El poder de la meditació per renovar l’Església

Laurence Freeman és un monjo benedictí que viu actualment al monestir Christ the King a Cockfosters, als afores de Londres, però viatja per tot el món com a responsable del Moviment Mundial per a la Meditació Cristiana, que agrupa més de 2.000 grups en 114 països. Freeman ha estat recentment a Manresa (Barcelona), impartint un recés sobre meditació. Enmig d’un programa atapeït, va trobar amablement temps i calma per a una breu xerrada.

Què és la meditació?

La meditació és una manera de ser un amb nosaltres mateixos i amb Déu, al centre mateix del nostre ésser. La meditació és un camí cap a la pobresa d’esperit, que implica deixar de banda tots els nostres interessos, desitjos i decepcions; és un camí a la puresa de cor, que significa reduir tots els nostres desitjos a un de sol: el desig de Déu. La podem definir com la pregària del cor, com una forma d’oració contemplativa. O, també, podem dir que la meditació és el viatge que fem des de la nostra ment al nostre cor.

Quins són els fruits de la meditació?

Els fruits de la meditació són els que Sant Pau, a l’Epístola als Gàlates, defineix com els fruits de l’esperit: amor, alegria, pau, tolerància, amabilitat, bondat, fe, mansuetud i domini d’un mateix. En el món d’avui, molta gent medita pels seus beneficis físics i psicològics sobre l’ansietat, la depressió, el colesterol o la tensió arterial. Però el seu benefici essencial és espiritual: la meditació ens humanitza, ens diu -o ens ajuda- a experimentar el que vol dir ser humà. I ser humà és restar obert a Déu i saber que el nostre destí és ser divinitzats, compartir la vida de Déu. Els fruits de l’esperit van apareixent en la nostra vida quotidiana, en les nostres relacions, com a signes que aquesta divinització, aquest participar de la vida de Déu, ha començat ja aquí i ara.

Si la meditació és tan beneficiosa, per què no meditem?

La gent no medita perquè, afirma, no en té temps. O perquè troben que tot el que es refereix a la meditació és massa senzill: seure, mantenir-se quiet, tancar els ulls, deixar de banda els teus pensaments, els teus plans i els teus records i repetir les teves paraules o jaculatòria, el teu mantra -confiadament i constantment- i fer-ho dues vegades al dia, entre 20 i 30 minuts. Això, a molts, els sembla massa senzill… o massa exigent. Jo crec que tothom troba massa difícil ser senzill però, alhora, tots sentim la necessitat de ser-ho. La gent molt ocupada del món de la política o les finances són els que més senten la necessitat de la meditació. Tenim una llista de vídeos d’un minut a Youtube on gent d’aquest tarannà explica per què medita. Donen una resposta senzilla en tan sols un minut. Si algú es pregunta sobre la meditació, li aconsello que els escolti.

Li he sentit a dir que avui és més fàcil que un psiquiatre o una escola de negocis aconsellin la meditació que ho faci un capellà catòlic. Per què no meditem més a l’Església ?

Algunes vegades el cristians no coneixem la nostra pròpia tradició de meditació. Associem la meditació al budisme o a l’orient. Per això, al llarg dels últims 30 anys, part del treball de la nostra comunitat ha estat ajudar la gent a recordar que nosaltres tenim la nostra pròpia tradició de meditació com a forma d’oració. Avui hi ha responsables eclesials que estan recolzant la introducció de la meditació en la formació dels sacerdots. Perquè hi ha molts capellans preocupats per la seva pròpia vida espiritual i la seva pregària, que senten que no és prou profunda i forta. Una altra causa és que no hi ha formació avui dia per a la pregària contemplativa en els seminaris. Potser hi ha una visió de tipus teòric, però hauria d’haver una formació real en la pràctica de l’oració contemplativa durant els anys de formació.

No és la meditació una manera de fomentar l’individualisme, en lloc de dirigir-nos cap les altres persones i cap al món ?

Hi ha més de dos mil grups de meditació cristiana a tot el món. Som una comunitat mundial que ha nascut a través de la pràctica de la meditació i que existeix per ensenyar i compartir aquesta pràctica. Qualsevol dels meditadors d’aquesta gran comunitat diríem que un dels fruits de la nostra pràctica ha estat el sentiment de comunitat i una nova visió del que realment significa l’Església. La meditació com a pràctica espiritual, com una forma de pregària, condueix cap a la comunitat i és capaç de transcendir el problema cultural de l’individualisme, que és molt seriós. Si la meditació és pensada com una pràctica purament secular, purament orientada cap al jo, reforça l’individualisme. Però jo crec en la gràcia i crec que la gràcia de Déu és present fins i tot quan un comença a meditar per les seves pròpies raons. Fins i tot quan es fa per raons que podem pensar inadequades, la gràcia de Déu està esperant per nosaltres.

Com ajuda a l’Església el Moviment Mundial per a la Meditació Cristiana ?

La meditació ajuda a l’Església perquè ens condueix de tornada al cor de la nostra fe, que és l’experiència de Crist en el nostre interior. Crec que és un camí que aporta un sentit sagramental de la realitat i per tant enriqueix la realitat sacramental de l’Església i les altres formes d’oració. Avui l’Església afronta tres temptacions: una és pensar que l’Evangeli és una ideologia, l’altra és gestionar l’Església com si fos una companyia multinacional i la tercera és el clericalisme. La millor manera d’encarar aquests perills interns és aprofundir en la vida espiritual, reforçar la vida contemplativa a tots els nivells i veure la meditació no tant com a una especialització per a alguns frares o monges sinó com una part de la vida cristiana per a tots, des dels nens fins als adults, per a tots. Independentment d’això, una espiritualitat contemplativa més profunda portarà un nou poder: el poder de l’amor, per trobar a Crist en el pobre, en el marginat, el sense llar, l’addicte… i una nova manera de parlar a favor de la justícia. Aquest costat actiu i compassiu de l’Església brolla d’ella mateixa des de l’experiència interior del Crist.

M’ha sorprès sentir-lo parlar de presos que mediten o de gent sense llar que mediten o dir que els nens mediten…

Ara estem ensenyant meditació als nens en escoles catòliques de 25 països. A la Gran Bretanya hi ha 250 escoles on es medita diàriament. Els nens adoren meditar, l’hi demanen al professor i un 70% d’ells afirma que medita pel seu compte a casa. Un nen petit em va dir que li agradava la meditació perquè era el seu únic moment tranquil del dia. També la gent que s’està recuperant d’una addicció respon molt bé a la meditació. Hi ha moments, persones i circumstàncies a la vida més oberts al Regne de Déu i les seves realitats. I, entre ells, els nens -que són naturalment contemplatius-, els addictes en rehabilitació -que han tocat la desesperació- i els que estan aïllats i sols, ansiosos per una autèntica connexió amb el món i amb els altres i que troben a Déu dins d’ells mateixos. Així doncs, la veritat cristiana central és que el poder de Déu es manifesta en la feblesa humana i no pas en la força humana.