En la teologia de l’alliberament, ara per ara, els moviments feministes realitzen cada vegada més aportacions, sovint des de la paraula i l’estudi de dones valentes que alcen la veu davant la desigualtat en l’Església catòlica. Una d’aquestes és la sociòloga colombiana d’origen alemany Elfriede Harth , que participarà en el proper Congrés de Teologia en el diàleg «Sobre feminisme, drets humans i teologia de l’alliberament a Europa». Harth disposa d’una llarga trajectòria de compromís polític i social, viu a Frankfurt i és integrant del col•lectiu Catòliques pel Dret a Decidir a Europa. Hem xerrat amb ella sobre la vigència de la teologia de l’alliberament en els nostres dies i sobre el paper que hi juga la teologia feminista.
Creu que segueix viva avui la teologia de l’alliberament ?
És clar! Sempre que algú «parla de Déu» (teologia) i busca i troba en aquest discurs la notícia, la revelació que Déu ens ha creat amb el dret a la llibertat, tant a la llibertat de consciència com a la llibertat del bon viure, d’una vida en plenitud, llavors s’està fent teologia de l’alliberament. És una teologia que sorgeix del context concret del grup, de la societat en què viu algú i que busca com aconseguir aquesta llibertat. És un fenomen plural. No hi ha una teologia de l’alliberament, sinó moltes teologies de l’alliberament .
Com ha canviat el món des de que va sorgir en els anys 60 la teologia de l’alliberament ?
Aquestes tres dècades han vist el sorgiment i la imposició del «Pensament Únic». Es crea una aliança entre una cúpula nord-americana que introdueix en la política una terminologia religiosa per lluitar contra el comunisme i una cúpula Vaticana que es llança a una ofensiva diplomàtica per combatre també el comunisme. I en aquesta aliança s’acompanya del que Naomi Klein anomena «l’estratègia del xoc»: aprofitant cataclismes naturals o convulsions polítiques i econòmiques que semblen, almenys en una part, haver estat deliberadament provocades, les elits polítiques de diferents països es converteixen en implementadores del desmantellament de béns públics a favor de les corporacions multinacionals. El fonamentalisme neoliberal triomfa.
Davant d’això, què ha aportat la teologia de l’alliberament des del seu naixement fins ara?
En diferents llocs del planeta, grups i persones marginades, expulsades i vulnerades no es donen per vençudes. Treballant amb el mètode del veure – jutjar – actuar, desxifren les contradiccions que vivencien i descobreixen que sí que hi ha alternatives. Malgrat que siguin remotes i encara que semblin insignificants davant del gegantisme neoliberal. Aquests són els focus de la resistència i del canvi que subsisteixen o que van sorgint.
Quin paper juga la teologia feminista a la teologia de l’alliberament actualment?
Per a mi juga un paper central. Doncs el pensament feminista ha introduït quelcom, gradualment, que fins ara havia quedat ocult i és la diversitat, la idea d’alteritat. Precisament que no hi ha una realitat única, sinó plural. I que hem d’aprendre a veure el món en la seva pluralitat, a raonar a partir de la pluralitat. Es tracta d’abandonar les polaritats pels continus. De veure que el món no és ni blanc ni negre, ni tampoc fet de matisos grisos, sinó que està compost d’infinits colors. No es tracta de canviar una opressió per una altra, de dividir, oposar i jerarquitzar, sinó d’incloure, col•laborar, unir, comunicar. Es tracta d’aprendre – per haver viscut al marge o a l’altre costat de la frontera -a viure sense fronteres, sense claredat completa, a acceptar certes contradiccions i conflictes que són propis a la pluralitat, però que no per això impossibiliten la coexistència i el conviure.
Parlem de teologia feta per dones o de teologia feminista ?
La teologia feta per dones -ara com abans- no és necessàriament feminista si no tracta de donar l’esquena a aquesta antropologia que es basa en normativitzar allò humà, per la qual tot el que no es correspongui a aquesta norma única és una desviació.
Representa avui la teologia feminista un progrés respecte a aquella teologia de l’alliberament dels anys 60? I si fos així, en quins aspectes?
