“Qui es mogui no sortirà a la foto”, diu la gent. Però des d’alandar pensem tot el contrari, que cal estar constantment en moviment. Comencem un nou any i volem que aquesta sigui la nostra consigna: el dinamisme, l’evolució, l’avanç lent, però segur. No ens importa si sortim o no a la foto.
Això no sempre és fàcil. Hi ha qui creu que no val la pena seguir movent-se, que ja ho hem intentat tot, que res dóna resultat, que ja està tot inventat, que tal com estan les coses “Virgencita, que me quede como estoy”. I és que sembla que les expressions populars alaben l’immobilisme.
L’equip d’alandar apostem amb força per continuar lluitant al llarg de l’any nou. Continuem creient que és possible un canvi en el món, en la societat, en la nostra Església. No perdem l’esperança en què podrem construir, des de la base, una Església que sigui veritablement Poble de Déu, com deslloen alguns dels articles de les pàgines d’aquest número. Una Església oberta de portes i de finestres en la qual corri el mateix aire fresc que va bufar en el Concili Vaticà II, l’aniversari del qual s’acosta.
No ens cansem en aquesta lluita, ni tampoc en el camí de fer que la revista arribi cada vegada a més persones, tant a través del paper –la fotocòpia, el retall…–, com a través de la web i les xarxes socials. Per això, una de les nostres apostes per enguany és el llançament d’una versió digital en català.
Traduirem alguns dels nostres articles i reportatges per a oferir-los al públic de Catalunya, on hi ha un gran moviment d’Església de base i d’associacionisme amb el qual sintonitzem completament. Ens llancem a això per intuïció i per continuar caminant en l’obertura i en la construcció d’aquesta “comunitat de creients” que, encara que sigui moltes vegades virtual, conforma alandar.
Junts, juntes, ens movem, caminem, sense cansar-nos. O, més aviat, vencent el cansament quan aquest apareix, amb la convicció que, com deia Sant Joan de la Creu, “l’ànima que camina en amor ni cansa, ni es cansa”.
