Las Patronas: vida lliurada a les vies del tren

La trobada amb Las Patronas produeix que a una se li trenquin tots els esquemes. Ens havien dit que calia ensenyar a pescar i no a donar el peix. Ens havien ensenyat que els projectes havien de tenir objectius verificables i avaluables, que calia anar fent seguiment a les persones beneficiàries, que eren necessaris estudis de risc, compromisos de les autoritats locals… I, de sobte, arriben elles -gent humil, gent de poble- i es posen, simplement, en marxa davant la realitat que se succeeix davant de casa seva. I el que fan és Evangeli en estat pur.

El tren passa pel seu poble -La Patrona, a Amatlán de los Reyes, districte de l’estat mexicà de Veracruz-, però no és un tren qualsevol, és La Bèstia: una màquina immensa sobre la qual viatgen cada dia centenars de persones emigrants. Provenen, sobretot, de països veïns, com ara Hondures, Guatemala o El Salvador i atravessen durant mesos Centreamèrica i Mèxic per arribar fins la frontera nord-americana.

Una mica d’arròs i fesols

Tot va començar el 1995 quan, en passar i veure-les des de dalt del tren, «els nois»-com elles els anomenen- van començar a dir: «Mare, tenim gana». Una d’elles, que tornava en aquell moment de la compra, li va donar a un noi la seva bossa de pa i el bric de llet que portava. A partir d’aquest moment van començar a qüestionar-se allò. «Aquesta gent que va al tren no és mexicana, perquè tenen un accent molt diferent al nostre» i es preguntaven d’on serien. «Per què no ens organitzem i els fem un lonchecito?».

Van preparar 30 bosses de menjar i, quan el següent tren va passar, es van posar al costat de la via per, sense que La Bèstia detingués la seva marxa, poder lliurar-les als nois. Ho van fer amb els seus propis i humils recursos: cadascuna va posar una cassola d’arròs i una cassola de fesols. I aquell lonche els va canviar la vida. «No sabíem que amb una cosa tan petita podíem ajudar tanta gent».

Van continuar amb 50 bosses, però venien més immigrants i no els arribava, així que van començar a recollir fruita a les finques i després van demanar ajuda als supermercats. Les van començar a anomenar «Las Patronas», pel nom del seu poble i per la labor d’assistència i protecció que realitzaven.

«Ens inculcaven molta por, ens deien que ens tancarien a la presó», explica una de les dones, Norma Romero, que recentment ha visitat Madrid amb l’objectiu de donar a conèixer el projecte i sensibilitzar sobre la realitat de la migració a Mèxic. En aquell moment l’ajuda a persones emigrants estava penada al país -avui en dia ja és legal- i els podien acusar d’un delicte penat entre tres i sis anys de presó. Però la por no els va fer retrocedir.

Així, a poc a poc, el projecte va anar creixent, es van anar implicant més dones de la família i del barri. Com ara Leonila Romero, qui també va visitar Madrid i que va compartir el seu procés personal en un acte a la parròquia de Santa Cristina, organitzat pel Moviment Cultural Cristià.

Un dia la seva tieta li va dir que necessitaven més mans, que necessitaven ajuda perquè el flux migratori estava augmentant. «La primera vegada que hi vaig anar el tren venia amb més de 200 persones», recorda Leonila «i no donàvem a l’abast». Llavors, al pas veloç del tren, va començar a donar les bosses sense mesurar la por a l’enorme màquina que passava pel seu costat. «Vaig rebre moltes benediccions i paraules d’agraïment de rostres que no tornaria a veure en la meva vida», explica. En aquell temps, Leonila era una adolescent que mai no s’havia preocupat per aquests temes i que vivia immersa en les preocupacions típiques de l’edat. Però l’experiència de compartir aquest aliment amb gent que no coneixia la va transformar: «Vaig sentir que abans havia estat perdent el temps «.

Actualment Leonila viu a Mèxic D.F., on treballa a l’oficina de la Dimensió de Mobilitat de l’Episcopat Mexicà, realitzant tasques de suport a emigrants i d’incidència política.

Una xarxa d’ajuda

L’empenta definitiva va arribar quan van establir contacte amb la Universitat de Monterrey i quan el bisbe Raúl Vera va decidir donar-los suport. Després va arribar el documental De nadie (Tin Dirdamal, 2005), que va fer que la història d’aquestes senzilles dones fos coneguda arreu del món. «Aquí es va veure el que estàvem fent i es va visibilitzar la situació d’aquests nois», recorden. Las Patronas han arribat a la Cambra de Diputats i al Senat per portar la realitat del que està passant a les fronteres del país.

D’aquesta manera han pogut anar ampliant la seva tasca i obrint albergs -fins tenir avui dia una xarxa de més de 60 hospedajes– en els quals s’allotgen temporalment aquelles persones que ho necessiten: emigrants que cauen del tren i es lesionen, persones que vénen malaltes o que pateixen extorsió i agressions durant el llarg viatge des del sud al nord de Mèxic. Els acompanyen a l’hospital si vénen lesionats i els curen amb els escassos mitjans de què disposen.

«Quan estan a la casa se’ls tracta com a família, com a germans». Després, quan ja estan recuperats, tornen a pujar al tren i continuen el seu camí. En marxar, de vegades els deixen cartes, dibuixos o cançons. «De vegades ens truquen per dir-nos que van creuar la frontera i que van arribar bé» i això és per a elles una gran alegria. Però la major part de les vegades no tornen a tenir notícies d’aquestes persones a les que allarguen la mà.

També es donen casos més durs, en els què una caiguda a les vies els provoca la mort i, quan això passa, si és al seu poble, Las Patronas reclamen el cos i li donen sepultura digna, ja que en la majoria dels casos resulta impossible contactar amb els familiars dels emigrants.

En aquest lliurament totalment desinteressat ja han complert 20 anys de trajectòria i en tot aquest temps les circumstàncies han canviat. «Al principi només eren nois joves els que venien al tren, després ja van començar a arribar jovenetes i ara ja estan arribant famílies amb nens i avis», ens expliquen sorpreses. «Vèiem nens de dos anys damunt del tren, mares amb les seves criatures… Què estan fent els països d’origen?».

El rostre de Déu

La zona sud-est, als estats de Chiapas i Tabasco, és la més complicada i s’ha desenvolupat tota una trama d’abús i d’extorsió cap als i les emigrants. «La policia migratòria els treu diners al llarg del camí, els cobren 100 dòlars per cada parada de tren, a les botigues els venen els productes més cars, els taxistes i autobuseros els cobren el doble, les dones pateixen agressions sexuals…», relaten.

Per la seva tasca han arribat a conèixer les dificultats i les motivacions profundes dels que emprenen el procés migratori. «La gent no surt del seu país per gust, ningú vol deixar la seva família i venir a córrer riscos, aquesta gent l’únic que vol és feina i tothom hauria de tenir dret al treball». I, escoltant-les, sembla que de fons se senten les paraules de Jesús: «Us dono gràcies, Pare, perquè has amagat aquestes coses als savis i les has revelat als senzills». Dones humils capaces de veure el que els governs i les organitzacions internacionals no veuen.

«No volem formar una associació», reconeixen, perquè els dóna la sensació que seria com dir-li a Déu que ja no el necessiten, que poden soles. «La fe és la que ens ha mantingut fermes», recalquen, «el projecte que tenim aquí no és un projecte nostre, sinó que és de Déu, qui va fer que donéssim la volta i el veiéssim a Ell al rostre del nostre germà migrant”.