«Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desemparis ni de nit ni de dia. Si em desempares, què serà de mi? Àngel de la guarda: prega a Déu per mi «. Vaig aprendre aquesta pregària dels llavis de la meva mare, com moltes altres persones d’aquells anys on una religió, bastant dura per cert, ho envaïa tot. Sí, dic la religió per diferenciar-la del missatge evangèlic que, de manera tan escassa, era ensenyat en aquells dies per la majoria de responsables pastorals i de catequistes.
Eren les mares, les bones mares, que amb la seva fe senzilla i la seva profunda tendresa s’encarregaven de posar una mica o un molt, per ser més exactes, de suavitat i de dolçor a aquells preceptes eclesiàstics tan durs.
La figura dels àngels ocupa un lloc destacat a la Bíblia, de manera especial a l’Antic Testament. Uns àngels que, fins i tot, estan ordenats seguint un estatus jeràrquic. Són els arcàngels els que tenen un paper més destacat.
Vull recordar la figura dels àngels, en aquest cas arcàngels, més famosos que apareixen en la Bíblia. Em refereixo concretament a Rafel, Gabriel i Miquel. Rafel va ser l’arcàngel que va acompanyar Tobit, fill de Tobies, en el viatge que havia de fer fins arribar al poble on vivia Sara per casar-se amb ella. Un viatge no exempt, per cert, de dificultats (Tob. 5,49). Gabriel, potser el més conegut, va ser el missatger de Déu, segons l’evangelista Lluc, per anunciar a Maria que seria mare del Messies (Lc. 1,26-38). Finalment, Miquel apareix en el llibre de l’Apocalipsi lluitant contra el Gran Drac i els seus àngels malvats; aquests van ser vençuts i llançats per sempre al lloc de les tenebres (Apoc. 12,7-9).
De tot això, què? Si ens remetem a la Bíblia, que és precisament on apareixen aquestes figures, cal dir que la relació directa amb Déu, amb Yahavé en l’Antic Testament, era quelcom prohibitiu, fins l’extrem que podia ser causa de mort, atès que una persona pretengués dur a terme aquesta relació.
D’altra banda, per al poble d’Israel tota la seva vida estava impregnada d’aquest Déu que no l’abandonava ni de dia ni de nit. Recordem com durant la travessia del desert un núvol vermellós per ser vist millor anava guiant durant la nit els israelites. Tots aquests fenòmens no són més que signes que ens recorden aquesta presència constant de Déu, llavors amb Israel, avui dia amb tota la humanitat. Una presència traduïda o especificada en formes tan diverses com ho va ser llavors. Rafel com a sinònim de presència en el caminar de la vida, sobretot quan els camins d’aquesta se’ns presenten més costosos, difícils i complicats. Gabriel com el que porta la bona o les bones notícies, una notícia que no ha de ser necessàriament verbal, sinó la bona notícia d’innombrables obres o realitats positives que en alguns moments tantes persones estan esperant. Miquel com el gran ajut, el més fort, l’únic capaç de derrotar l’enemic o lliurar del perill sota les diverses formes en què aquests poden arribar a presentar-se.
Per això estic convençut que els àngels han estat, són i seguiran sent mentre hi hagi persones, que n’hi ha i moltes, capaços d’acompanyar de manera general a la vida, en el dolor, a d’altres persones a l’hora de fer-se un plantejament vital, en les dificultats normals o que es presenten de manera inesperada, etc.; persones portadores, amb el seu dir i el seu quefer, de notícies plenes d’esperança que amainen tants alarmismes i tenebrismes que no fan sinó enfonsar-nos en un pessimisme profund o, com succeeix en altres casos, en una desesperació sense camí de tornada; persones, finalment, que treuen força i valor per lluitar contra tot tipus d’injustícia i d’opressió, especialment quan aquestes realitats poden o s’estan encebant de manera cruel amb les persones més desfavorides i indefenses.
Quantes vegades hem dit o hem sentit expressions com ara «sembla un àngel», per exemple, no només per denominar una persona en qui no s’entreveu el més mínim indici de duplicitat ni de malícia, sinó també perquè sempre està disposada a donar als altres fins i tot més del que ella mateixa té! Són els nostres àngels de avui dia, tan necessaris, encara que de vegades tan escassos, sense els quals totes i tots, però de manera especial alguns i algunes, quedaríem en el més profund desemparament.
