Ja estem a l’octubre, van caient les fulles dels arbres –encara que ha costat que comenci la tardor, amb els efectes patents del canvi climàtic– i el curs escolar ja porta unes quantes setmanes de rodatge. I, amb aquest rodatge, arriba l’enèsima reforma educativa (la sèptima de la democràcia, concretament).
Ens hem perdut ja en les sigles –LOECE, LODE, LOGSE, LOPEG, LOCE, LOE…– d’unes reformes polititzades, orquestrades amb cada canvi de govern i que no aconsegueixen tallar els veritables problemes del nostre sistema educatiu. Per aquest camí, l’elevada deserció escolar, la falta de motivació i el baix rendiment seguiran així, per molt que ens vulguin vendre l’excel·lència i la unitat. “Una educació, una nació”, titulava un diari nacional l’endemà de conèixer-se la reforma, com si la diversitat cultural de l’Estat espanyol fos el problema més important.
Paral·lelament, aquest curs passarà a la història com el curs del tupper, que no és sinó un signe visible de com l’empobriment de les classes mitjanes ha augmentat. Cada vegada són més les famílies que no poden pagar les taxes dels menjadors escolars, mentre que cada vegada són menys les beques de menjador que s’atorguen des de les conselleries d’Educació.
Volen excel·lència i obtenir nivells europeus en equacions i anàlisi gramatical, però difícilment ho aconseguiran si els nens i nenes del nostre país passen fam. Així, amb totes les lletres: fam.
Llatí obligatori, batxillerat d’excel·lència, però per a menjar: patates a l’estil tupper-ware, pagant 3’80 euros només per tenir el dret de menjar-se-les. Per no parlar de la pujada de l’IVA als materials escolars o l’augment de preu per a les activitats extraescolars, així com de la fustigació a les escoles d’ensenyaments paral·leles com les de música o les d’idiomes, que s’han quedat gairebé sense pressupost.
Una reforma que tant es preocupa per l’excel·lència, les declinacions, les equacions i les integrals deixa de banda a les persones, els nens i les nenes que pateixen els seus efectes. La classe política en els seus despatxos oblida una cosa que ja van descobrir els fundadors de congregacions educatives allà en el segle XIX, és a dir, fa quasi 200 anys. “Per a educar cal amar”, deia Marcel•lí Champagnat, fundador dels germans maristes. Una frase que bé podria ser subscrita per tants sants educadors i educadores d’aquell temps: Antoni María Claret, Claudina Thévenet, Dom Bosco, Mª Eugènia de Jesús, Pedro Bienvenido Noailles… Ells i elles ho tenien clar.
De poc serveix l’excel·lència i els exàmens de revàlida si els nois i noies no se senten profundament amats, acceptats i acollits pel sistema educatiu. Si passen fam o si pateixen discriminació per esmorzar de tupper en compte d’anar al menjador. Però, clar, d’amor poc entenen els governs (i menys el de Rajoy).
