Arribà a Vallecas el 1976 i topà amb un barri en el què l’heroïna segava a diari la vida de molts joves. Sara Nieto (Ponteareas, Vigo, 1948), era membre d’una de les Comunitats Cristianes de Base (CCB) que llavors injectaven rius d’Evangeli a les parròquies del postfranquisme. “Jo era una dona molt normal. Estava casada i tenia dos fills i em vaig adonar que al barri un munt de nois o estaven a la presó o estaven enganxats a la droga. O a totes dues coses”, exclama rememorant el moment en què decideix implicar-se en la lluita pels drets de les persones preses.
“Hi havia tortures i assassinats dins de les presons. Ens demanaren ajuda a les Mares contra la Droga i vàrem venir de les parròquies”, recorda per, seguidament, fer recompte del caminat: “Hem après juntes, patit i descobert juntes. I també hem estat capaces que una mare que havia perdut el seu fill, tres dies després, fos capaç de cantar i ballar”. I, després d’un silenci, afegeix: “Si ho penso bé, en aquests anys he viscut moltes vides i moltes morts”.
Parlem amb la Sara vora la taula de pi que algunes vegades fa d’altar a la parròquia d’Entrevies (perdó, en el “centre pastoral”, denominació que ha rebut San Carlos Borromeo imposada per l’arquebisbe Rouco Varela rere el pols mantingut amb els feligresos el 2008). Aquesta dona d’una peça, veu aiguardentosa i que no perd el somriure ni un sentit de l’humor àcid, passa revista a molts anys de militància en el “nucli dur” d’un dels col·lectius més guerrers de Madrid en les lluites pels drets de les persones excloses.
A les integrants de les Mares se les pot veure protestant amb pancartes pels drets d’immigrants sense papers i dos dies després compartint una xerrada sobre la teologia de l’alliberació o sobre el futur Codi Penal. Sara reconeix que “ens vam fer feministes sense saber-ho, okupes i antimilitaristes sense saber-ho i vam acabar convertint-nos en antisistema. Vam descobrir la revolució al carrer implicant-nos en mil batalles”. Varen voler conèixer de prop les lluites dels moviments juvenils, “perquè els nois i les noies que lluitaven no es drogaven. I tant de bo els nostres xavals fossin com ells”, es defensa.
La presó mata
Es nota que per la Sara –i per la resta de les Mares contra la Droga- les presons han estat des de sempre objecte de lluita i denúncia. La nostra entrevistada explica, divertida, una anècdota. Un dia, la gent del moviment antimilitarista de Madrid els va demanar, a la dècada dels 90, que s’autoinculpessin com van fer moltes altres persones en suport a la campanya de la insubmissió. “Els del MOC, quan els vam preguntar, ens van explicar que si ens autoinculpàvem podíem anar a la presó. Ehhh! Un moment!, els vam contestar. Com que anirem a la presó nosaltres si allà maten els nostres? Així que els vam contestar que ho sentíem molt però que no ho faríem. Hahaha. Havies de veure quina cara se’ls va quedar!”, recorda, divertida. “La presó és una màquina de crear odi. Allà ens estaven matant els nostres xavals”.
A la universitat de la vida ja tenien matrícules, però la Sara i les seves companyes van decidir que havien d’aprendre algunes qüestions bàsiques. Així es van llençar a estudiar els Pactes de Toledo o la Unió Europea. “Vam aprendre per collons. És que ens estaven matant els xavals”, reitera. Tant van aprendre que uns anys més tard les reclamaven sovint per fer conferències dins i fora d’Espanya. “Havíem d’explicar el que passava a les presons perquè, si no, n’érem còmplices”. Van viatjar vàries vegades a l’estranger. La sortida que recorda amb més estima és aquella que les va portar a recórrer 50 ciutats d’Estats Units per parlar de les presons espanyoles i denunciar que hi havia milers de joves pacifistes, pertanyents al moviment d’insubmissió, a la presó per defensar la seva consciència.
“Hem intentat ser coherents, fer-ho amb l’autoritat que et dóna saber que és veritat, que ho estàs vivint. Per això anàvem totes les setmanes a la presó”, insisteix la Sara. “Ens vam aprendre dos Codis Penals, alguna sense saber llegir, perquè ens tocava anar a parlar amb un jutge i llegir-li l’article que estava incomplint”.
Diu que elles van inventar la risoteràpia. “Vam tirar mà del sentit comú per riure’ns de les coses. L’altra opció era morir-se de pena i de ràbia. I hi ha après després de sobreviure a la mort de molts éssers estimats”.
Quan li pregunto per què no hi ha “Pares contra la droga”, Sara Nieto no té pèls a la llengua: “N’hi ha alguns. Però molt pocs. La raó està en què quan el nen és guapo i enginyer s’assembla al pare. I quan es torça, la que se n’ocupa és la mare. El pare s’avergonyeix que el seu fill estigui a la presó i es refugia al bar. A la mare, el que li neix és romandre amb el seu fill fins al final”.
Herois i dolents
També li pregunto per les similituds entre el seu col•lectiu i el moviment de les Mares de la Plaza de Mayo, a Argentina. “Hi ha una diferència fonamental: els nostres fills van ser delinqüents i els seus, herois. Els seus fills van lluitar i els van matar. Als nostres els van matar sense lluitar. Vam ser les mares les que vam barallar-nos. També han enterrat als nostres fills a les presons sense avisar-nos”.
A les Mares contra la Droga no els ha quedat més remei que aprendre per moure’s com peix a l’aigua en els escenaris judicials. “A la força pengen”, assenyala Sara i prosegueix: “No tots els jutges amb els què hem treballat són dolents. Tenim lleis injustes, això sí. La majoria”, assegura.
Li segueixo fent preguntes i rebo respostes obvies i contundents. La jerarquia de l’Església, els bisbes, els han fet algun cop de mà en aquesta “croada” contra la justícia?. “No, per res. Rouco ens va voler tancar San Carlos. Quan vam okupar la catedral de l’Almudena, ens va voler fer fora. Estant dins, ens va treure l’aigua i la calefacció. Els de l’Església institució, fixa-t’hi tu, ens van arribar a dir que els pobres no són rentables. Però nosaltres no volem marxar d’aquí. Volem que l’Església canviï, no volem marxar nosaltres”.
Les mares acaben d’editar un llibre: Para que no me olvides. Ed Popular.
