Portem ja un temps preguntant-nos a alandar on és la veu dels bisbes. Ens arriben cada dia en premsa, ràdio, televisió o xarxes històries de dolor i no sabem si els commouen.
Desnonaments, misèria a les nostres ciutats, maltractament a immigrants a la tanca … Hi ha qui pensa que els bisbes escriuen en els mitjans interns de les diòcesis. Si és així, escriuen sobre aquestes coses que ens tenen la pell en carn viva o escriuen sobre l’administració eclesial? La veritat és que poques vegades ens arriba la seva veu.
També portem temps donant voltes a alandar al tractament que donen els mitjans a les notícies de l’Església. La veritat és que es relacionen amb ella com si fos una administració i el que més els acostuma a interessar són els seus escàndols. Es relacionen de poder a poder.
Com a Església no podem fer gaire sobre aquest segon aspecte, però sí com a ciutadans i ciutadanes, exigint en aquest i tants altres temes més rigor, un pols més intens a la realitat. En canvi, com a Església, sobre el primer punt sí podem alçar la nostra reflexió. No demanem escoltar la veu dels bisbes com demana un nadó escoltar el seu pare. No busquem gurus, som un poble de dones i homes lliures en el qual alguns han estat cridats a ser pastors, el que significa tenir cura de manera especial de les persones més vulnerables.
Hauria de ser temps de denúncia i anunci. No obstant això, causen perplexitat notícies com ara la que Antonio María Rouco va a traslladar-se a viure a un pis de tres-cents i escaig metres quadrats. Una notícia que contrasta, almenys, amb la recent visita de Carles Osoro al poblat barraquista d’El Gallinero a Madrid.
Si la veu dels pastors s’alcés més forta i més crítica amb tant excés, les persones febles estarien més protegides, es desenmascararía abans els lladres i els que lluiten perquè les històries de cada dia vagin recuperant color sentirien que s’els acompanya i reafirma en el seu treball.
En aquest temps i sempre, en alandar trobem a faltar que des de l’Església es llancin «crits i murmuris», com ara en la pel·lícula d’Ingmar Bergman. Si us plau, alguns crits i alguns murmuris, senyors bisbes, contra les flagrants injustícies que vivim.
