Premis Alandar: un cant de somnis i dignitat

  • por

pag6-7_informe1_web-4.jpgJuan Martín Velasco, les Carmelitas de la Caridad de Vedruna i els projectes Abriendo mundos i Fábrica de canciones varen ser guardonats el darrer 15 de juny a la festa del vint-i-novè aniversari de la revista alandar.

El ritu es va tornar a repetir com manen els cànons alandarencs i el Col•legi Major Chaminade de Madrid va ser de nou el punt de trobada de lectors i lectores, amics i amigues d’alandar al començament de l’estiu. El motiu? El lliurament anual dels premis que concedeix aquesta revista que està a punt de complir 30 anys de vida. Ho va recordar Cristina Ruiz, directora de la revista en què, segons va dir en el seu discurs de benvinguda, «no volem ser mestres de la vostra fe, sinó servidors i servidores de la vostra alegria. Al servei d’aquesta alegria és al que ens volem dedicar avui i això és el que cerquem en cada edició d’alandar, una revista que fabriquem amb esforç i afecte la gent que formem la família alandarenca. Una tribu extensa i plural que neix al Consell de Redacció, transita per l’equip d’administració i publicitat, recull les idees dels i de les col•laboradores, per desembocar en el ric oceà dels que ens llegiu cada mes «.

Cristina va repassar l’any transcorregut des de l’última entrega dels premis i va recordar, entre altres notícies publicades per la revista, les condicions infrahumanes dels Centres d’Internament d’Estrangers, les retallades de serveis públics «que serveixen per retallar drets humans i ciutadans» i alguns assumptes eclesials com ara la censura a Torres Queiruga o la postura del Vaticà davant la conferència de religioses dels EUA. Cristina va recordar les paraules de Joan Zapatero: «hem optat per apartar la mirada de Roma per tornar-la a posar molt fixament en l’Evangeli». La directora ha afegit que «l’opció prioritària envers les persones més desvalgudes és una de les grans virtuts d’aquesta família plural, santa i pecadora: l’Església. Moltes persones i organitzacions ho demostren cada dia i avui, en aquesta cerimònia, anem a reconèixer diverses d’elles».

Prèviament, va recordar que en el camp de les xarxes socials, alandar està veient alguns fruits: hi ha més presència a Twitter (http://twitter.com/alandar) i Facebook (http://www.facebook.com/revista.alandar), augmenta el nombre de visites al web de la revista i les subscripcions digitals pugen mica en mica. També s’ha iniciat una edició digital en català i a la tardor es farà una presentació de la revista a Barcelona. Va subratllar, a més, la pertinença de la revista a Redes Cristianas i el suport a la iniciativa de l’Asamblea Universal del Pueblo Cristiano.

Dones emprenedores

pag6-7_informe2_web-4.jpg

Les dones del projecte Abriendo mundos van rebre una menció especial en el lliurament de premis. Belén de la Banda, del consell de redacció d’alandar, va presentar aquesta iniciativa d’un grup de dones llatinoamericanes que es dediquen al servei domèstic i entraren en contacte amb l’associació Pueblos Unidos. Han creat una cooperativa multiservei i, segons Donatilda Gamarra: «no s’ha de tenir por a la crisi. No és una qüestió només de protesta, també de proposta».

Donatilda, peruana, va recordar els seus temps a Villa El Salvador i la figura de M. Elena Moyano: «organització, unitat, solidaritat… Això va ser molt important per a nosaltres. En un desert on només hi havia escorpins i sorra vàrem aixecar un projecte de vida. Vàrem descobrir que som persones, que tenim drets i que estimem la nostra llibertat». Al seu costat van pujar a l’escenari a recollir el premi Verónica Vargas i Catalina Vila, que varen compartir les seves experiències en el projecte.

Un home del concili

pag6-7_informe3_jlpalas_web-3.jpg

El lliurament del premi a Juan Martín Velasco va ser un reconeixement a un servidor de l’Evangeli que ha posat tot el seu amplíssim treball intel•lectual al servei de l’Església. A la pregunta d’Ana Bou sobre els seus premis, va respondre -divertit- que no n’havia rebut cap d’anterior, a excepció dels que li van donar en temps de la catequesi: «Per a mi va ser una sorpresa quan em van avisar. He buscat i no trobo cap raó per a aquest premi, llevat de la simpatia del consell de redacció, que mai agrairé prou».

Martín Velasco va reconèixer que ha tingut molta sort a la vida perquè sempre es va encarregar de coses que li agradava fer. Va repassar els seus anys a la delegació diocesana en què s’ocupava dels i de les emigrants espanyols: «Recordo un col•legi per als fills dels emigrants que es quedaven. Durant un cert temps celebrava la missa amb aquells nens de 5 a 13 anys. Va ser del millor que he fet».

Després Martín Velasco va evocar el seu temps com a responsable del Seminario de Madrid, sis anys amb Tarancón i quatre amb Suquía: «Fou una època esplèndida, vàrem tirar endavant un projecte molt interessant. Ens vàrem proposar formar els seminaristes com a persones al servei de l’Església, no com a clergues. Els nois vivien en contacte amb les comunitats cristianes, amb la vida diària. Si d’alguna cosa n’estic orgullós, és dels sacerdots que van sortir en aquella època «.

