Sadomasoquisme econòmic

  • por

pag3_puntodevista_web-15.jpgProbablement el lector no coneixerà aquest text d’Ignasi de Loiola sobre com ens hem de comportar davant les temptacions: «L’enemic es torna com a dona al ser escanyolit de força i fort de grau: perquè així, com li és propi a la dona, quan s’enfada amb algun baró, perdent l’ànim tot fugint quan l’home li mostra molt l’esguard, i per el contrari, si l’home comença a fugir perdent l’ànim, la ira, la venjança i la ferocitat de la dona és molt crescuda i sense mesura, de la mateixa manera és propi a l’enemic escanyolir-se i perdre l’ànim…, quan la persona posa molt esguard contra les temptacions «(EE 325).

Prescindim ara de si el text és masclista i d’altres qüestions afins. Si el cito aquí és perquè em sembla una bona descripció del que li ha passat a aquest govern amb aquest «enemic de natura humana» que són els mercaders.

Tinc la certesa interior que Rajoy va arribar al govern convençut que, només per ser de dretes, els mercaders i els bancs serien els seus aliats i li facilitarien les coses (personalment, jo també creia que seria així). Però la cobdícia de riquesa és, segons sembla, inacabable i, a més a més, neuròticament covarda. Total: Rajoy se’ls va rendir, es va deixar assotar i els mercaders, en comptes de donar-se per satisfets, es van créixer demanant més i més i més. Així s’ha creat una relació clarament sadomasoquista, on els mercats són una d’aquestes «dòmines» vestides de negre i amb assots, de porno barat. Europa lloa «els sacrificis que ha fet Espanya» però, en lloc de dir que ja estan acabats i que ara comença la recuperació, té la barra de dir que «encara hem de fer més» i de respondre a totes les nostres humils súpliques com el cartell aquell de l’acudit: «Avui no es recupera, demà sí». I demà igual. Han palpat aquests sàdics alguna cosa de l’immens dolor que aquests mesos ens han infringit? Al principi un creia que no; ara pensa més aviat que sí; i que gaudeixen amb això. És hora de preguntar-se si no hauríem de seguir el consell de sant Ignasi i dir als mercaders «fins aquí hem arribat». L’usurer sempre demana més, però quan s’adona que pot perdre-ho tot, afluixa i cedeix.

Em sembla que el govern ha deixat clar en aquests mesos que no tenia absolutament cap pla econòmic, fora d’aquesta esperança en què els mercaders anaven a ajudar-nos i de les clàssiques paraules tan altisonants com buides sobre «què bé que anirà Espanya quan jo arribi» o la socorreguda apel•lació a l’herència rebuda que no coneixiem, quan bona part d’aquesta herència provenia de comunitats autònomes governades pel PP. No coneixien ni aquests enganys propis? Sigui com sigui, en fallar aquestes expectatives, no han trobat més recurs que, primer, cedir encara més i, després, començar a queixar-se amb por i demanar ajuda. Si en lloc d’economia es tractés de sexe, la premsa rosa o «Corazón, corazón» ho passaria d’allò més bé explicant la intensitat de l’idil•li entre Rajoy i Merkel i els seus posteriors silencis i distàncies, perceptibles aquí i allà, etc.

Quan dic que moltes conductes europees són senzillament canalles, no nego que no tinguin les seves raons ni que nosaltres siguem innocents. Europa no es fia de nosaltres: i és normal que qui posa els diners exigeixi un mínim de seguretat i de garanties per a no fer el ximplet. Però aquest «no es fia» afecta molt menys a la ciutadania que a la classe política, de la mateix manera que també el meu qualificatiu de canalles es refereix molt més a la classe política europea que a la ciutadania del país que sigui.

Entre la classe política espanyola queden pocs illots o oasis d’honradesa i servei a la comunitat. Però la immensa majoria, en augment cada vegada més, van entrar en política per servir-se a si mateixos: els hem vist viatjant en primera o com a VIP, tirant de cotxe oficial (i no un Renault Clio precisament), canviant de casa o construint-ne una de nova al poc temps d’haver entrat en política… Amb els fons de cohesió ja vam donar algun exemple lamentable (i aleshores el nivell d’honradesa estava molt més alt perquè encara no havia arribat l’espantosa sequera moral dels últims anys). A conseqüència d’alguna història de corrupció de les que hem conegut (i només en una petita part) escoltem converses en què s’explicava que el còmplice buscat seria «una persona normal i no un imbècil«… Són els valors que respirem i és normal que no es refiïn de nosaltres.

Caldria dir el mateix d’aquells dels que nosaltres ens queixem: ni els alemanys i alemanyes són tan nacionalistes com ara la senyora Merkel, ni tenen tanta ambició com ara els seus banquers; ni els italians i italianes són tan poc de fiar com ara Berlusconi; ni els francesos i franceses són tan fastuosos com ara el seu anterior president.

I no hi ha temps per a més, tot i que queden pendents dues preguntes serioses: a) Per què, llavors, vam triar a aquests polítics? Requeriria una anàlisi més lenta però, si més no, la pregunta serveix per apuntar cap a una educació cada vegada més atenta a engendrar tècnics grans i persones petites; a la mentida i a la injustícia distributiva de les campanyes electorals o la falsa apel•lació al vot útil. Després podríem mirar si les eleccions d’altres països han estat netes i no ens adonem de lo brutes que són les nostres. I b) El gènere policíac va descobrir fa anys el tipus d’assassinat insensible i a llarg termini, per exemple: un enverinament amb petites dosis continuades (semblant al que es va dir d’aquell opositor rus el nom del qual no puc recordar). No sempre es pot detectar aquest tipus de crims però almenys seria convenient que, quan els governs ens parlin de reformes que no són retallades o de préstecs que no són intervencions i altres subtils eufemismes, els ciutadans i ciutadanes ens acostuméssim a parlar d’assassinats a càmera lenta. I saber que, quan Europa parla de demanar-nos «més sacrificis», ens està demanant que anem assassinant a poc a poc els febles (perquè, és clar, els «grans», els respectables, els milionaris, els únics dignes de viure en això que anomenem «democràcia», no han patit gairebé gens amb aquesta crisi, ni els han tocat les seves immenses fortunes, ni …).

Davant d’aquesta realitat, un dia no hi haurà algú a qui li broti de l’ànima una «objecció de consciència? «Aixeca’t, Senyor, que no triomfin els malvats; aprenguin les nacions que no són més que homes» (salm 9b).

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *