En contrast amb el que podria dictar el sentit comú, l’arribada d’una etapa de crisi econòmica i escassetat no pressuposa necessàriament el fi del balafiament. Alandar aprofundeix en el present número en el malbaratament d’aliments. Més 6’5 milions de tones de menjar es llencen a les escombraries al nostre país, aquell (se’n recorden?) que treia pit fa no tant per ser la desena potència mundial. I que consti que no som el país que més ho fa: a Europa hi ha altres cinc que ens superen en esta carrera macabra de menysprear el que a milions de persones els permetria sobreviure.
Constatar l’existència d’aquesta enorme dilapidació resulta encara molt més dolorós quan se sap que, només a Espanya, més d’un milió de persones no tenen cobertes les seves necessitats bàsiques d’aliments. Totes dues realitats faciliten que acabi afegint-se la fam a les ganes de menjar. Així, els cubells d’escombraries que hi ha al costat dels supermercats congreguen cada vegada més gent necessitada que ha de buscar el seu aliment diari entre el que es llença. Una trista imatge que ens connecta amb etapes que crèiem superades, com la Gran Depressió americana de 1929 o el racionament i la fam que es va patir aquí després de la Guerra Civil.
Si furgàrem en les causes que provoquen la generalització d’aquest costum de societat satisfeta, segurament toparíem en primer lloc amb la falta general d’empatia amb els que menys tenen. L’educació en valors, aquesta que es defenia en els llibres de la ja difunta Educació per a la ciutadania, és una assignatura suspesa per gran part de la nostra població. Espanya s’ha instal·lat en les últimes dècades en una forma de pensar que recorda la lògica per la que es regeixen els nous rics. Costa reconèixer en el panorama actual un país la Constitució del qual recull un seguit de drets fonamentals i inalienables que la pràctica diària converteix en paper mullat per a la major part de la seva població.
Sempre, però, hi ha bona gent ficada en buscar alternatives. També en aquest terreny. Així, d’una banda, el Parlament Europeu està treballant per aprovar una directiva que modifiqui la forma d’etiquetar els aliments, una pràctica que, ara per ara, facilita el malbaratament. Amés, destaca la labor dels centres de distribució d’aliments a Catalunya; o del Banc dels Aliments, una ONG que arreplega importants donacions de menjar que, gràcies als seus voluntaris i voluntàries, arriben a milers de persones necessitades en molts llocs del país.
També a l’àmbit empresarial, tant el de la restauració com ara el de les cadenes de supermercats, es comença a ser sensible al que està passant i s’obren possibilitats per aprofitar millor els aliments. Tots els esforços són pocs. La denúncia dels casos flagrants i l’anunci d’alternatives han de ajuntar-se per acabar amb aquesta lacra social que ens hauria d’omplir de vergonya. De cada un de nosaltres depèn que a casa nostra no es llenci menjar. Això és un bon començament, però no és suficient.
