«Les víctimes de desaparicions forçades a Colòmbia són mers objectes»

  • por

pag24_personal1_web-28.jpgEl 30 d’agost de 1987 havia de ser un dia inoblidable per Andrea Torres Baptista perquè, amb el seu cosí Eric, anava a rebre el baptisme i la primera comunió. Efectivament, aquesta data la recordarà sempre però per un altre fet: la desaparició forçada de la seva tia Nydia Erika Baptista. Gairebé 30 anys després, Andrea és la responsable del departament jurídic de la colombiana Fundació Nydia Erika Baptista, que treballa per la defensa dels drets de les víctimes de desaparicions, per la veritat, per la justícia, perquè la impunitat no cobreixi les conseqüències d’un conflicte que ja dura 50 anys. Recolzada per l’organització Brigades Internacionals de Pau (PBI, segons les seves sigles angleses) ha visitat Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Espanya perquè la comunitat internacional sàpiga el que passa avui a Colòmbia.

Les desaparicions forçades segueixen sent una realitat a Colòmbia?

Malgrat el que es pugui creure, aquest és un fenomen que persisteix a Colòmbia. El 2014 es van reportar 93 desaparicions forçades d’homes i 33 de dones. Això es produeix quan s’inicien les negociacions amb la vista posada a un procés de pau.

Hi ha amenaces prèvies, seguiments, extorsions?

Hi ha diferents contextos i patrons. En el cas de líders gairebé sempre estan precedides d’amenaces, seguiments, assenyalaments, però amb la gent humil, sumida en una immensa pobresa, que no participa en el conflicte, són sorprenents. Hi ha diferents patrons, però sempre les mateixes ànsies d’exterminar qui pensa diferent.

Qui són els autors?

A les nostres investigacions hem establert que els autors, majoritàriament, són agents de la força pública, agents de l’Estat. També grups paramilitars. Ara es diuen d’altres maneres -Bandes criminals, bandes emergents, àguiles negres-, però continuen operant a Colòmbia. La llei de Justícia i Pau que es va aplicar fa vuit anys no va ser efectiva per oferir un marc de veritat i de reparació a les víctimes. Aquest any sortiran de la presó 150 paramilitars, però en no haver estat sotmesos a cap resocialització seguiran fent l’únic que saben fer: matar.

Qui els finança?

Segons investigacions i processos judicials que han tocat una mica el fons d’aquest tema, estableixen que hi ha agents polítics i empresaris amb interessos en recursos naturals. Tot això amb la col•laboració de membres de la força pública i militars.

Davant d’aquesta situació, què està fent l’Estat?

L’Estat no està fent res. No reconeix que els grups paramilitars segueixen existint, tot defensant que tots es van desmobilitzar i que és una història del passat. Aquesta manca de voluntat fa invisibles les greus violacions que es cometen. La Justícia tampoc no fa res. Durant aquests vuit anys amb prou feines hi ha tretze sentències, set d’elles en ferm i la resta recorregudes. Realment no hi ha ni justícia ni veritat.

A què li sona “impunitat”?

Em sona a falta de voluntat, de lliurar la veritat a les víctimes del conflicte armat, de sancionar les violacions dels drets humans, de garantir que aquestes conductes greus no es repeteixin, donar exemple a la societat que ningú pot prendre per la seva pròpia mà la vida d’una altra persona, torturar, agredir la seva família, maltractar la seva dignitat …

Què són les víctimes per a l’Estat?

Senzillament són objectes, que es treuen i es posen segons convé. Els donen protagonisme quan és necessari per al Govern mostrar davant la societat i davant el món que estan sent tingudes en compte. Però en el fons són les més oblidades, les que han hagut de suportar les conseqüències del conflicte armat que ha tingut Colòmbia durant més de 50 anys.

Quina és avui la situació de respecte als drets humans al seu país?

La situació és més greu que abans. Existeix a nivell internacional la idea que, pel fet d’haver-hi unes converses amb la vista posada en un procés de pau ja no passa res, que la violació dels drets humans és una cosa del passat. Aquestes violacions estan envoltades per una impunitat molt sofisticada, perquè encara que Colòmbia ha ratificat tots els tractats internacionals i té una legislació més àmplia que qualsevol país del món, en la pràctica les lleis no es compleixen. A això cal afegir la negativa de l’Estat a reconèixer la seva responsabilitat.

pag24_personal2_web-32.jpgEls defensors dels drets són un destorb?

Sí, perquè denunciem, critiquem i expliquem la realitat que es pretén amagar en el marc de les converses de pau a l’Havana, així com la perfecció que volen presentar el president Juan Manuel Santos i els seus assessors.

Quina avaluació fa de les converses a L’Havana?

He de reconèixer que és un fet històric per a Colòmbia. Tots somiem amb la pau, però sento que ara mateix no està sent un procés transparent. Tinc la sensació que la pau s’està discutint en les altes cúpules i no en un procés participatiu. Em temo que això ens porti a repetir històries com ara les de Guatemala i El Salvador, on el post conflicte va ser pitjor que el mateix conflicte.

Però la Fundació Nydia Erika Baptista hi ha estat participant.

Per a nosaltres ha estat una oportunitat única. Dos dels nostres membres van participar en totes dues primeres delegacions. En la primera va viatjar la meva mare -Janeth Baptista- i en la segona una jove de la nostra escola de lideratge, Nancy Galarraga, que el 2001 va patir la desaparició dels seus quatre germans, d’entre 13 i 19 anys. Ambdues van portar a L’Havana una proposta consensuada per més de 20 organitzacions. La primera es realitzà en el marc de la Comissió de la Veritat, que pretenia que les parts en conflicte lliuressin tota la informació sobre el parador dels desapareguts i les circumstàncies dels fets. La segona fou sobre els mecanismes de verificació per a la recerca i identificació de desapareguts. Allà hi són.

Està prevista la creació d’un ministeri pel post conflicte?

És una de les projeccions de les converses de pau. El president Santos parla contínuament del post conflicte quan encara estem immersos en ell. Un cas paradigmàtic és l’ocorregut al municipi de Buenaventura, on l’any passat es van denunciar 44 desaparicions. És una zona en la que a la gent que desapareix es portada a “cases de piqui”, que es diuen així perquè allà les esquarteren vives. Això està passant ara.

Vostè té por?

No, ja no tinc por. L’única situació que em fa sentir por és quan les amenaces “toquen” els meus fills, de 8 i 14 anys. Vaig tenir por fa molts anys, però sento que la tasca que faig és un deure cap a Nydia Erika Baptista i les societats futures, perquè aquesta història no es torni a repetir en cap altra família colombiana.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.