El sacerdoci «ad tempus»

  • por

pag9_teologia_web-41.jpgA què em refereixo quan parlo del «sacerdoci ad tempus» (expressió llatina que es podria traduir com “exercir el sacerdoci durant un temps”) que s’utilitza en teologia a l’hora d’investigar i d’escriure, perquè en la pràctica continua sense ser una realitat?
No equival en absolut a alguna cosa semblant a exercir una professió, acabada la qual el sacerdot deixaria d’exercir-la, tornant als seus quefers o menesters anteriors.

Voldria començar refrescant alguns conceptes teològics clàssics. Concretament que, dels set sagraments de l’Església, hi ha tres que imprimeixen «caràcter»: baptisme, confirmació i ordre sacerdotal. Amb això es vol dir que només es reben una sola vegada en la vida, ja que marquen per sempre les persones que els han rebut. Seria, seguint el símil de la pròpia teologia, com una mena de segell inesborrable que marca per sempre a la persona.

En el cas que ens pertoca, “l’home» que rep el sagrament de l’ordre quedaria convertit en sacerdot per sempre. Una altra cosa seria el fet d’exercir el sacerdoci: Ha de ser també per sempre? Molts teòlegs admeten que, arribat un moment, pogués deixar d’exercir el ministeri per diferents raons. Suposo que a molts els costarà entendre-ho, més encara si deixem de banda diversos factors que no acostumem a tenir en compte per comprendre què significa la realitat del «sacerdoci ad tempus«.

D’entre aquests factors m’agradaria apuntar-ne, principalment, dos que tenen a veure amb la pròpia persona i amb la comunitat a la qual «serveixen» (no perdeu de vista les cometes que hi he posat). Si ens atenim a la persona com a tal, és a dir, al sacerdot, pot succeir que, arribat un moment de la seva vida, consideri que ja no se sent capacitat o creu, senzillament, que ha acabat el temps de seguir acompanyant aquella comunitat que, fins aquell moment, havia estat servint; sense més motius ni raons, tampoc no en fan falta. Encara que de raons podria adduir les que vulgueu i més. Com podeu veure, no trec per a res el fet del celibat; és a dir, atès que l’Església exigeix que els sacerdots siguin cèlibes, podria donar-se el cas que volgués compartir la vida amb una dona, raó per la qual la institució eclesiàstica li exigiria abandonar l’exercici del ministeri. No és aquest el cas al qual em refereixo quan parlo del «sacerdoci ad tempus«. És a dir, podria deixar d’exercir el ministeri i continuar seguint en estat cèlibe o, senzillament, solter.

Si baixem al camp de la comunitat, podria donar-se el cas que aquesta cregués que aquest sacerdot no és la persona idònia per seguir presidint-la i, per tant, presentar al bisbe perquè li ordenés un altre candidat que, en aquell moment, considerés més apte u oportú . Així de senzill i de simple.

Estic segur que la gran majoria em direu que tot això és ciència ficció, si tenim en compte els temps que corren i la manera com està estructurada l’Església. Teniu tota la raó. Però jo diria que l’Església és de carn i ossos, perquè així són els membres que la composen. Per tant, tot el que acabo de dir de ficció no té res. Només cal estar una mica al corrent dels signes dels temps. Si us val d’alguna cosa, dir per la meva part que jo, personalment, tinc totalment clara aquesta manera d’exercir i d’entendre el sacerdoci.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.