Dejunar, per i per què?

  • por

pag9_teologia_web-31.jpgPer començar, m’atreviria a distingir entre dos tipus de dejuni: el clàssic, per entendre’ns, aquell que «imposava» l’Església a tots els catòlics i catòliques. Això ho sabem prou bé qui ens hem educat a nivell de religió abans del Vaticà II, un dejuni que tristament continua vigent, ja que, que jo sàpiga, la jerarquia eclesiàstica encara no l’ha derogat. Era el dejuni delimitat especialment al temps litúrgic de la Quaresma i que consistia en menjar poc i menys vegades durant uns dies (si no m’equivoco durant el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant). Un dejuni que anava acompanyat, alhora, de no menjar carn durant els divendres d’aquest temps litúrgic i que es coneixia com a abstinència (privar-se de menjar carn). Es tractava d’un dejuni que, com a imposat que era i sense cap tipus d’explicació, almenys mínimament convincent, no conduïa a res o, si se’m permet, a aplacar un Déu que per algun o molts dels nostres mals comportaments pogués estar enutjat. “No estés eternamente enojado”, deia la cançó quaresmal.

La societat actual dels països rics, per altres raons que coneixem de sobres, ha creat un altre tipus de dejuni amb uns fins, això sí, molt clars: mantenir la línia que ajuda a perllongar la joventut i evitar certs riscos que podrien comportar algun tipus de malaltia, de vegades, potser, greu. He especificat expressament les persones que vivim en la «societat rica», perquè a les que viuen als països pobres no els queda més remei que dejunar per força.

Doncs bé, em limitaré al «dejuni clàssic» (al de l’Església), ja que penso que val la pena redescobrir el sentit que aquesta pràctica pot i ha de seguir tenint per les persones que tenim el convenciment que l’Evangeli és, de veritat, Bona Notícia, en primer lloc per a un mateix, però també per a les persones que m’envolten tant de prop com de lluny.

Com a condició prèvia, crec que no estaria de més deixar una mica molt o, potser, del tot això de la carn, del peix, els cilicis, etc., per centrar-nos en aquest altre tipus de dejuni que ens porti a aconseguir la triple finalitat que jo penso que ara mateix ha de tenir: una finalitat solidària, personalitzadora i religiosa.

En primer lloc, un dejuni que tingui, primordialment, una finalitat solidària. Per si algú pot arribar a pensar que és una invenció una mica «progre» per part meva, jo el convidaria que llegís el capítol 58 del profeta Isaïes, concretament els versicles 6-7:

«Més aviat, el dejuni que jo vull és que es deslliguin els lligams de la impietat, que deixin anar les càrregues de l’opressió, que es posi en llibertat els oprimits i que es trenqui tot jou. Dejunar consisteix en que comparteixis el teu pa amb qui té gana, que rebis a casa teva els pobres vagabunds, que vesteixis a qui vegis nu i que no li donis l’esquena al teu germà«.

Davant paraules semblants, crec que sobra qualsevol tipus de comentari.

En segon lloc, un dejuni «personalitzador», en el sentit d’ajudar a qui ho practica a ser cada vegada millor i més persona. No m’agradaria que es llegís aquesta frase com una dita més d’entre les que acostumem a sentir o pronunciar amb certa freqüència. Quan parlo de «ser persona» em refereixo, entre altres coses, a aprofundir en la responsabilitat respecte a les tasques que a hom l’han pogut haver estat encomanades, de la pròpia professió i/o de les tasques amb què s’hagi pogut comprometre. Esforçar-se també per actuar de manera honesta i honrada, tasca aquesta força difícil en els temps que corren. «Si la vostra justícia no és més gran que la dels escribes i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel» ( Mt 05:20). «I, quan dejunis, ungeix el cap i renta’t la cara, per no semblar davant els homes que dejunes, sinó davant el teu Pare, que veu allò que és secret” (Mt 6:17-18). Avançar pel camí de la crítica personal des de la sinceritat i l’exigència envers un mateix, sense deixar de banda la crítica caritativa i sincera cap a les altres persones.

Finalment, un dejuni que ens ajudi a descobrir en què consisteix la veritable religió, que, tal com ens recorda l’apòstol sant Jaume: «La religió pura i sense taca als ulls de Déu és aquesta: visitar els orfes i les vídues en la seva aflicció i guardar-se sense taca davant el món» (Jaum. 1,27). Per tant, una religió que ens porti fins a un Déu concebut com un pare-mare, la preocupació principal del qual són les persones més pobres i que està demanant a crits la nostra ajuda generosa i desinteressada perquè aquestes puguin ser alliberades del sofriment que pateixen.

Tot això vol dir que, si el dejuni m’introdueix en una mena d’autocomplaença mística, en alguna realitat més semblant al sadisme o a una altra cosa que compleixo de manera rutinària perquè simplement està imposat, no estaria de més que m’ho pensés molt seriosament.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.