Església: autoritat i autoritarisme

  • por

©Mazur. Església catòlica d'Anglaterra i Gales.Quan mirem amb un mínim d’atenció l’Església jeràrquica, acabem pensant normalment en el Vaticà, en certes Conferències episcopals, l’espanyola de manera molt especial, etc., adonant-nos de seguida del poder que ostenten.

No vull entrar ara a definir les diferents accepcions que el concepte “poder” pot arribar a tenir, perquè no és el cas. Si tingués que descartar alguna en concret pel que fa a l’Església seria el concepte de poder como a sinònim de riquesa i de mitjans; al menys de manera global.

Ara bé, és molt evident la capacitat d’influència que l’Església en general, però de manera específica la jerarquia, continua tenint respecte a moltes persones i en molts llocs del món; malgrat hagi perdut i vagi perdent, sortosament en molts casos, aquesta capacitat d’influir en els altres.

Una pèrdua d’influència a la qual es resisteix, aprofitant tot tipus d’ocasió de cara a reclamar-la. La reclama a les persones de manera individual, a grups i a col•lectius i, molt especialment, la reclama sempre que pot als qui ostenten el poder polític, malgrat pugui arribar en bastants casos a incórrer en privilegis i en favoritismes. Resulta curiós observar, en canvi, com li va essent retirada l’autoritat en la mateixa proporció que aconsegueix poder i influència.

Malgrat les concentracions massives i les persones adeptes als nous moviments (els “neos”), no és cap secret que l’Església catòlica va perdent autoritat de manera vertiginosa, no només respecte a la societat en general, sinó també entre les persones creients, especialment entre les que tenen una fe mínimament madura i formada. Les enquestes ho manifesten de manera palesa cada dia que passa.

I està perdent autoritat perquè aquesta no es compra ni s’aconsegueix amb influències o coses similars. L’autoritat veritable la dóna la gent creient i el poble en general.

I, per què els creients i el poble en general estan retirant a l’Església l’autoritat? Les raons que podríem arribar a argüir són diverses. Penso, en primer lloc, que és degut al distanciament cada cop més gran que existeix entre Església en general, especialment la jerarquia, i poble; no només a nivell de distància física, sinó també de proximitat respecte a la problemàtica real que viu la gent a la seva vida de cada dia; una realitat que no té res a veure amb les doctrines i morals que la jerarquia s’entesta en mantenir a costa del què sigui. En segon lloc, estaria el sentit de possessió única i exclusiva de la veritat. Segons la pròpia jerarquia, és ella qui ha rebut de manera exclusiva la missió de guardar-la i de transmetre-la. Una veritat quasi sempre fixa i inamovible.

No ens ha d’estranyar aquesta actitud, tant lligada a l’anterior, si el diàleg (quelcom tant meravellós entre persones) és totalment absent, essent substituït pel criteri únic i indiscutible dels qui manen i governen l’Església. El dogma seria el súmmum d’aquesta manera d’actuar.

Suposo que, des d’una actuació d’aquesta mena, resulta perfectament explicable la manca d’autocrítica que caracteritza la majoria de dirigents eclesiàstics. Per a ells els equivocats són sempre els altres.

En contraposició a tot això estaria la gran autoritat que caracteritza persones -de manera individual en molts casos- i també grups i petites comunitats que quasi sempre no tenen cap mena de poder ni influència social. En canvi, són dones i homes que estan en tot moment ben propers a la gent necessitada i pobre, d’una banda, a més de saber que han de restar sempre obertes i oberts a qualsevol home i dona sense cap mena de condició ni diferència, per a rebre tot allò que aquests puguin aportar-los, encara que aparentment pugui semblar poc o petit o els dirigents eclesiàstics pensin que es tracta de persones equivocades.

Estem parlant d’homes i dones que s’han guanyat l’autoritat des de la humilitat, des del servei, des de la senzillesa i des de l’esforç per viure amb la màxima fidelitat possible el missatge de Jesús i posar en pràctica els valors que ell va viure.

Es tracta d’una autoritat que no consta en cap tipus de document escrit per part de les persones que se l’atorguen, sinó manifestada a través del respecte i l’estimació envers aquells homes, dones, grups i comunitats que han optat per les Benaurances com a projecte de vida, deixant totalment de cantó el dret canònic.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.