La teologia de l’alliberament que es va formular als anys 60 va ser una crítica d’una teologia que situava al centre de la seva preocupació el patiment com a valor en sí mateix, que parlava d’un Déu sàdic que es complaïa amb el sofriment, en els ulls del qual el mèrit de cadascun dels seus fills i filles es mesurava per la quantitat de patiment que aquesta o aquest assumís. Arribant, fins i tot, a practicar mortificacions de tot tipus. Va ser una crítica que la religió servís per justificar la submissió, la misèria i la passivitat davant l’opressió i la injustícia. Per a sedar als esclavitzats i explotats, facilitant així la seva explotació per les classes dominants. La teologia feminista és encara més radical. Mostra que l’opressió no és només un fenomen de classe, sinó quelcom molt més complex i múltiple: té un component de gènere, raça, sexualitat, edat … i que el veritable alliberament ha de tenir en compte totes aquestes dimensions.
És possible realment una teologia inclusiva i que s’esdevingui d’un plantejament d’igualtat entre homes i dones?
Em sembla molt important portar el mètode inductiu fins al seu extrem. És a dir, prendre com a punt de partida el més fonamental de l’existència humana, allò del que » no es parla «. És així com Ina Praetorius, que es defineix a sí mateixa com a filòsofa post-patriarcal, ha desenvolupat el que anomena la » merdologia «, que és la filosofia, epistemologia o economia de la merda: què representen en la vida d’un ésser humà o d’un grup humà aquests – i tots els altres – detritus? Com s’organitza un grup per a resoldre la seva » gestió «? Quina divisió del treball resulta d’això i com es valora el treball relacionat amb aquesta » gestió » i la persona o persones que l’ocupin? Gairebé sona com a sacríleg dir que «cal aprendre a veure a Déu en tot», però és precisament aquesta subversió de les coses la que cal tenir el valor de realitzar.
Tenen cabuda els drets sexuals i reproductius en la teologia? I si és així, en quin sentit?
És clar que hi tenen lloc. Tota la nostra eclesiologia, amb la qual es justifiquen les estructures actuals de l’Església, està basada en el sexe, la sexualitat i la reproducció. Només cal recordar que el principal requisit per a rebre el sagrament de l’ordenació consisteix en disposar d’un penis, considerant-lo com a òrgan reproductor masculí. A aquest requisit se li vénen a afegir d’altres, com el de que no s’ha d’utilitzar aquest penis amb finalitats reproductives. Tot i sabent que la utilització dels òrgans sexuals, tant femenins com masculins, està estrictament reglamentada. Per tant, no hi haurà reforma eclesial possible sense una teologia alliberadora dels drets sexuals i reproductius.
Des de Catòliques pel Dret a Decidir vostè desenvolupa la seva militància pels drets de les dones. És compatible la teologia amb la militància?
Absolutament. Les teologies feministes també utilitzen, entre d’altres, el mètode del veure – jutjar – actuar. Volem comprendre per a poder actuar, perquè es faci visible el Regne de Déu entre totes i tots.
I encara més: necessàriament implica militància la teologia de l’alliberament?
Sí, en absolut. Començant per nosaltres mateixes, canviant en primer terme la nostra pròpia vida.
Quins alliberaments tenim pendents les dones al segle XXI, tant a la societat en general com a l’Església?
Hem d’alliberar-nos de tots els estereotips i normes que ens han inculcat i que la societat del consum totalitari ens imposa i inculca despietadament. Hem d’alliberar-nos de les exigències del neoliberalisme; de ser mercaderies que s’han de vendre a qualsevol mercat: en el laboral , en el matrimonial… Hem d’alliberar la nostra maternitat, la qual cosa és un dels drets reproductius. No només ha de tenir la dona el dret a decidir sobre un embaràs no desitjat, sinó que també cal que les condicions socioeconòmiques i laborals permetin que les dones que vulguin ser mares puguin ser-ho. Dins l’Església, quan aconseguim l’alliberament de la teologia en matèria de sexualitat i reproducció humanes, l’alliberament de les dones se’ns donarà de més a més.
