Li escric perquè, al marge del que els altres opinin, vostè em fa la sensació de persona dialogant, honesta, intel·ligent i que procura donar arguments en comptes d’insults o eslògans. Si més no, és la impressió que he tret de vostè per comparació amb altres polítics.
Com a presentació, em limitaré a dir que vaig votar el PSOE el 1982 per única vegada. Després em vaig sentir estafat i vaig retirar el meu vot indefinidament, mentre Felipe González vaticinava que «anaven a morir d’èxit», recorda? Ara que els veig a punt de morir -no precisament d’èxit- i amb sorpresa de molts de vostès, voldria explicar el perquè, tal i com jo ho veig.
Una frase del llibre bíblic de l’Apocalipsi diu: «Et vomitaré perquè no ets fred ni calent, sinó tebi». En la meva modesta opinió, la tebior ha estat l’arrel de la seva crisi actual. Paco Umbral podia ironitzar periodísticament això mateix, dient que vostès no eren vermells sinó infrarojos. Jo prefereixo el llenguatge bíblic degut a la meva deformació professional.
Li posaré tan sols alguns exemples d’aquesta tebiesa: durant el temps de bonança econòmica en la qual vostès van governar, les mesquines diferències econòmiques entre els espanyols no van disminuir. No van tenir l’empenta per punxar la bombolla que havia creat el PP, la qual ha estat un factor decisiu en la nostra crisi actual, on seguim sense veure-hi una sortida. Quan després els bancs alemanys van treure el fuet i van imposar els seus «deures», vostès es van afanyar a fer-ho dient que «aleshores això era ser socialista» i sense que ZP tingués valor per dimitir i convocar eleccions: les heroiques paraules del president («encara que em costi personalment el que em costi») haurien tingut millor aplicació en aquell moment que la submissió posterior a l’imperi bancari. Avui, després d’un suïcidi, vostès semblen decidits a acabar amb els desnonaments, però abans, quan es va presentar una proposta en aquest sentit al Parlament, el seu partit i el PP se la van carregar sense apel·lació possible…
Tot això ho haguéssim esperat del PP, però no de vostès. I, a sobre, varen pretendre tranquil·litzar la seva consciència amb altres presumptes esquerres «culturals» que eren poc més que una canonització de l’individualisme regnant que té molt poc a veure amb la veritable esquerra.
Per això, crec que el sentit de les eleccions del darrer novembre va ser simplement aquest: perquè vostès facin el mateix que el PP, anem a votar aquest que, si més no, ho fa amb més barra i menys hipocresia.
A això li dic tebiesa: a l’abandó de la solidaritat radical, que prefereixo anomenar misericordia, entenent la paraula etimològicament (el cor posat en els miserables) perquè, entesa així, queda ben clar que la primera obra d’aquesta misericòrdia és la fam i set de justícia, com diuen les Benaurances de Jesús.
Crec que vostès es van enganyar amb allò que són un partit «amb vocació de govern». No existeix aquesta vocació i qui pretén governar a qualsevol preu s’exposa a moltes infidelitats a si mateix i a que se li pugin al partit uns quants xoriços d’aquells que viuen tractant de pescar en aigües tèrboles. Un bon partit ha de tenir vocació «de canviar la societat» i això pot fer-se també des de fora del govern: si després el poble ho sap apreciar, ja els donarà el govern. I si no, es complirà allò que els pobles tenen els governants que es mereixen. I pobles amb un nivell d’educació tan baix i un nivell de consumisme i domesticació tan alts com el nostre, doncs potser tindran el govern que es mereixien…
A tot això és al que he anomenat «tebior». I ara voldria explicar per què això em resulta «vomitiu» (segons l’expressió bíblica), en una situació com ara l’actual. Al meu entendre, qualsevol persona honesta haurà de reconèixer que la societat humana és un immens oceà de patiment, de crueltat i de maldat. Cada dia moren de fam al voltant de dues-centes mil persones, hi ha milions de nens treballant com a esclaus, a la Xina centenars de milions de camperols s’enfonsen més en la pobresa, encara que nosaltres només parlem dels pocs milions que creixen al 8%; s’han vessat rius de sang al voltant dels diamants de Sierra Leona o del coltan dels nostres mòbils, guerres fratricides com ara les de l’antiga Iugoslàvia amb els seus torrents de crueltat, milers d’africans explotats per poder pagar el viatge en una pastera infame i morir, potser, després en el mar; màfies de narcotraficants i proxenetes sense consciència, bancs que, per guanyar encara més, engalipen petits humils insolvents per després desnonar-los i quedar-se amb les seves cases, sense saber què fer amb elles i sense donar per saldat el deute amb això; milions de nord-americans els quals una malaltia obliga a gastar els estalvis de tota o gairebé tota la seva vida, camperols que no poden vendre els seus productes perquè altres països subvencionen l’agricultura perquè puguin vendre més barat. I la tortura que se segueix practicant d’amagat, però amb més freqüència de la que imaginem…
Sí: un immens mar de llàgrimes, de dolor i de maldat davant del qual preferim tancar els ulls i en el que només afloren alguns illots o oasis aïllats de bondat i de compassió, de vegades d’una qualitat esgarrifosa, que ofereixen un terra on posar el peu de l’esperança. El meu somni és que aquests illots acabin ajuntant-se fins a formar un petit continent.
Però fins que això arribi, hem de reconèixer que la nostra reacció davant del panorama descrit és d’una tebior desesperant. Diem estimar la solidaritat i reconeixem l’existència d’algunes injustícies, sobretot quan ens afecten. Però la nostra vida s’orienta cap a altres petits absoluts, de vegades ridículs: el partit, la pàtria, l’església, l’iPad, l’equip de futbol, la nova parella (pròpia o d’alguna estrella mediàtica) que durarà sis mesos… I, mentre nosaltres ens acomodem en aquestes ximpleries, les llàgrimes humanes segueixen inundant el planeta com una tempesta tropical.
Davant d’aquest panorama se’m fa cada vegada més seriosa l’afirmació dels teòlegs de l’alliberament: «Només hi ha dos absoluts: Déu i les víctimes». I si algú no creu en Déu hauria de dir: només hi ha un absolut: els sofrents d’aquest planeta. Al costat seu, tots els nostres petits déus mereixen les imprecacions de l’Antic Testament: «Són obra de mans humanes, tenen ulls i no hi veuen, orelles i no hi senten, tenen peus i no caminen». I no ens fan veure ni caminar.
Fa seixanta anys vaig sentir dir a Pius XII: «És tot un món el que cal refer des dels seus fonaments». Em pregunto si avui no és tot un món el que hem desfet fins als seus fonaments. En qualsevol cas, em resulta cada vegada més lúcida l’afirmació del gran cristià i profeta que fou E. Mounier: en el futur els homes no es dividiran per creure o no creure en Déu, sinó per la posició que prenguin davant de les víctimes de la terra.
Per descomptat, no li dono a vostè la culpa de tot això (de culpa és probable que en tingui jo més). Només volia explicar-li que em sembla que va per aquí l’anèmia actual del seu partit: la tebior els ha fet perdre identitat perquè aquest no és un món per a tebis. I que consti que desitjo molt que puguin recuperar-se aviat. Vostès ja sembla que reconeguin alguna cosa d’això quan, davant l’aparició de moviments com ara el 15M, no reaccionen amb el rebuig i la desautorització, sinó amb una ganyota de simpatia. Per insuficient que sigui, això vol dir alguna cosa: és un reconeixement tàcit del seu mal camí.
I comprendrà quant desitjo que retrobin el camí (estret) d’una veritable esquerra.
