«La Guerra de Síria està importada des de fora»

  • por

Foto ONGD SEDEls Germans Maristes, així com altres congregacions, estan fixant la mirada cap aquella gent i llocs més necessitats, amagats, oblidats. «Atreveix-te a mirar» diu el lema d’aquest curs a les províncies maristes europees. El seu superior general va rellançar recentment un missatge d’ànim i motivació per a «respondre a la crida de Déu a l’altre de la Terra». Tres germans i diversos seglars d’Alep, a Síria, han esdevingut els abanderats, sense voler-ho, d’aquesta aventura arriscada però bella. La seva bandera és blava. Són els «Maristes Blaus».

La presència marista a Alep es remunta al 1904. En l’actualitat, Georges Sap, Bahjat Azrié i Georges Hakim, el superior, suporten l’obra marista i acostar-s’hi suposa tot un exercici d’il·luminació.

Les seves vides eren força normals fins el 26 de juliol de 2012, quan les bales i les bombes varen canviar la seva missió. Han aturat totes les seves activitats per orientar-se envers els enormes problemes d’una guerra que es coneix des de fa anys: persones desplaçades, noves famílies empobrides, noves necessitats…

L’activitat al centre educatiu que gestionaven es va paralitzar per la por generalitzada i per la «nova situació». No es pot sortir al carrer després de les cinc de la tarda i hi ha talls habituals d’electricitat, d’aigua… per no parlar de la manca de recursos bàsics.

Els maristes varen haver d’adequar la casa per a una possible acollida de persones desplaçades, fet el qual va acabar essent una realitat setmanes després. «El terrible d’aquesta guerra són les nombroses famílies i joves que es veuen obligats a emigrar», diuen els germans. A tot això s’hi va sumar la por de viatjar per carretera, un altre canvi radical en les seves pròpies vides, en la seva vida comunitària.

Com sobreviure

Foto ONGD SEDGairebé miraculosament, tots tres han aconseguit, de moment, seguir endavant. Asseguren que ho estan fent gràcies a la forta relació que, des de temps ençà tenen entre seglars i germans, cosa que els ha fet engegar fins i tot nous projectes.

La solidaritat interna i el suport que reben de l’Institut i dels amics de fora de Síria -antics alumnes i amics- igualment està essent determinant i, d’altra banda, la comunitat recorda que «no podem oblidar la nostra fe i la nostra confiança en Déu i en Maria».

La seva tasca humanitària i de servei a la comunitat es basa, en aquests moments, en el projecte «Maristes Blaus», que dóna cobertura a les persones desplaçades dins de la ciutat d’Alep.

Paral·lelament, aquests maristes han posat en marxa un altre nou projecte anomenat «Salet el Jabal», el «Carro de Muntanya», que ajuda 300 famílies cristianes d’un dels barris més empobrits d’Alep, en el qual, a més, fins a l’esclat del conflicte mantenien un projecte de solidaritat des de 1986.

Contra la guerra

La guerra de Síria, com totes, desfà el camí fet i deshumanitza els pobles. Amb el pas dels mesos, centres com ara el que gestionen els maristes lluiten contra aquesta tendència, remant en direcció contrària.
El darrer 15 de gener, la Universitat d’Alep fou bombardejada.

L’Observatori Sirià de Drets Humans va informar posteriorment de la mort de 87 persones i de nombroses persones ferides, majoritàriament estudiants i gent desplaçada que estava acollida a les residències universitàries.

Tres dies després, un atemptat en un barri proper deixava, un cop més, una reguera de sang i de persones assassinades de diferent sexe i edat que es preparaven per a la pregària.

Malgrat tot, aquests mesos, gràcies a la seva valentia i a la de molta gent voluntària i anònima d’Alep, els maristes han aconseguit obrir-se a una població a la qual reconeixen que «mai haguéssim pogut trobar».
Moltes d’aquestes persones per primera vegada han descobert cristians. La guerra els va permetre trobar, servir, escoltar… Una relació que és model de diàleg i de servei.

Gràcies al Carro de Muntanya, han aconseguit una obra ecumènica. Per primera vegada, a l’Església de Alep, el servei a les persones empobrides està obert a tots els cristians i cristianes, sense diferència de pertinença a un ritu o a un altre.

Entre els voluntaris, George i els seus germans asseguren que «hem descobert molts joves que viuen i es comprometen com autèntics maristes i joves musulmans que col·laboren amb nosaltres i que no ens coneixien abans de la Guerra».

Per què no se’n van?

Foto ONGD SEDSi als dos Georges i a en Bahjat se’ls hi pregunta per què no se n’han anat, la resposta és ferma i convincent. «Aquesta pregunta no ens l’hem fet mai. Aquesta és la nostra terra».

«Ens quedem pel compromís amb la gent del nostre poble. Perquè veiem en la situació actual del nostre país una nova terra a la qual hem d’acudir, tal i com ens va convidar el nostre últim capítol general», expliquen.

Aquests tres religiosos i el grup de seglars que treballen amb ells amb la mateixa incondicionalitat, creuen en la presència cristiana a Síria, que ve des del temps dels apòstols. I diuen que «aquesta presència ha de seguir com a testimoni enmig del món musulmà, perquè la presència marista és tan actual com real en aquest país».

Els germans sentencien afirmant que «el carisma d’educadors és molt important en aquesta situació de guerra. Una educació a la pau, a la solidaritat, al servei».

Però… per què no s’acaba la guerra? «La Guerra està importada des de fora. La Guerra és cosa de finançament i d’armament. La Guerra és un problema de l’Orient Mitjà. La Guerra necessita una voluntat de deixar les armes per posar-se a dialogar. Però fins avui, cap s’ha manifestat» .

Paradoxalment, l’Alep és una ciutat de molta tradició cultural, musical… i de convivència entre població musulmana i cristiana. Molta gent és bilingüe. A més de l’àrab, parlen un segon idioma, com ara el turc, l’armeni, el kurd, el francès o l’anglès i s’adapten bé als canvis.
En l’àmbit catòlic, la comunitat cristiana d’Alep han donat a l’Església moltíssims ministres i consagrats. Aquesta urbs va ser una font vocacional.

Hi ha futur?

«El futur proper que ens espera és el futur d’avui», ens diuen. «És acceptar el risc quotidià de desplaçar, de sortir, d’anar cap als altres, de tenir el coratge de servir als que pateixen (independentment de la seva religió)».

A la població espanyola en general i a la catòlica en particular volen transmetre el seu agraïment per tot el suport, però també fan una proposta: «No deixar-se influenciar pels grans mitjans de comunicació».

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.