«La nostra salut es medicalitza, se sotmet a protocols i es privatitza de manera creixent»

  • por

pag14_movimientos_web-26.jpgTeresa Forcades i Vila és monja al monestir de Sant Benet de Montserrat. Va néixer a Barcelona el 1966 i va estudiar medicina en aquesta ciutat. Als EUA va realitzar l’especialitat de medicina interna a la universitat de Nova York i el Màster of Divinity a la universitat de Harvard. Va entrar al monestir en 1997. Es va doctorar en Salut Pública el 2004 i en Teologia Fonamental el 2008.

Quina trajectòria legal ha seguit la sanitat al nostre país?

El 1942 es va crear l’Assegurança de Malaltia Obligatòria, que vinculava l’atenció sanitària a l’ocupació laboral. El 1974, encara en el franquisme, la Llei General de la Seguretat Social continuava vinculant l’atenció sanitària al fet de treballar. La Constitució de 1978 va passar a considerar la Salut i l’Atenció Sanitària com un dret universal lligat a la ciutadania i no al fet de tenir feina. Aquest salt qualitatiu va quedar reconegut a la Llei Orgànica de Sanitat de l’any 1986. Des de llavors, els serveis públics de salut del nostre país han fet una feina excel·lent, així reconegut per l’Organització Mundial de la Salut.

Què ha dit l’OMS sobre la qualitat del sistema de salut d’Espanya?

Atenent la qualitat de l’Atenció Sanitària i en una relació de 191 països membres de l’OMS, Espanya ocupava el lloc número set, com un dels millors països del món. França estava en el número 1, Itàlia en el 2, Alemanya en la posició 25 i els Estats Units en el número 37. Aquest rànquing correspon a l’any 2000, últim estudi del qual se’n coneixen dades. Després no s’ha publicat una llista semblant, perquè l’OMS (que, en néixer el 1948, es finançava únicament amb fons dels seus estats membres) ha passat a dependre de fons privats que financen en més del 50% la seva activitat i no estan interessats en què es publiquin determinades informacions i estadístiques. Els tres primers donants a l’OMS són, ara, la fundació Bill & Melinda Gates, Coca Cola i Nestlé.

En quins criteris es basa aquest rànquing de qualitat?

En quatre criteris objectius: l’esperança de vida, l’esperança de vida sana, la mortalitat infantil i l’eficiència referida al cost del sistema sanitari. Una de les claus és l’accés universal gratuït als serveis de salut. Els Estats Units tenen una població aproximada de 317 milions de persones; d’elles, 48 milions no tenen cap tipus d’assegurança mèdica. Així succeeix que, en un país de cirurgies punteres i tractaments terapèutics sofisticats, hi ha malalts de primera, segona i tercera classe. Els que travessen situacions de pobresa o indigència reben, en situacions extremes, prestacions de beneficència, però el deute que contrauen per elles els persegueix tota la vida i els la reclamaran o embargaran els seus béns, si la seva fortuna canvia i arriben a aconseguir ocupació o obtenir algun ingrés.

Quins canvis principals s’estan donant en l’àmbit mèdic-sanitari?

Des de 1990 observo tres fenòmens preocupants: medicalització, protocolarització i privatització. Actes de la vida diària que poden resoldre’s amb cultura pràctica i sentit comú han passat al domini dels professionals sanitaris. Alguns «protocols» i prescripcions de l’atenció sanitària posats en marxa semblen dirigits a assegurar les vendes i interessos de les indústries farmacèutiques. La privatització n’és el més preocupant. Per exemple, ara mateix, a Barcelona, l’Hospital Públic de Sant Pau ha tancat per la tarda els seus quiròfans per als pacients del sistema públic de salut i, no obstant això, en aquest espai públic es programen per les tardes intervencions per a persones que tenen pòlisses d’assegurances privades. Així creixen les llistes d’espera i es deteriora el servei públic.

Vostè va ser mèdica resident en diversos hospitals dels EUA. Com ho va viure?

Vaig observar, durant el meu exercici, que hi havia persones que passaven per davant en les llistes i torns d’espera, perquè havien pagat determinades pòlisses d’assegurança més cares i vaig viure un canvi en l’organització de l’hospital que estava orientat a guanyar més diners a costa d’oferir pitjor servei. Li vaig dir al director metge que havia arribat a la conclusió que l’objectiu de l’hospital no era atendre els pacients sinó guanyar diners. «Sí, és clar», em va respondre sense rubor. I va seguir: «Aquest hospital està edificat sobre un solar que és propietat d’una societat d’inversors. Ells van estudiar quin tipus de negoci els convenia construir al solar per aconseguir majors dividends. Es va proposar fer un pàrquing o un hospital i es va estimar que l’hospital donaria més diners. Així que nosaltres procurem això en primer lloc. Però no es preocupi, perquè, en segon lloc, atenem els pacients».

Ens volen vendre que el sistema públic de salut és inviable?

Sí. Diuen que la piràmide poblacional ha envellit i el nombre de malalts ha crescut. Que el servei públic genera dèficit. Que la cobertura universal és excessiva i inviable. I que hi ha casos de corrupció. Però una cosa és que el servei sigui deficitari i una altra, voler maximitzar beneficis a costa de l’atenció sanitària, oblidant les persones, sobretot aquelles que tenen menys recursos. I per descomptat que hi ha d’haver un control rigorós i auditories de la inversió i gestió en els centres sanitaris públics i concertats. Però no hi ha base estadística per afirmar que sigui millor el sistema privat que el públic. Qui asseguri que el servei públic és ineficient o inviable ha de provar amb dades i estudis objectius.

La seva opció per la pública exclou la privada?

No, en cap cas. No m’imagino una societat lliure sense iniciativa privada. Es pot defensar la iniciativa privada sense defensar el capitalisme, que orienta la seva activitat a obtenir sempre el màxim benefici. Jo segueixo la regla de Sant Benet escrita en llatí al segle VI. Ell volia que benedictins i benedictines visquéssim de la nostra feina i deia clarament que no hauríem de vendre el que produïm massa barat, perquè no li semblava bé rebentar el mercat.

Què està en joc en la investigació farmacèutica de les multinacionals?

Sens dubte l’obtenció de màxims beneficis. Els tres sectors industrials que més diners guanyen al món són, per aquest ordre, les empreses d’armament, les petroquímiques i les farmacèutiques. I les grans multinacionals farmacèutiques no investiguen preferentment aquells medicaments que beneficien una major part de la població, sinó aquells que poden proporcionar un major lucre. L’organització Metges Sense Fronteres ha demostrat que el 90% dels recursos dedicats a la investigació es refereixen a malalties que afecten només un 10% de la població mundial. Les malalties que s’enduen la palma en la investigació farmacèutica són la impotència sexual masculina i l’obesitat. Gairebé no hi ha investigació sobre malalties que afecten els més pobres com ara el Chagas, la leishmaniosi o determinades formes de tuberculosi, perquè els pobres no tenen diners per a pagar medicaments. Succeeix, a més, que laboratoris poderosos que han utilitzat poblacions de països del sud com a «conillets d’índies» per a l’experimentació de fàrmacs, es neguen després a comercialitzar en aquests països els medicaments que han aconseguit patentar. La indústria farmacèutica als Estats Units té contractats dos «lobbystes» per a cada parlamentari que hi ha al congrés, dues persones a sou que estudien el perfil de cada congressista i intenten pressionar, per mitjans legals o no, persones més o menys honestes, però vulnerables. Una altra línia d’actuació és aconseguir perllongar, més enllà dels 20 anys que assenyalen les lleis, la vigència de les patents de fàrmacs per a la seva comercialització en exclusiva, mitjançant alguns canvis en la seva composició que no milloren la seva eficàcia terapèutica.

Vostè va escriure un fullet molt divulgat, Els crims de les grans companyies farmacèutiques. ¿Què li va moure a fer-ho?

En el breu període que va de 2000 a 2003, gairebé la totalitat de les grans companyies farmacèutiques varen passar pels tribunals dels EUA, acusades de pràctiques fraudulentes, les quals es varen poder demostrar mitjançant documents interns d’aquestes empreses. Els marges bruts d’aquesta indústria són del 70% al 90% i la seva taxa de guany arriba a superar la dels bancs comercials. Un cas gravíssim fou el del medicament antiinflamatori «VIOXX» de la farmacèutica nord-americana Merck, del qual es va indicar al 1999 que no tenia efectes d’intolerància gàstrica i fou retirat al 2010. Era cert, no produïa irritació gàstrica, però sí infarts de miocardi i embòlies cerebrals que varen causar 27.000 morts. La farmacèutica fou condemnada a pagar una «multa criminal» de milions de dòlars per a atendre demandes presentades davant tribunals nord-americans.

Per què ha tingut vostè una actitud tan crítica amb la vacuna del papil·loma humà?

Per a incloure una vacuna en els calendaris de vacunació s’han de seguir tres criteris: necessitat, eficàcia i seguretat. He estat atenta a la informació científica i als esdeveniments polítics. El govern del Japó desaconsella el seu ús. I la comissió d’assessorament de l’Assemblea Nacional Francesa va presentar el darrer 22 de maig un informe científic que recomana una moratòria en l’administració d’aquesta vacuna. Una investigació, finançada per l’Agència Francesa de Medicaments, indica una relació causal entre els adjuvants d’alumini que porten aquestes vacunes per a potenciar el seu efecte immunitzador i les reaccions adverses experimentades per noies i dones joves després de la vacunació. No podem dir amb certesa que la vacuna del papil.loma previngui el càncer de coll d’úter. No és una vacuna segura: hi ha al nostre país una associació de persones afectades; conec personalment casos de persones que han passat per l’UCI i que han quedat confinades en cadires de rodes. Un altre problema d’aquesta vacuna és que la seva teòrica virtualitat preventiva desapareix al cap d’uns anys i no s’aconsegueix res vacunant nenes de dotze anys i deixant de fer-ho quan compleixen 17 anys i comencen a tenir relacions sexuals.

Però a Espanya 714 dones moren cada any per càncer de coll d’úter. Existeix alternativa per prevenir?

És clar que s’han de prendre mesures sanitàries adaptades a aquesta realitat. El recomanable és fer citologies vaginals i assegurar l’aplicació del test de Papanicolau, especialment en sectors de població femenina on es concentra el risc, que són precisament els socioeconòmicament més febles.

Diu vostè que la nostra societat està sobremedicalizada, especialment amb medicaments «preventius». Hauria de disminuir el seu consum?

Em referiré a dos temes. He estudiat la vacuna antigripal, que un protocol sanitari recomana cada tardor als majors de 65 anys, però jo la desaconsello pel seu contingut d’alumini, el qual pot influir en el desenvolupament del mal d’Alzheimer. També ja estan desaconsellades les pastilles per a baixar el colesterol: els seus efectes secundaris són pitjors que els suposats beneficis que aporten. El colesterol és precursor de la vitamina D i els problemes de descalcificació i trencaments òssis que es poden derivar de la ingesta d’aquestes pastilles són pitjors que els accidents vasculars que volen prevenir.

Com podem defensar el servei públic de salut?

Individualment és impossible lluitar contra el poderós entramat de la indústria medicosanitària, però, com a societat, podem reclamar una sanitat que es desvinculi del negoci. La sanitat privada perd en qualitat per a incrementar el seu benefici, crea desigualtats, pacients de primera i de segona i no té criteris ètics en la seva gestió. La sanitat és un dret que només serà efectiu si defensem entre tots el seu caràcter públic i universal.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *