El sacerdoci ministerial de la dona

  • por

pag9_teologia_web-19.jpgPel que fa al sacerdoci ministerial, la polèmica forta en aquests temps ve donada a partir del moment en què es planteja el sacerdoci de la dona, el ministerial, és clar, perquè el comú ja el té pel fet d’haver estat batejada: «Vosaltres, com pedres vives, sou edificats com a edifici de l’Esperit per formar un sacerdoci sant que ofereixi víctimes espirituals agradables a Déu per Jesucrist. Però vosaltres sou llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble de Déu perquè proclameu la lloança d’aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable” (1Pe 2, 5.9).

Joan Pau II va voler tancar la qüestió dient que «ell no se sentia autoritzat per admetre una cosa que el mateix Jesús no va deixar de manifest en la seva vida». El seu successor, Benet XVI, va apostar per la mateixa teoria. Com ja he fet en altres ocasions, no entraré en arguments bíblics ni teològics que poguessin acostar-nos a aquesta qüestió, perquè no m’hi sento capaç.

Per això vull presentar les meves raons, mai proves (ho dic per si algú les espera), que em porten a apostar pel sacerdoci ministerial de la dona. Si algú diu que no en veu arguments a favor, jo el respondria dient que tampoc jo no els veig en contra. D’altra banda, no em serveix en aquest cas una raó que addueixen nombroses persones i sectors, dins i fora de l’Església, per cert, a favor del sacerdoci femení com ara és el fet de l’escassetat d’homes (sexe masculí) en els moments actuals que se senten cridats al ministeri sacerdotal, raó per la qual caldria recórrer a la dona, com si aquesta fos un element per als casos d’emergència.

És veritat que els últims temps la dona ha anat aconseguint dins la societat civil drets que fins ara se li havien negat, començant a exercir càrrecs i a realitzar funcions que es desprenien automàticament d’aquests drets. Apuntant-nos a aquest carro caldria dir que també l’Església hauria de adaptar-se als nous temps i, en aquest cas, obrir la porta perquè la comunitat pogués presentar una dona, si així ho considerés oportú, com a candidata per rebre el sagrament de l’orde i poder presidir després la fracció del pa. No estic en contra d’aquest argument si tenim en compte que l’Església no és una cosa diferent ni pot quedar al marge de la societat en la què viu, per la qual cosa tots els èxits positius que en ella s’aconsegueixin no li haurien de ser aliens. Tot i ser important, que ho és i molt, l’argument, penso que no ha de ser l’última paraula respecte al tema que ens pertoca.

Té la dona un cor que és idèntic al de l’home i, per això mateix, capaç d’experimentar els mateixos sentiments, entre ells el de l’amor, base clau i fonamental per conèixer Déu: «Qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor «(1Jo 4,8). I és precisament sobre l’amor que Jesús pregunta a Pere: «Simó, m’estimes més que aquests? Pastura els meus anyells«(Jo 21,15). El mateix Sant Pau ho dirà de manera inigualable en la primera carta als cristians i cristianes de Corint «Jo podria …, però si em falta l’amor no sóc res» (1Co 13, 1-8a).

Per tant, si la dona està batejada i ja participa del sacerdoci comú; si, a més, posseeix un cor capaç d’estimar igual que el de l’home; i, fins i tot, ens sembla normal i lògic que pugui rebre igual que l’home una cosa tan important per al funcionament de una comunitat com ara els carismes, etc.; perquè, en canvi, li neguem la porta a presidir la fracció del pa des del sacerdoci ministerial?
Crec que si anéssim al fons de la qüestió, ens adonaríem que encara persisteixen en l’Església tot un seguit de prejudicis respecte a la dona provinents del judaisme antic que caldria superar d’una vegada per totes; el de la dona en seria un dels més clars.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.