El premiat també va recordar una altra de les seves ocupacions, potser per la que ha estat més conegut pels que llegeixen alandar i senten amistat envers aquesta revista: els seus 16 anys al capdavant de l’Instituto de Pastoral. «Em vaig proposar treballar-hi perquè, des de l’Instituto de Pastoral, el Concili Vaticà II fos rebut i acollit a Espanya. Jo no sé dirigir, però els companys i professors d’aquell temps m’ho van posar molt fàcil. El concili va suposar una veritable revolució espiritual, va ser una alenada de l’Esperit, una nova Pentecosta i això va durar fins al final del pontificat de Pau VI. A Espanya, fins que Gabino Díaz Merchán va deixar la Conferència Episcopal. Després es va atribuir al concili el que no li corresponia, com ara la crisi religiosa, el tema de les vocacions, etc. i es va considerar que per fer front a això calia tapar el concili. Afortunadament, encara queden fruits d’allò. Alandar i moltes comunitats segueixen sent fruit del Concili. Cal seguir tenint esperança i posar menys energia a criticar i més a construir Església «.

Martín Velasco es va aturar un moment en la crisi actual de la qual ha dit que «té els seus orígens quan es posa l’econòmic al centre de l’escala de valors. Quan ha passat això, ja no hi ha vida humana digna. Potser és la d’ara una bona ocasió per començar d’una altra manera i que l’economia es posi al servei de l’home. Mentrestant, cal atendre el dolor de tanta gent que està patint l’angoixa d’arribar a final de mes. Veig que l’Església està ajudant molt però no que denunciï les raons de la crisi».

Carmelites de la realitat

pag6-7_informe4_web-4.jpg

Dues comunitats de Carmelites de la Caritat de Vedruna -les de Suerte de Saavedra (Badajoz) i les de Ceuta-, varen rebre juntes un altre dels premis alandar. José Luis Palacios les va presentar com a «dones lliurades als més desfavorits». Paloma Castro va recordar Joaquima de Vedruna com una dona molt oberta a la realitat i que es va saltar les lleis de l’època per educar les dones. Per la seva banda, Neus Aguadero, una altra de les germanes de la comunitat de Suerte de Saavedra, va posar l’èmfasi en que el més important per a aquest grup de germanes carmelites és estar properes a la gent i a les seves necessitats, viure amb familiaritat i plorar o riure amb el veí que arriba i que sempre se sent acollit. La gent amb la que ens trobem humanitza la nostra vida, ens ajuda a fer Església i a construir el Regne «.
pag6-7_informe5_web-4.jpg
A Ceuta, les vedrunes treballen amb immigrants que arriben amb la intenció, la majoria d’ells, de fer un salt a la península. Des d’allà van viatjar a recollir el premi Paula Diumenge, Regina Serreno i Cande Gutiérrez, les quals van compartir un xic del seu dia a dia. «Vivim en una casa prestada per les adoratrius i que arreglem amb ajuda dels nens del carrer i dels immigrants. A casa procurem acollir tothom. Recordo com al principi venien a qualsevol hora escapant de la policia. Tenim classes d’espanyol, activitats esportives i recreatives perquè es familiaritzin amb l’idioma, etc. Volem ser un refugi d’esperança i d’ànim, tot i que per a molts Ceuta és una petita presó de la qual volen escapar per anar a la península i pateixen una pressió psicològica molt forta de veure l’estret i la costa tan a prop i tan lluny».
pag6-7_informe10_web-3.jpg
Sobre l’experiència amb aquest món de la immigració, les germanes van recordar que «l’important és la persona, tan se val la religió, la raça o la ideologia. Som germans per ser fills de Déu. Per a nosaltres viure a Ceuta és una gràcia de Déu perquè les persones amb les que treballem són mediació de Déu i ens transmeten la força per caminar i per seguir endavant. No tenim problemes per viure la fe perquè a Ceuta comprovem que els miracles són possibles «.

De la vida a la música

pag6-7_informe6_web-4.jpg

El tercer premi alandar el va rebre el projecte Fábrica de canciones, dut a terme a la Fundación Rais i dirigit pel cantautor Rafa Sánchez. Un grup de persones sense llar ha participat en aquesta iniciativa i ha gravat un disc que sortirà aquesta tardor. Són cançons fetes per a ells i elles en què es reflecteix la seva vida i la manera que tenen de veure el món.

Amparo, una de les integrants del grup, va explicar la seva experiència i com, al principi, es negava a participar en el taller «fins que vaig arribar una tarda farta del món i de veure com la gent em menyspreava i em vaig dir: o m’hi uneixo o m’enfonso. Des d’aleshores ja no puc deixar d’anar-hi. La gent del carrer som el que ningú vol veure i m’alegra haver compartit aquest temps amb Rafa i haver fet altres coses».

Un altre participant del taller, Mariano, va reconèixer que anteriorment havia tingut una vida normal i que tot d’una es va trobar vivint al carrer i la invitació de Rafa havia canviat la percepció que té de la seva vida: «això és un crit a la vida per dir que som persones, que som humans. No tenim por de posar-nos davant d’un micròfon o d’una càmera i dir-ho». Al costat d’Amparo, Mariano i Rafa, van recollir el premi dos participants més del projecte, la Toño i la Rocío.
pag6-7_informe9_web-2.jpg
El grup de Fábrica de canciones va regalar a la revista i als amics reunits al Chaminade una cançó titulada «Alandar». La van cantar, a més del seu single i d’un parell de temes afegits i amb aquest bon ambient es va tancar la trobada anual de la família alandarenca, la qual pretén fer d’aquesta publicació, en paraules de la seva directora, «una casa comuna amb vistes a l’Evangeli» .

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.