1. Quina és la seva lectura d’allò que passa a Catalunya en aquests moments i les sortides possibles?
El què està succeint actualment a Catalunya és l’expressió, en amplis sectors de la població, d’un profund malestar -ampliat per la crisi econòmica i l’atur- davant de determinades polítiques i actituds de governants de l’estat en contra de Catalunya. Des del 2003, quan Catalunya va començar el seu procés de revisió estatutària, les campanyes sistemàtiques en contra han estat molt fortes i, normalment, liderades pel PP i els seus mitjans afins més radicals: el recurs contra l’Estatut, votat en referèndum (i aprovat -amb retallades molt significatives- al Congrés), la campanya en contra del model lingüístic educatiu («es persegueix els que no parlen català»), la insistència en que «Catalunya s’aprofita dels pobres espanyols», quan, des de qualsevol òptica raonable, hi ha un dèficit fiscal d’entre 4.500 i 11.000 milions que va portar el govern català a ser la primera comunitat a aplicar les retallades pressupostàries ja fa quatre anys, davant del profund malestar de la població.
Però també el que està succeint a Catalunya és utilitzar tot això per trobar un culpable -Espanya- de totes les nostres limitacions, errors, corrupció i retallades pressupostàries, especialment dures en sanitat, educació i infraestructures. I tot això empès per un aparell mediàtic impressionant que en zones interiors de Catalunya és hegemònic i on el mínim i imprescindible pluralisme mediàtic brilla per la seva absència. La divisió entre la Catalunya sobiranista a zones interiors i l’altra Catalunya (catalanista, federalista o, com ara alguns volen imposar, unionista) en zones urbanes i populars, és cada dia més gran.
2. Què creu que ha de fer i, a la vegada, pot fer l’Església catalana en aquesta conjuntura?
Davant d’aquesta situació, l’Església està actuant amb la deguda prudència. L’Església ha de convocar i unir un país cada vegada més dividit i ser, repeteixo, signe d’unitat. Ha de mantenir l’equilibri entre ser una Església de tots i ser una Església compromesa amb el seu poble, el català. Ha de ser una Església que defugi de la temptació d’un neo-nacional-catolicisme però que sigui capaç d’inculturar-se a fons a la realitat nacional catalana. Una Església que critiqui aquells que defensin la unitat d’Espanya com a «bé moral» i aquells que vulguin excloure de l’Església catalana aquells que no professin el sobiranisme. La catalanitat de l’Església no s’ha d’identificar amb aquells que ara han descobert que l’únic camí de «salvació» de Catalunya és la independència. La catalanitat de l’Església tampoc pot entendre’s sense defensar la condició nacional de Catalunya, la seva llengua i la seva identitat.
I tot això no és gens fàcil, com no és gens fàcil la situació política a Catalunya. Ens trobem en un moment històric on la rauxa s’ha imposat al seny, com en altres moments històrics del nostre país. Espero que el sentit comú torni tant a Catalunya com als governants del PP que han estat els grans culpables d’aquesta situació de desencontre i ruptura.
Josep Maria Carbonell es degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull) i president de la Fundació Maragall
