Juntament amb Zaqueu, a la presó de Jaén

  • por

Foto. Archivo alandar.Aviat farà quatre anys que em vaig plantejar anar a la presó amb un grup de voluntaris de la Pastoral Penitenciària de Jaén, ja que em semblava un repte en un terreny inexplorat per a mi fins aleshores. Havia treballat amb immigrants, amb població gitana, a barris marginals, però… amb presos? Vaig iniciar el meu anar i venir de la presó amb un taller sobre Higiene i hàbits saludables: exercici, dieta, malalties de transmissió sexual, drogodependències, etc. i vaig anar coneixent en Miguel, en Juan, l’Ahmed, en Luís… rostres concrets que van anar fent-se presents en la meva vida quotidiana. Rostres que em van fer descobrir la dignitat que com a persona té tothom pel sol fet d’haver nascut. Vaig adonar-me del gran valor humà que tenien, de les seves aspiracions, dels seus problemes, dels seus somnis i esperances, de les seves famílies. Vaig ser espectador privilegiat dels detalls que tenien amb mi. Recordo un dia del mes de juny, mentre feia una calor asfixiant sota les xapes del sostre d’aquell recinte. Un jove, Antonio es deia, va marxar sense dir res per comprar una ampolla d’aigua per a què pogués beure’n. Viure aquest gest em va suposar deixar-me acaronar per les vides d’aquests joves que, quasi sense adonar-me’n, m’estaven fent viure l’Evangeli en el dia a dia.

L’any següent es va proposar des de la pastoral poder iniciar un curs de catecumenat amb els joves que volguessin. Molts d’ells ja assistien el diumenge a l’eucaristia compartida, on compartíem pa, cor, taula, anhels… i no sabien ni el Parenostre. Ells van voler aprendre més sobre Crist i vam haver d’organitzar aquest catecumenat inèdit fins el moment en aquesta presó de Jaén. Començàrem així la preparació d’un temari entretingut, amb diapositives carregades d’imatges, cançons i, sobre tot, ple de la vida del Crist.

Hem caminat al llarg del curs de la mà de la samaritana, que no gosa creure que se li apropi un baró jueu i li demani quelcom a ella: una dona i, a més a més, samaritana. I amb Jesús ens hem assegut a la vora del pou i hem après què és el do de Déu, de l’aigua viva, aigua que mai més ens farà passar set, no com les drogues i la violència, sempre amb el regust amarg de la insatisfacció contínua.

Vam pujar a la figuera amb Zaqueu per a veure passar Jesús i vam sorprendre’ns al veure que Crist es fixava justament en ell, en el lladre i traïdor del seu poble per a hostatjar-se. Les coses de Jesús, les sortides de to d’aquest galileu. I, sense pensar-s’ho dues vegades, sense demanar que canviés, entra a casa seva i Zaqueu canvia, perquè se sent incondicionalment estimat. Vam estar donant voltes a aquest assumpte i ells, els presos, es qüestionaven bocabadats: “I així, de primeres, se’n va a menjar amb un lladre?”. No entenien que algú s’apropi al lladre sense cap més pretensió que estar amb ell, viure proper a la seva dignitat, sense demanar-li que canviï, sense demanar-li que torni allò robat, sense demanar explicacions de tot el que ha fet. En la nostra societat, en la nostra Església, tot el nostre incís se situa en convertir l’altre, convèncer-lo del mal que fa i que es torni noble i just, com nosaltres. I si l’Evangeli no fos així? , em qüestionava cada tarda. I si Jesús ens estimés tal i com som amb totes les nostres limitacions i debilitats i encara així fóssim com la nineta dels seus ulls?

Recordo una tarda d’hivern, plujosa, en la què ens vam apropar a l’Evangeli de Jesús i la dona del perfum. Parlàvem de petons, de llàgrimes, de perfum, d’amor i d’enveja. Vam adonar-nos que Jesús, altra vegada, era un excés. Un excés d’amor, de perdó i d’estima.

Alguns es reconeixien en el fariseu: jutjant els altres, posant etiquetes als companys. I com Jesús veu cada persona com el que és, amb tota la seva dignitat, per damunt de les nostres limitades mirades, per sobre de les nostres petiteses i còmodes visions.

Altres s’han estremit amb aquella dona tan delirant en les seves expressions, tan carregada d’amor cap a Jesús i sense saber com demostrar-lo: tan fora de lloc, a casa d’un fariseu! I explicaven gestos d’amor que havien tingut ells amb les seves xicotes, amb els seus fills o mares i que tampoc havien sabut mesurar, perquè el cor anava per davant del cap.

I jo sortia carregat d’aquell Crist que sempre trenca els nostres esquemes, que ens deixa una mica descol·locats i que sorprèn per l’autenticitat de les seves accions, sempre amb la persona com a centre, sempre amb l’amor com a única mesura de relació amb els altres.

Llegint Santa Teresa recordava l’episodi en el que li cremen els llibres i Crist li diu que des de llavors tindrà un Llibre Viu i comencen les manifestacions amb ella. No sé si ells, els presos, no seran el llibre viu amb què Crist em va guiant. Possiblement, res és casual i en aquest moment de la meva vida són ells els que m’obren a l’experiència d’aquest Jesús que trenca motllos i esquemes massa fets servir i s’obre a la novetat que aporta l’Evangeli amb majúscules.

Sempre m’he mogut pels marges de la societat, he reconegut Jesús en los rostres menys estimats, més abandonats, però ara ells, els interns de la presó, han fet que em senti carregat de preguntes, caminant pels marges de la nostra Església.

Estan ajudant-me a valorar la persona com a do únic i inestimable ofert per Déu a aquest món, perquè “La glòria de Déu és que l’ésser humà visqui”. M’estan traient de moltes certeses i m’estan conduint cap a aquell àmbit de llum on et saps immensament estimat per Déu, tal i com ets, no de com desitjaries ser. He reconegut el rostre diví en les imperfeccions de cadascun d’ells i en les meves pròpies, i estic aprenent a dialogar amb tots aquells pous de dolor que ells i jo portem a dins i que segurament siguin el lloc des d’on el meu Déu es vol comunicar amb mi, amb ells, amb cada persona.

Sempre havia practicat un cristianisme que tendeix cap a allò alt, allò perfecte, a la virtut. I ara, en una presó, percebo que en el fons del dolor, en el fons de les nostres inseguretats, en el fons del nostre pou de veritats mai declarades està Crist i el diàleg amb aquestes pobreses és des d’on Ell m’està oferint el seu amor i cridant a seguir-lo. Descobreixo que ells i jo estem fets del mateix fang i que som immensament estimats per aquell tal Jesús, que passà per aquest món fent el bé. Seguirem aprenent junts, segur.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *