En la recent cimera sobre el clima celebrada a la ciutat sudafricana de Durban es posà de manifest que cada any moren unes 350.000 persones com a conseqüència dels desastres produïts per la crisi climàtica. La majoria d’aquesta esgarrifosa xifra són dones, nens i nenes petites. Tothom, més o menys, sap com ha acabat aquesta conferència.
Una ràpida deducció de la citada quantitat ens portaria a pensar que les dones són més vulnerables a aquest tipus de situacions, també a la pobresa o a la violència. Però la Teresa Munguía, assessora del PNUD i experta en medi ambient i enfocament de gènere, fa immediatament una acotació a aquesta deducció assenyalant que “efectivament, moltes vegades es diu que les dones són víctimes de l’impacte ambiental, de la pobresa o de la marginalitat i pel mateix són vulnerables, però les dones com a tal no són vulnerables, són les condicions de vida que tenen les que apropen aquesta vulnerabilitat, perquè no varen desenvolupar habilitats i capacitats per a poder esmunyir-se d’aquest impacte ambiental”.
Parlar amb la mexicana Teresa Munguía suposa rebre una constant lliçó sobre degradació ambiental, gènere, amenaces humanes i molts temes més, cosa d’altra banda lògica tenint en compte que és professora a la Universitat de Yucatán on, a més, desenvolupa una àmplia tasca d’implicada assessoria en tots aquells temes vinculats a la promoció de la dona. Aquí també torna a fer una acotació indicant que “quan parlem d’enfocament de gènere no parlem de dones, sinó que implica analitzar quines són les construccions socioculturals que hi ha en relació a com ens hem format les dones i els homes des de les relacions familiars, educatives, polítiques… que a la fi determinen els rols de comportament diversos i que han desembocat en la desigualtat que existeix entre dones i homes”.
Presa de decisions
La bretxa de gènere es dóna perquè moltes dones viuen la marginalitat en termes d’accés a la presa de decisions, a la terra, en l’ús dels recursos naturals. Reconeix la Teresa que en el seu país hi ha comunitats en les que les dones han pogut tenir un procés d’empoderament molt fort i han estat líders, però en d’altres segueixen sense poder sortir de casa per a formar part, per exemple, de l’assemblea comunitària. Sap que ha de passar temps per a acabar amb aquesta bretxa, però assegura que “ha d’haver-hi un procés d’empoderament fort per a què les dones prenguin la decisió sobre què volen fer de la seva vida, què volen fer en el territori en el que estan assentades, i fins i tot què volen en la seva relació amb el marit, amb la comunitat, amb els fills i filles”. En aquest sentit assenyala que “la concepció de cap de família s’ha de transformar”.
La Teresa Munguía, junt amb la Inés Marcelina Shiguango, presidenta de la comunitat Yawari, a l’Ecuador, han estat a Espanya impartint una sèrie de conferències i xerrades sobre medi ambient i gènere, gràcies a la invitació de la FONGDCAM (Federació d’Organitzacions No Governamentals de la Comunitat de Madrid) i la Fundació IPADE.
La Teresa Munguía també és experta i professional de tot el que implica disseny en comunicació gràfica. Vol donar visibilitat al treball que s’està realitzant per a cercar la sostenibilitat en el maneig, l’ús, l’accés i l’impacte en els recursos naturals, perquè la degradació ambiental està provocada per les condicions en les què desenvolupem moltes de les activitats, però també pel consum i la producció en les que estem assentats i assentades. “El que impacta fortament –assegura la Teresa- és el model de desenvolupament i econòmic. I aquest no es posa en qüestió. El que es posa en qüestió és veure quantes emissions baixarem, com ens adaptarem a tots els canvis que ens vénen a sobre. Ni hi ha, ni es planteja, una política que estableixi noves relacions internacionals de poder. Mentre l’estructura segueixi jerarquitzada no podrem parlar d’un model de desenvolupament participatiu, endogen i horitzontal”.
En aquest sentit, cal indicar que un dels reptes als que s’ha de fer front és com plantar cara a la pobresa i a la degradació ambiental, tenint en compte la complexitat per a atendre els problemes que existeixen en una determinada comunitat o territori, com són que les dones no tenen dret a la terra, les relacions de poder, la impossibilitat de prendre decisions, la manca d’accés als recursos naturals i un llarg etcètera. La Teresa assenyala que molta gent del territori maya en el que treballa li diu que la pobresa per a aquell (es refereix al ciutadà del nord) és no tenir diners. Però la pobresa per a aquesta gent és no tenir informació, no saber que els químics que els porten per a sembrar una “millor” papaia està generant malalties i dependències. “Aqueses condicions han de transformar-se des de la consciència crítica de com ens ha impactat l’actual model econòmic i enfortir la nostra millor forma de vida”, afirma Munguía.
Cooperació internacional
Quan es planteja la qüestió sobre com és la cooperació internacional en l’àrea d’enfocament de gènere, la Teresa Munguía no dubta en afirmar que “en moltes ocasions segueix havent-hi una relació de poder, imposant temes que no són ni els més importants ni els més interessants per les beneficiàries”. Afegeix que “es dóna suport amb una visió noble però sense adonar-se’n que hi ha una actitud de superioritat. Ha d’haver-hi una obertura humil i de respecte per a comprendre les necessitats i les dinàmiques que es viuen en el territori de treball”.
Pel que fa a les polítiques públiques sobre l’enfocament de gènere, són tan diverses com les persones que han de decidir. S’impliquen els qui tenen voluntat política de fer-ho. Munguía reconeix que a Mèxic, per exemple, hi ha avanços, “però no els que haurien de ser pels acords signats en les convencions internacionals, com Beijing o Rio, per a posar èmfasi en les desigualtats de les dones en l’aspecte social i en l’accés als recursos naturals”.
