Fa poc que ens ha arribat la notícia que ha mort Miliki i, evocant la seva figura, ens fa l’efecte que la millor manera de començar aquest editorial és amb aquella cançó de “Había una vez un circo…”. Perquè la veritat és que el que estem vivint sembla un circ. I ens faria riure si no fos perquè hi ha gent que està patint –i molt durament- les seves conseqüències.
És clar que això de la duresa de les conseqüències depèn del punt des del qual es miri. La proximitat a la realitat ens imposa sempre certa deformació. Tan malament com estem amb la nostra crisi, seguim estant moltíssim millor que tants altres països d’aquest món. Estem perdent alguns drets socials, algunes conquestes, tot allò que anomenen Estat del benestar, però seguim a anys llum de la duresa de la vida de grans parts de la població d’aquest món en el qual vivim.
Però tornant a això del riure i el circ: els grans actors d’aquesta crisi semblen més bé pallassos. Les persones erigides com a líders socials –que no diem que siguin autèntics líders, sinó que ocupen aquests llocs de lideratge- estan que no n’encerten ni una. Un dia diuen una cosa i un altre, una altra. O no diuen pràcticament res, com els nostres bisbes, tan preocupats ells pel matrimoni homosexual i l’abortament, però tan oblidats de l’atur, dels desnonaments, de les persones immerses en la pobresa… En el fons, no fan més que mirar pels seus interessos, igual que la classe política.
Es preocuparan per les persones els qui tenen bons despatxos i salaris? Poc. El seu interès se centra en això que es diu “compte de resultats” i en que el seu resultat sigui positiu. És l’única manera que tenen d’assegurar-se el “lloc”. El resultat és el batibull que estem escoltant aquests dies: ningú s’entén. I menys escolta als de baix. Un circ, doncs.
Però el que no saben és que celebrarem el Nadal. El que no saben és que el nen de Betlem té un potencial revolucionari que no podran apagar mai amb totes les seves veus, per molt desesperançadores que semblin. N’hi ha prou amb mirar-lo i veure la seva pobresa, envoltat d’uns animals i tirat en una menjadora. Molt romàntic en els nostres pessebres, però terrible a la realitat. Perquè el que està allà és la força de la vida, la força de Déu, que acabarà per transformar aquest món. I des d’alandar ens toca la tasca d’ajudar a que així sigui.
Podran seguir amb les seves veus i les seves baralles, fanfarronejaran amb tenir solucions per a que tot torni a ser com abans. Però és que nosaltres volem que canvïi. Volem que vingui el Regne. Volem i creiem al que “fa caure del tron els poderosos i enalteix els humils”, al que “als afamats els omple de béns i als rics els acomiada buits”. Per això encara podem seguir desitjant bon Nadal i que vingui aviat aquesta revolució del pessebre!
