«Els catòlics freqüenten poc els temples, se’ls ha de buscar fora per compartir la seva fe»

Hi ha dones en l’àmbit de la teologia i el compromís cristià el nom de les quals destaca i dóna esperança al nostre país. És el cas d’Isabel Gómez-Acebo, amb una llarga trajectòria de treball tant a l’àmbit teològic i feminista com al de les entitats que ajuden les persones que pateixen, com ara la Fundació Sagrada Família, que dirigeix en l’actualitat. Isabel va presentar recentment el llibre Francisco, el pañero de Asís i, amb aquesta excusa, hem xerrat amb ella per aprofundir en la seva trajectòria personal.

Qui és la Isabel Gómez-Acebo?

Em vaig casar molt jove i vaig tenir un marit i uns fills meravellosos que em van fer retardar la meva primera carrera, ciències polítiques, perquè estudiava al parc i vaig poder anar poc a classe. Quan la petita es va quedar a dinar a l’escola em vaig sentir més lliure i, acabada la llicenciatura anterior, vaig començar a estudiar teologia, ja que els matins eren meus. M’ha agradat sempre llegir i estudiar i he tingut ajuda a casa, el que m’ha permès seguir aquestes aficions.

Dona, mare de sis fills i de no sé quants néts, fundadora de l’Associació de Teòlogues, entre moltes altres coses. Com veu les dones teòlogues enmig d’un món teològic gairebé copat per homes cèlibes?

Hi ha molta diferència entre les dones teòlogues del món anglosaxó i les dels països llatins. En les primeres hi ha una tradició consolidada per la qual la teologia s’estudia en totes les universitats públiques i privades, la qual cosa obre una perspectiva laboral a l’ensenyament femení. També en aquestes nacions, de majoria protestant, les dones ordenades tenen accés a ser rectora o capellana, mentre que, al països catòlics, les sortides per a les teòlogues són mínimes, ja que només s’estudia la matèria a les universitats catòliques. He de dir que els jesuïtes fan un esforç en les seves per reclutar dones professores.

Quina ha estat la seva trajectòria intel·lectual des que va començar a fer teologia?

Jo vaig començar a estudiar teologia sense ser molt feminista, però al llarg de la carrera em vaig adonar que la teologia s’havia utilitzat per fonamentar, en nom de Déu i la seva revelació, la subordinació femenina. És una cosa que han fet totes les religions i que calia denunciar. El feminisme sempre està mal vist; atribueixen a totes les dones que ho defensen les polítiques que impulsen les radicals, el que és injust i no veritable. El que defensen les persones que són contràries, moltes vegades, són parcel·les de poder que no volen compartir amb nosaltres, encara que mai no ho reconeixeran.

El passat mes de setembre va ser convidada a un congrés de teologia a Portugal en què era l’única teòloga en una llista de ponents tots homes. Com se sent en aquest medi? Eren també homes la majoria del públic?

El públic en les conferències és sempre majoritàriament femení, com a les esglésies. Jo estava molt còmoda amb els meus companys homes, ja que sempre he estat envoltada d’homes: tenia cinc germans i jo era l’única dona. Tampoc em sembla que ells s’hi sentissin a disgust. Però crec -i així ho vaig dir- que una entre dotze no era una proporció correcta si es volia escoltar el geni femení, que és el que pretén el papa. Un altre problema és que ens criden per temes «femenins»: la faceta maternal de Déu, la nova Maria, la família…, quan hi ha moltes dones preparades en altres camps, com ara la història de l’Església, el dret canònic, l’ètica, l’espiritualitat… Cal reconèixer que una cosa semblant succeeix en la societat civil, on les dones copen el departament de personal o de relacions humanes tot i que, gràcies a Déu, va canviant. També canviarà en la teologia.

Vostè ha estat exercint com a teòloga a la Universitat Pontifícia Comillas. És això una prova d’estar reconeguda dins la institució o cal pagar el preu de deixar de dir moltes coses que no són, com es diu, «política o eclesiàsticament correctes»?

Jo no vaig tenir cap condició a Comillas. És clar que jo explicava introducció a la Sagrada Escriptura, que és una assignatura poc conflictiva. On m’han posat pegues és en les meves afirmacions sobre l’ordenació de les dones, encara que és un tema que cada dia em preocupa menys, perquè anirem a una desclericalització de l’Església. Veig que els catòlics freqüenten poc els temples i se’ls ha de buscar fora per compartir la seva fe, ja que les creences són molt difícils de conservar en soledat. Cal pertànyer a una comunitat i n’hi haurà per a l’estudi bíblic, per pregar, per celebrar dinars en comú… que seran liderades per la persona que el grup consideri més idònia. Com que hi ha pocs sacerdots, acabaran sent substituïts per persones no ordenades, homes o dones.

Acaba de presentar el llibre Francisco, el pañero de Asís, de la col·lecció Religió Digital, publicada per Khaf i ja va per la tercera edició. El seu entusiasme pel “pañero” d’Assís és anterior a la seva admiració pels gestos del papa Francesc?

He trigat a escriure aquest llibre tres anys perquè, perquè fos versemblant, havia de reflectir la vida del segle XIII, cosa que ignorava per complet. L’accés al pontificat d’un papa que ha escollit el nom de Francesc ajuda a l’interès per la figura del sant i… a la venda d’exemplars. Hem tingut molta sort en sortir en aquest moment, encara que jo sempre dic que la sort s’ha de buscar.

En algun moment ha definit Francesc d’Assís com a «poeta de Déu». Com és aquest Francesc que no coneixem i que ens intenta presentar? Quin és el seu llegat en l’actualitat?

Els ocellets, el llop, el cant del sol són contes preciosos, però que ennuvolen una mica la vida d’aquest home que va viure en una època que té alguna similitud amb la nostra. El comerç va enriquir la seva societat, però ho va fer de manera desigual, que és el que Francesc veia, posant-se a favor dels més desfavorits, fent-se pobre ell mateix. Criticava aquesta desigualtat, una crítica que afectava la jerarquia eclesiàstica perquè, com alguns prelats actuals, els sacerdots i els bisbes «no feien olor de ovella», sinó que estaven més propers als prínceps. Però tot això ho va fer amb un tarannà esperançador, sense acritud, cantant les meravelles de Déu per on passava; d’aquí la seva condició de poeta.

El llibre és una excepcional novel·la històrica. Per què Francesc d’ Assís?

No sé qui va dir que Francesc d’Assís és el cristià que més es va assemblar a Jesús de Natzaret. Novel·lar la seva vida li acosta a un nombre de persones que no llegirien mai una biografia del sant. Si els lectors són religiosos consolidaran la seva fe i si no ho són aprendran sobre l’època i sobre aquest italià la personalitat del qual forma part de la cultura occidental. Valia la pena fer l’esforç.