«La igualtat és la base del desenvolupament en plenitud de tota la humanitat»

Dona, feminista, lesbiana, cristiana i ésser humana, com diu el tuit que vaig piular el passat dia 26 d’abril amb motiu del Dia Internacional per la Visibilitat Lèsbica. Així em defineixo. Els meus armaris amb prou feines tenen roba, però sí molts records de totes les experiències que m’han marcat.

La primera i de més calatge, sense cap mena de dubte, va ser quan vaig sentir que m’agradava una dona. Encara que ràpid va passar a segon pla: la va superar el dolor que vaig veure al meu voltant quan aquelles desinformades docents van decidir que el meu era un cas de «sexualitat desviada» i que havia d’abandonar el col·legi. Tenia dotze anys.

A partir d’aquest moment la meva vida va esdevenir una recerca constant de respostes. Però també va créixer en mi un autèntic radar davant les injustícies, el mateix que m’ha portat fins al compromís assossegat i ferm del moment actual d’aquests 47 anys que acabo d’acomplir.

Una recerca que em va portar a viure experiències molt enriquidores. Des d’aquella al monestir de les Clarisses a Oñati (Guipúscoa), les activitats amb les Mercedàries Missioneres de Bérriz, el treball a la parròquia del meu barri, fins al posicionament polític contrari a tota forma de violència en un Bilbao que, aleshores, començava a veure com la ciutadania es mobilitzava davant de tants assassinats. Gest per la Pau va quallar davant els meus ulls al costat dels silencis de moltes persones que cada setmana mostràvem la nostra repulsa al centre de la ciutat durant mitja hora -que en dèiem-«de silenci per la pau».

No vaig trobar totes les respostes, però sí que vaig viure l’experiència d’un Déu, Pare, Mare o tot el contrari -com acostumo a dir, perquè qui sap del sexe dels àngels- que només em convidava a que fos jo mateixa, a que visqués en coherència amb el meu ésser interior. No era estrany; la lectura dels evangelis em mostrava un Jesús de Natzaret coherent fins a la mort.

I així ho vaig fer. De la militància per la pau vaig passar a la que dóna la coherència interior: divuit anys amb una dona com a parella, sense armaris, sense cartells i amb el llenguatge dels gestos com a únic instrument d’inserció social en donen fe.

Però quan no hi ha més referents que els individus socialitzats en «allò correcte» que mostra (imposa) la societat, tendim per inèrcia a imitar-los; encara més si ha costat tant aconseguir el respecte, en aquest món de «persones normals».

Malgrat vaig trobar algunes respostes, seguiren arribant preguntes. Ho tenia tot, però també una sensació -cada vegada més gran- d’estar sent de nou incoherent amb mi mateixa. I vaig tornar a indagar, ara, en el malestar que subjeia a la meva aparent felicitat.

Quan va passar el càncer no vaig haver d’esforçar-me massa més. Tot es va tornar relatiu i vaig començar a veure només allò important. El suport familiar, el de la meva ex parella, les amigues, veure que podia caminar de nou, pujar a la muntanya… Vaig tornar a viure amb la consciència que era una segona oportunitat i amb l’absoluta certesa que no anava a desaprofitar-la.

Vaig reprendre la feina i vaig començar a veure coses que abans no veia. Els meus companys homes promocionaven, mentre que les dones seguíem en els mateixos llocs any rere any en igualtat de titulació i experiència. El malestar creixia i jo ja no era la mateixa.

Fins que va arribar la crisi i el meu radar anti injustícies es va tornar boig. Em vaig apuntar a l’Escola de Formació de Gènere on-line de la Diputació de Còrdova. Dos anys més tard, la meva consciència feminista, de justícia social, va començar a molestar en una organització empresarial que buscava únicament els majors beneficis amb la menor inversió i en un sector fortament masculinitzat; era obvi que jo sobrava.

I així vaig arribar al feminisme, a l’aposta per la igualtat de drets i oportunitats de desenvolupament per a totes les persones. Aquí vaig trobar les respostes que em faltaven i és on va començar aquesta segona oportunitat: el trencaclosques estava complet.

Treballar per un món habitable per a tots i per a totes és l’ideal que m’encoratja cada dia. La igualtat com a base del desenvolupament en plenitud de tota la humanitat, com l’únic principi que garanteix realment la vida present i futura.

Amartya Sen concep el desenvolupament com un procés integrat d’expansió de les llibertats fonamentals entre les que la igualtat -el dret a la no discriminació- és clau perquè, sense aquesta, cap de les altres és possible. Igualtat, equitat i desenvolupament sostenible són conceptes interdependents els uns dels altres, inseparables i irrenunciables.

El meu compromís ha cristal·litzat amb força, a més d’en altres organitzacions, dins de la PPiiNA (Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció). Reivindiquem permisos parentals iguals, intransferibles i remunerats al cent per cent per a ambdós progenitors, independentment del sexe, orientació sexual i identitat de gènere que tinguin. La legislació actual (16 setmanes per a les mares i dos per als pares) dissenya una societat d’homes independents econòmicament (sustentadors) i de dones dependents econòmicament d’ells (reproductores i cuidadores)-fins que s’acaba l’amor, és clar-, impedint que aquestes tinguin una vida laboral i post laboral en igualtat d’oportunitats.

A la PPiiNA m’ocupo fonamentalment de la dinamització a les xarxes socials, apassionant quan creus fermament en això. Som un grup que aposta per la socialització del coneixement, el que ens permet combinar les tasques segons la disponibilitat de cadascú.

Si aconseguim desfer els rols de gènere tradicionals que instal·len la desigualtat entre dones i homes, fruit del desigual repartiment del treball que imposen les nostres societats, si aconseguim que els homes s’involucrin en la cura de les seves filles i fills, si aconseguim que canviï l’ADN sòcio-emocional d’uns i altres -com diu Evangelina García Prince-, si aconseguim percebre les nostres vides en equivalència humana, llavors l’evolució de l’espècie estarà assegurada.

Déu va voler que en mi fos així. I ho vaig sentir. Tant de bo que els que diuen representar-lo, allà en les altes esferes eclesiàstiques, també ho escoltin: Ga 3, 28 «Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist».