«L’Església té por al canvi perquè afecta la seva pròpia estructura»

Fa anys, intel·lectuals i estudiosos socials pronosticaven la desaparició de les religions en les anomenades societats avançades. No sembla que el temps els hagi donat tota la raó, encara que la secularització continua avançant, potser més aviat per la manca de coherència entre el que es proposa i el que es viu. El retorn al sagrat, l’aparició dels fonamentalismes, els nous moviments religiosos, les diverses formes d’espiritualitat, són fenòmens que cal analitzar. Per això és potser ara el moment de la fenomenologia de la religió, una ciència que «vol comprendre com funciona l’ésser humà religiós. Hem d’anar més enllà del pensament generalitzat que la religió és una determinada dogmàtica, recolzada per una sèrie d’estructures més o menys organitzades».

Qui així s’expressa és José María (Txema) Pérez – Soba, laic de 44 anys, casat amb la teòloga Silvia Martínez Cano, pare de quatre fills. De formació marista, es va doctorar en història a la Universitat Complutense amb una tesi que es fonamentava en la fenomenologia, cosa que ningú no havia fet fins aleshores. «No vaig ser un pioner en aquest camp acadèmic ‘civil’, perquè l’intent es va finalitzar amb mi», assegura en Chema. Avui és professor de fenomenologia de la religió a l’Escola Universitària Cardenal Cisneros, d’Alcalá d’Henares, a l’Institut Superior de Pastoral, així com autor de diversos llibres per a l’ensenyament de religió en col•legis i instituts.

Vivim més un fenomen espiritual que no pas religiós?

Quan parlem d’espiritualitat contraposada a la religió, tinc la sensació que el que proposem és una religió diferent al que entenem tradicionalment com a religió. En el fons, una religió és la trobada amb un misteri que es considera salvífic, plenari, alliberador, que es viu a través d’un seguit de mediacions -oració, meditació, llocs, llibres sagrats, poemes, expressions, danses. L’espiritualitat és també la trobada amb un misteri. El misteri ha de ser Déu? No. Aquí està el budisme, que no té cap déu. En aquesta dicotomia religió-espiritualitat, el que hi ha en el fons és el desig de separar-se d’estructures religioses que per a molts ja no funcionen i d’aconseguir-ne unes de noves, més acords amb la modernitat.

Llavors, estem davant d’una religió a la carta?

Estem parlant d’una religió pluralizada. Abans ens deien quin era el sentit de la nostra vida, què es podia esperar, què s’havia de fer. Avui no. Cadascú ha de cercar el sentit de la seva existència. Jo puc triar el camí que em planteja una religió, la catòlica per exemple, però aquest camí no és igual per a tothom. Per això, quan els bisbes es desesperen per la denominada religió a la carta no entenen que el que estem vivint és un fenomen de pluralització absoluta.

Aquestes opcions arriben a confondre la persona cristiana?

Jo diria que hi ha qui prefereix un pack únic, en el que es digui el que cal fer. És molt més tranquil perquè no obliga a pensar, ni a cercar. Això sí, podem caure en el fonamentalisme. El liberal, el que busca, ha d’estar constantment rellegint la identitat, la creença, apostant cada dia… Ja no és la societat la que ens diu » ets creient», sinó que ets tu mateix qui aposta per la creença. També es pot negar la pluralitat, però recordaria les paraules de Joan XXIII en el discurs d’inauguració del Concili Vaticà II: «Ai dels profetes de calamitats que no veuen més que maldat en la modernitat, perquè no creuen en Déu!».

Però l’estructura eclesial està més per marcar el que cal fer que per la llibertat.

Quan la institució veu el que s’esdevé, no llegeix correctament la situació. Té por, perquè estem parlant d’un canvi molt potent, ja que es tracta de canviar la mentalitat i la pròpia estructura. La velocitat és tan gran que la institució perd pistonada i no accepta el canvi. La majoria dels moviments catòlics són conservadors. Que li ho diguin a Benet XVI, que el que es troba a la cúria no és una disputa entre catòlics conservadors i liberals, sinó entre grups tots ells conservadors.

La religió, fora o dins de les aules escolars?

M’agradaria que aquest debat es fes des d’una anàlisi global, no des d’una ideològica. La realitat és que a ningú li preocupa res. Es tracta que els joves aprenguin a construir el sentit de la seva vida lliurement. Aquest ha de ser el debat. Si partíssim d’aquí, és possible que arribéssim a un consens i trobéssim alternatives més raonables per a tothom, tal i com succeeix en altres països.

Per què no té cabuda aquest diàleg al nostre país?

Perquè en el pla del religiós, a Espanya seguim entre la teologia dogmàtica dura i l’anticlericalisme. Són dos fenòmens que no tenen res a veure entre sí, però són l’herència de 40 anys de nacionalcatolicisme, que encara no s’ha esborrat. Enmig no hi ha res, perquè ningú no fa una anàlisi de la religió. Aquí prenem partit a favor o en contra. En el primer cas és per donar suport al cristianisme catòlic, apostòlic i romà més tradicional; en el segon és per desqualificar tota institució religiosa. Ens trobem davant d’un desastre.

L’Església necessita una catarsi?

El Vaticà II reconeix que totes les persones tenim la mateixa dignitat i la mateixa crida a la santedat. Aquí hi ha un profund canvi de mentalitat. És a dir, el fidel té experiència de Déu i en ell està parlant l’ Esperit. Per això, el sacerdot està per acompanyar-lo i servir-lo en el que Déu ha posat en aquesta persona. Quan el papa Francesc diu que el pastor ha de fer olor d’ovella, el que està indicant és que l’escolti, que el pastor ha de donar la vida per a ella, no com ha de portar el bastó.

Aquest canvi es pot produir amb el papa Francesc?

El papa té la seva funció, no és Déu. El canvi depèn de nosaltres, de generar espais de diàleg dins de l’Església que ens permetin comprendre’ns i no espantar-nos mútuament. És així de senzill i així de complicat, perquè la pluralitat eclesial la vivim en guetos. Cal proclamar un diàleg intraeclesial.