«Hem de seguir, perquè no hi ha conquestes socials per sempre»

  • por

pag16_movimientos_web_2_.jpgEl 29 de febrer, l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va entregar el seu I Premi ICIP Constructors de Pau al col·lectiu d’objectors de consciència i insubmisos del servei militar obligatori. Pepe Beunza, el primer objector per raons ideològiques a Espanya, en 1971, va rebre el guardó, junt amb altres quatre representants del moviment: Jordi Agulló, Jaume Llansó, Martí Olivella i Ramon Panyella. A continuació reproduïm el discurs pronunciat per Pepe Beunza a l’acte de lliurament, en el curs del qual va ser projectat un clip sobre el moviment d’objectors i insubmisos.

Avui dono gràcies a la vida per tenir tants amics, tan lluitadors, tan pacífics i tan generosos. Aquí m’acompanyen de totes les etapes, l’objecció individual, l’objecció col·lectiva, l’objecció plantada i de l’espectacular insubmissió. També Lluís Fenollosa i Angels Recasens dels primers grups de suport i que van anar a presó per demanar la meva llibertat. En nom de tots recullo amb orgull i agraeixo, aquest premi “Constructors de Pau 2011” de l’Institut Català Internacional per la Pau.

Voldria destacar que els que més s’ho mereixen son els insubmisos, perquè ja en democràcia, amb el seu coratge, aguantant molts anys de processos, presons, amb accions noviolentes de gran imaginació, i amb el recolzament social de l’espectacular creixement de l’objecció de consciència, aconseguirem la desaparició del Servei Militar Obligatori (SMO) i gairebé també, el somni de tots els pacifistes, que era buidar les casernes.

La fi de la mili s’havia previst per el 2012 i va haver de ser avançada deu anys, per evitar el desprestigi total d’unes casernes buides. Van ser trenta anys de dura campanya noviolenta amb un balanç espectacular. Gairebé un milió d’objectors, 30.000 insubmisos i més de mil anys de presó complerts, que van acabar amb el SMO.

Hem de destacar el magnífic treball de recolzament dels familiars i amics perquè nosaltres escollíem anar a la presó però els nostres pares no escollien tenir un fill pres i això els causava problemes i patiments. El premi també es per ells. Estem obligats a recordar a Kike Mur, insubmís que va morir a la presó de Torreros (Zaragoza) en 1997 en condicions poc aclarides. El seu sacrifici no va ser estèril encara que els responsables no fossin jutjats. Els joves que ara es lliuren de l’esclavatge del SM haurien de recordar amb gratitud la seva vida,
com la recordem nosaltres. També em d’explicar que encara hi ha països d’Europa com Grècia o Turquia on els objectors són perseguits i empresonats. Per ells la nostra solidaritat.

Però hem de seguir. Hem passat d’una dictadura franquista a una dictadura financera internacional davant la que hem de ser també insubmisos. No es pot anomenar crisi a una economia que permet que els dotze més rics d’Espanya segueixin gaudint d’enormes guanys mentre la majoria sofreix mancances bàsiques en un estat de dret.
Hem de seguir perquè no hi ha conquestes socials per sempre. Estem veient com es perden millores en sanitat, ensenyament, serveis socials etc. del que era un principi de societat del benestar aconseguida amb moltes lluites i sacrificis.

Diuen que no hi ha diners, però nosaltres sabem on son. És un escàndol que cal denunciar amb totes les nostres forces. Amb la quarta part del que el món gasta en armament es podrien solucionar els problemes bàsics de la humanitat. L’eslògan : “menys armes més escoles o despeses militars per a despeses socials” tenia vigència quan varen començar en 1971 i ho segueix tenint ara amb molta més raó.

Hem nascut per gaudir de la vida en aquest generós planeta que, com deia Gandhi, “dóna suficient per cobrir les necessitats de tots però no per a la cobdícia d’uns pocs”. És monstruós pensar que cada nen que ve al món, en comptes de rebre el necessari per a una vida digna, és a dir, menjar, casa, amor, cultura etc. Rep quinze condemnes a mort que és el que ens toca a cadascun de nosaltres de l’enorme arsenal atòmic acumulat. Això fa que sigui un miracle cada dia, veure sortir el sol.

Nosaltres hem escollit un adversari poderós, el complex militar industrial, que treu beneficis econòmics de la mort i la destrucció. Som molts però no els suficients. Per això hem d’aprendre a superar les nostres diferències i a crear complicitats, perquè la nostra divisió és la seva força. Si volem sobreviure com a espècie humana, el desarmament és un objectiu prioritari perquè cap exercit, ens pot defensar d’un atac amb armes atòmiques, químiques o bacteriològiques. Per això tota despesa militar és una despesa
inútil per a la nostra seguretat i d’aquesta realitat hem de convèncer també als militars.

Però volem ser positius; hem de passar d’una cultura de mort, capitalista i depredadora, de malbaratament, competència, por, velocitat, egoisme, a una cultura de pau, on la vida sigui sagrada, basada en la cooperació, la generositat, la protecció del feble, l’alegria, la senzillesa, la compassió, valors que ens fan persones i a les societats mes felices.

Hem de potenciar les organitzacions de pau perquè puguin canalitzar l’enorme aspiració dels ciutadans, per construir una societat mes justa i pacífica on el progrés sigui el repartiment de la riquesa.

Catalunya, nació sense exèrcit, està en una magnífica situació per crear unes forces de pau noviolentes que ens permetin intervenir en els conflictes, en tasques de interposició, mediació, immobilització de l’adversari, diàleg, reconstrucció etc. perquè si quan hi ha un conflicte, solament tenim exèrcits armats, l’espiral de violència està assegurada, com veiem contínuament. Nosaltres creiem en la defensa amb les armes de la noviolència. Cap tirà, cap invasor és capaç de resistir una vaga general, una campanya de no cooperació, o de desobediència civil. Però per això és necessari que la riquesa estigui repartida, que la societat sigui participativa i descentralitzada, i que el poble estigui entrenat en aquestes tècniques.

Ara per ara som, com deia el nostre mestre Gonzalo Arias, aprenents de noviolència. Hi ha molta història per explorar però quan una campanya surt be com la que recordem avui, hem d’utilitzar-la per aprendre i avançar. Podem canviar les lleis injustes i les societats poden millorar.

Un altre món no solament és possible sinó que és necessari. La resposta noviolenta del jovent del 15 M a les càrregues de la policia, ens omple d’esperança. El camí de la noviolència, amb les seves fases de confiança, denúncia, no cooperació, desobediència civil i societat alternativa, és ample i llarg i està ple d’aventures apassionants, d’emocions, d’alegries i també, com es lògic, de sacrificis. Es un camí que ens farà lliures i independents. En definitiva un camí per ser bones persones. Hi ha lloc per tots i totes.

Moltes gràcies

Barcelona, 29 de febrer de 2012.

Últimas entradas de Colaboración (ver todo)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *