Les “Manuelas” teixeixen cada dia la llibertat de les dones

La història de les «Manuelas» podria començar com qualsevol conte tradicional. Hi havia una vegada fa 35 anys, quan una dotzena d’amigues de Lima, professionals i vinculades a l’esquerra, van reunir-se per questionar-se la seva vida personal, preocupades pel canvi que s’havia produït en el seu esdevenir diari un cop casades i amb fills. Totes sentien que havien perdut moltes coses de quan eren solteres: certa independència, la possibilitat de militar en moviments socials i polítics, participar en reivindicacions populars. També es qüestionaven un munt de coses sobre la situació de la dona a la política, a la feina, a la marginalitat, amb tot allò relacionat amb el seu propi cos…

Anaven passant les setmanes i els mesos fins arribar un moment en el què van pensar que havien de deixar de parlar d’elles mateixes i passar a l’acció. Era el temps de les invasions a Lima -Villa El Salvador, Comas, El Agustino, Villa María…-, de la irrupció de Sendero Luminoso, d’una despietada crisi econòmica, de les cuines populars. Era el temps en què la dona estava essent el recolzament d’una estructura econòmica i social que s’enfonsava. Per això, el grup d’amigues de Lima sentia que aquestes dones eren dignes d’admiració, que estaven fent història i que calia treballar per elles i amb elles. Així, al maig de 1978, van decidir crear el Moviment Manuela Ramos, amb l’objectiu d’assolir les millors condicions d’igualtat i d’equitat per a les dones. El nom d’aquesta organització no és el de cap heroïna, ni el d’una lideressa social o política, sinó un nom bonic -Manuela- i un cognom -Ramos-, el més repetit a la guia telefònica de la capital del Perú. Amb aquesta opció s’engloba a milions de dones «desconegudes» que cada dia, amb una labor callada, invisible, de vegades desautoritzada, intenten canviar el món sociopolític i familiar que les envolta.

Molt per fer

Alícia Villanueva, que recentment ha estat a Espanya, és una d’aquestes dotze fundadores del Moviment Manuela Ramos. Recorda amb senzillesa aquells anys, reconeixent que al Perú «s’ha avançat força en els drets de les dones gràcies a la lluita constant d’organitzacions feministes i de base en sectors populars, però encara queda molt per fer per a canviar determinades lleis que impedeixen que la dona decideixi per si mateixa». Ara, per exemple, està en marxa una important campanya de recollida de signatures perquè el Congrés legisli sobre el dret a l’avortament en cas de violació o en la visibilitat de la violència de gènere, de manera que es vegi com un delicte i no com un problema particular entre un home i una dona.

El Moviment Manuela Ramos funciona a Perú a nivell nacional -Lima, Puno, Ayacucho, Trujillo, Taporoto…-, amb la participació d’unes 70.000 dones al llarg d’aquests anys. La seva acció se centra en temes com ara els drets humans, els drets sexuals i reproductius, el dret a una vida sense violència, a la participació política i els drets econòmics.

Precisament, dins dels drets econòmics, des del Moviment s’està impulsant un projecte per a l’accés i la millora d’ingressos de dones artesanes quítxues i aimares a Puno, regió situada al sud del Perú, a una altitud de més de 4.000 metres, amb el llac Titicana com a enclavament conegut arreu del món i que fa de frontera amb Bolívia. Aquest projecte d’ajuda al desenvolupament està recolzat per l’ONG Economistes Sense Fronteres i per l’Institut Europeu de Disseny (IED), organitzacions que el darrer mes d’abril van portar al nostre país un grup d’artesanes (Isabel Acer Pacotina, Nancy Ticona maquera, Martha Ticona Mamani i Deomila Candia Mamani) per a que mostressin les seves habilitats teixint peces de tot tipus amb llana d’alpaca.

Isabel, Nancy, Martha i Deomila són quatre de les gairebé 2.500 dones de Puno que s’han format a la Casa de la Dona Artesana del Moviment Manuela Ramos. Segons Verónica Gálvez, coordinadora de la Casa, es tracta de «comercialitzar els productes realitzats per les dones per generar ingressos que els permetin una independència econòmica, de manera que aconsegueixin una major autonomia quan la seva realitat així ho requereixi». Cal tenir en compte que la majoria d’aquestes dones viuen en un nivell de pobresa i de pobresa extrema, fet que significa tenir uns ingressos que ni tan sols arriben a 200 nous sols.

Generació d’autoocupació

Quan hom observa, al mercat de Sant Fernando de Madrid, al castís carrer d’Emabajadores, la destresa de les dones teixint amb el ganxet i la llana, un se n’adona que un mecanisme com ara l’artesania ha servit per a generar la pròpia autoocupació. D’alguna manera, un percep que s’estan teixint la seva pròpia llibertat i la de tantes dones a les què, per la seva situació personal, els seria difícil arribar a un cert grau d’»apoderament” per a prendre decisions. Verónica Gálvez assegura que encara falta bastant per a aconseguir l’emancipació de la dona a Puno, «tot i que estem veient que, després d’un procés de sensibilització i capacitació, són moltes les que ja se senten capaces de decidir quan surten de casa, a quines reunions assisteixen o si tenen interès per participar en debats en els quals es plantegen els seus drets, des dels sexuals i reproductius fins als polítics». Aquestes artesanes són conegudes com a «Manuelas» i Verónica les defineix com «aquella dona que dia a dia treballa per canviar i millorar la situació de les dones, aconseguint així fer la seva pròpia història».

La conversa amb Verónica Gálvez va seguint tota mena de camins, des de la ruptura dels tabús en la societat rural fins a l’acceptació de molts homes de compartir les tasques domèstiques, passant per les 5.000 dones que a Puno es beneficien de microcrèdits o de les joves operadores de justícia, que treballen en la prevenció de la violència domèstica. Tenint clar que «els problemes que tenim les dones afecten pràcticament per igual a les que viuen a les zones urbanes o en les àrees rurals».

Mentrestant, continua la filigrana del ganxet entre els dits, «parint» una figura amb els colors vius -verd, vermell, blanc, blau, groc- dels cabdells que utilitzen les artesanes de Puno. És el moment de traslladar la ment al final dels contes tradicionals amb allò de «vet aquí un gat, vet aquí un gos…», només que, en el cas del Moviment Manuela Ramos, la història no ha acabat.