Crisi, finances, cristianisme i Església

“No podeu servir alhora Déu i el diner” (Lc 16, 13), “si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu?” (1 Jn. 3, 17), “tenia fam i em donàreu menjar…” (Mt 25, 35…) per citar alguns textos del Nou Testament.

Estem d’acord amb ells –en teoria!- i amb els altres que condemnen la riquesa, l’avarícia, l’acumulació, però l’important és actualitzar-los i vivir-los en les situacions que ens està tocant viure. Ho intentaré amb uns quants suggeriments relatius a la nostra present situació social, econòmica, financera, política… i cristiana.

La crisi que estem travessant i que, més ben dit, ens travessa, ofereix, segons el conegut principi que d’un gran mal en surt un gran bé, una bona ocasió per examinar individualment i eclesialment la qualitat de la nostra reflexió i pràctica cristianes. Ocasió de traduir a la realitat principis eclesiàstics. Potser no sigui tan evident a primera vista la relació entre Lehman Brothers, mercats, entitats financeres i bancàries, reforma laboral, etc. amb aquesta doctrina i amb la presència evangelitzadora de l’Església com a institució, especialment amb aquesta última. Hi ha una tendència real a considerar aquestes realitats com, d’alguna manera, llunyanes al missatge de Jesús, autònomes i subjectes només a consideracions tècniques, a les lleis del mercat, de l’oferta i la demanda… Encara que sobradament sabem que no és així.

El fet de la crisi, no obstant això, com en realitat qualsevol altre component de la vida, és susceptible de ser viscut des de l’enfocament cristià i no només des del periodístic, mediàtic, polític, financer, que és el normal i freqüent. Tan normal i freqüent que arriba a produir fastig i avorriment.

Hi ha molts motius per fer això. Un d’ells és adonar-se’n que l’actual situació no és quelcom purament tècnic o abstracte. Darrere, davant, al costat i al mig de la crisi hi ha patiment humà. Crisi i retallades, retallades que porten, mitjançant les inevitables mediacions europees i empresarials a l’actual reforma laboral –enèsima a la democràcia, però la pitjor en opinió dels qui entenen de reformes laborals! Reforma que porta incloses dificultats i penalitats, la superació de les quals és una de les actualitzacions del Regne.

D’altra banda ja no resulta tan fàcil, però encara seria possible, pensar que la tasca de l’Església i, sobretot, dels seus dirigents, és d’índole espiritual. I hi ha certs membres de la comunitat –i grups sencers- que produeixen aquesta impressió. És obvi que des del Vaticà II i, concretament, des de la Constitució Pastoral Gaudium et Spes, sabem que cap activitat humana està fora del camp cristià, encara que això no comporti “orientar” les realitats temporals des d’una òptica confessional catòlica, com de vegades s’ha fet a propòsit, per exemple, de consultes electorals. Trets aquests excessos, és indubtable que tota la realitat de tot tipus pot i ha d’enfocar-se cristianament. I no només enfocar-se en teoria, sinó actuar sobre ella, a la manera de Jesús, sanant els malalts i no només predicant. Naturalment és tota l’Església la que ha d’actuar, no només els dirigents.

El més complicat és compaginar el que comunament s’entén -no sempre amb encert- com a missió específica de l’Església, sobretot la institucional, amb el compromís relatiu a allò temporal. Però d’una manera semblant a com s’ha vist perfectament compatible allò assistencial amb allò científic amb tal missió, també pot veure’s en altres camps.

Concretant, al “amb que”, se m’ofereixen aquestes conclusions o aplicacions del ja esmentat, inspirades en bona mesura en un document elaborat i publicat per l’Associació de Teòlegs Joan XXIII, amb la qual tinc no petits vincles.

S’ha d’estar d’acord amb el document de la JOC i la HOAC sobre la reforma laboral. D’acord per motius cristins i eclesials. I, per tant, cal distanciar-se una mica de la postura de la jerarquia eclesiàstica que no li ha donat tant de suport.

S’ha de demanar a tots els membres de la comunitat eclesial sensibilitat primer i ajuda després davant de les persones afectades per la crisi. Això és quelcom obvi que pot considerar-se, en termes tradicionals, un exercici de “caritat cristiana”. Però es pot matisar i afegir quelcom. En primer lloc no es pot oblidar que aquesta “caritat” no és només ni principalment un factor purament individual. De la mateixa manera que avui en dia l’almoina de carrer no es considera la millor resposta a “faci’m una caritat, senyoret!”, sinó que pensem que Caritas és més efectiva, així les respostes a l’atur o als acomiadaments no poden ser només la recol•lecta a favor de les persones aturades durant les misses dominicals, el que sens dubte és lloable, sinó altres accions que, a primera vista poden semblar poc caritatives com ara, per exemple, la vaga o les crítiques a les institucions financeres, el suport als impostos a les grans fortunes o als beneficis desmesurats i altres de semblants.

Per altra banda, es pot reconèixer que la jerarquia ha donat especials mostres de solidaritat amb la situació, que era una bona oportunitat de denúncia profètica i de desvetllar als qui hi tenien autèntica responsabilitat. La situació no només és l’atur sinó les mesures de retallades que repercuteixen, entre altres coses, en el deteriorament dels sistemes de salut i educació. O és que la crítica davant d’elles només és cosa dels estudiants o del 15-M?

Una altra oportunitat és la contribució per part de l’Església institucional renunciant a alguns dels seus privilegis i subvencions en el camp econòmic. Per exemple, pagar l’IBI, com algunes persones, encara catòliques practicants, han suggerit i es farà a Itàlia, amb una Església que, de cap manera, és menys poderosa que l’espanyola, sinó més. No és que això solucionés la crisi, però seria un gest en la línia evangèlica i que faria més creïble la pròpia institució, cosa molt necessària en els temps que corren.

Fer aquestes coses (o alguna d’elles) és simplement celebrar la Pasqua de Jesús, intentant anunciar el seu missatge en la nostra realitat.