La mort digna. Quina sort tenir testament vital!

  • por
  • 1 comentario

pag15_movimientos_web-26.jpgFa pocs mesos va morir el meu pare i he tingut ocasió de comprovar els beneficis d’haver pogut accedir al testament vital. El metge, quan va arribar l’hora de la irreversibilitat i li vam dir que teníem el testament vital, ens va dir: ni m’ho ensenyin, hi estic totalment d’acord. El meu pare es va adormir per sempre sedat i sense patir. Tinc un bell record de com es va allunyar de la vida plàcidament, abraçat pels qui l’estimem, després d’haver gaudit i patit com tot ésser humà. (El meu pare, a més, igual que la meva mare, fa anys que va donar anticipadament el seu cos a la facultat de medicina, però aquesta és una altra història).

El testament vital o, més exactament, el Document d’instruccions prèvies, constitueix una fita en el desenvolupament de l’autonomia del pacient. A Espanya ha adquirit status legal amb la publicació de la Llei 41/2002. La llei regula els registres de caràcter públic denominats testaments vitals o documents de voluntats anticipades en totes les comunitats autònomes i un registre nacional. Les comunitats autònomes han publicat les respectives normatives i ofereixen informació i, en nombrosos casos, un model que sempre pot ser modificat pels signataris. El 2013, a Espanya, el nombre de testaments vitals formalitzats arribava a la xifra de 150.000.

El testament vital i l’Església catòlica

M’ha cridat l’atenció trobar a Espanya fins i tot un document proposat per la Conferència Episcopal Espanyola, ja que a Itàlia (on visc) no només no és possible fer un testament vital civil, sinó que la Conferència Episcopal Italiana obstaculitza tot procés cap a això, al·ludint la sospita sempre present que això pugui emmascarar una eutanàsia activa.

En un discurs fet al Congrés de l’Organització Mundial de Gastroenterologia realitzat al març de 2002, Joan Pau II va dir implícitament que l’Església no dóna suport a aquells tractaments que prolonguen inútilment la vida, podent menyscabar la dignitat humana. El papa Joan Pau II va afirmar: «No podem per menys d’alegrar-nos en constatar la creixent disponibilitat de recursos tècnics i farmacològics que permeten descobrir oportunament en la major part dels casos els símptomes del càncer i intervenir així amb més rapidesa i eficàcia. [ … ] Hi ha límits que són humanament insuperables, en aquests casos, cal saber acollir amb serenor la pròpia condició humana, que el creient sap llegir a la llum de la voluntat divina. Aquesta es manifesta també en la mort, meta natural del curs de la vida a la terra. Educar la gent perquè l’accepti serenament forma part de la vostra missió. La complexitat de l’ésser humà exigeix, a més que, en proporcionar les cures necessàries, no només es tingui en compte el cos, sinó també l’esperit. Seria presumptuós comptar llavors únicament amb la tècnica. Des d’aquest punt de vista, un acarnissament terapèutic exasperat, fins i tot amb la millor intenció, en definitiva no només seria inútil, sinó que no respectaria plenament al malalt que ja ha arribat a un estadi terminal. El concepte de salut, tan estimat per al pensament cristià, contrasta amb una visió que la redueixi a un pur equilibri psíquic-físic».

Aquesta visió, descuidant les dimensions espirituals de la persona, acabaria per perjudicar el seu veritable bé. Per al creient, com vaig escriure en el Missatge per a la VIII Jornada mundial del malalt, la salut «es presenta com a aspiració a una harmonia més plena i a un sa equilibri físic, psíquic, espiritual i social».

Segons l’Església catòlica, doncs, la interrupció de tractaments mèdics onerosos, perillosos, extraordinaris o desproporcionats als resultats pot ser legítima. Interrompre aquests tractaments és rebutjar l’»acarnissament terapèutic». Amb això no es pretén provocar la mort; s’accepta no poder impedir-la. Les decisions han de ser preses per la/el pacient, si per a això té competència i capacitat o, si no, per aquells qui tenen interessos legals, respectant sempre la voluntat raonable i els interessos legítims de la persona que està patint.

No sé quantes persones entre les que ens llegeixen coneixen el text que proposa la CEE a la seva web (http://bit.ly/testamento-vital-cee). Algú em diu que la Conferència ha canviat d’opinió però, si fos així, no tindria sentit que aquest document seguís a la web de la conferència episcopal . Probablement es refereixin al fet que l’Església catòlica distingeix entre eutanàsia passiva (aquesta) i l’eutanàsia activa .
Doncs això, que he pensat que si no ho heu fet i registrat, si no heu parlat amb els vostres familiars, seria bona cosa fer-ho. Jo, si pogués, ho faria!

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

1 comentario en «La mort digna. Quina sort tenir testament vital!»

  1. La mort digna, on i com?
    El meu pare va morir fa 7 anys, havia fet Testament vital davant notari, ens havia lliurat copies a les filles i al centre hospitalari «Els Camils» de Sant. Pere de Ribes on va morir.
    Res d’ això va valer per estalviar-se l’acarnissament que va patir i que encara ara en fa patir. El seu metge, Dr. Rodríguez, va fer oïdes sordes per qüestions religioses i el meu pare no va poder fer us del seu dret a morir tal com havia desitjat.
    Vaig demanar canvi de metge i en van dir que era l únic d ‘ aquella especialitat. Conclusió: segons amb quins professionals et trobis el Testament Vital no val per a res.
    Malgrat aquesta experiència tan negativa i dolorosa, crec que es l’ únic camí que tenim per poder gestionar una cosa tan nostra i tan vital com es la nostra pròpia mort.
    Tant de bo les coses hagin canviat quan em toqui!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *