraula «conflicte». Precisament, no hi ha conflicte en aquells grups on predomina de manera absoluta el dirigisme i, pel mateix, la submissió total al líder o líders per part de les persones que pertanyen a aquests grups. Les sectes en són el cas més evident. Però si ens fixem en la nostra pròpia casa, ens adonarem que també dins l’Església hi ha dirigisme per part de la majoria de la jerarquia i molta, per no dir total, submissió per part de molts dels i de les fidels. Els nous moviments (els «Neo») en són el cas més evident. Fins a l’extrem d’arribar a vegades al fanatisme més irracional.

El conflicte no és altra cosa sinó la capacitat de dissentir o d’exposar formes diferents de veure la realitat, fruit precisament de la llibertat personal i de la pròpia capacitat de pensar. No oblidem que gràcies al conflicte les persones creixem i madurem. Si exceptuem, evidentment, les ocasions en què el conflicte es converteix en enfrontament a causa de l’ofuscació o tancament mental. Per què, doncs, ens ha de fer por aplicar el concepte «conflicte» a la família de Natzaret? És que conflicte i sagrat són realitats contradictòries?

De cap manera. I, per això, tinc molt clar que a la família de Natzaret hi va haver conflictes, al menys aquells que de manera normal comporta l’esdevenir de la vida. Sense que això suposés cap tipus d’obstacle per intentar viure amb la màxima fidelitat el projecte que Déu tenia sobre cadascun dels seus membres. Projectes semblants als que té també sobre cadascun i cadascuna de nosaltres.

Perquè serveixi simplement d’exemple, em pregunto si és normal imaginar l’adolescència de Jesús sense dubtes personals respecte a tots els temes i qüestions de la vida, també respecte a la fe, que afectaven llavors als nois i noies amb qui es relacionava normalment; tensions i discussions amb Maria i amb Josep sobre la manera d’afrontar la convivència, entre d’altres coses, etc.

Si la família de Natzaret va ser sagrada perquè no va ser humana, almenys del tot, vull dir que ho considero una presa de pèl. Si així fos, esforçar-se per imitar-la no estaria a l’abast de les nostres mans. Només quedaria espai per a una espècie de veneració cap a una realitat llunyana de les nostres vides.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.